Espai socialistaPortada

Paulo Gerbaudo: Partits d’esquerra en temps de pandèmia

Cal replantejar-se una forma organitzativa adequada a les noves condicions del present, pensant en els límits, però també en les oportunitats de les pràctiques adoptades pels “partits digitals” en els darrers anys.

  Parlar de la necessitat d’un partit polític d’esquerres avui a Itàlia sembla nostàlgic: un tema més adequat per als antics veterans del Partit Comunista i les seves moltes diàspores litigant entre elles que per a les noves generacions.  Al cap i a la fi, el cadàver mal enterrat del partit comunista italià, que en la imaginació de l’esquerra italiana és encara avui el “partit” per excel·lència, i la derrota històrica del moviment obrer, continuen pesant com un malson sobre els cervells dels vius, fent que qualsevol intent de reorganització política en el moment actual aparegui com una operació de cabotatge mesquí, poc seriós i fora de temps.

  Amb tot, per donar representació a les classes populars que avui, quan toca votar,  ho fan a l’opció menys dolenta i cada cop van menys a votar, cal tornar a afrontar aquesta qüestió.  No a causa d’un fetitxisme de partit com a resposta a tots els mals, sinó per una dada de la realitat: el partit ha estat, des dels inicis de la modernitat, el mitjà mitjançant el qual les classes populars han reunit les seves energies, que sense ell resten disperses, i han transformat la seva debilitat individual en força col·lectiva per desafiar el poder concentrat de les oligarquies econòmiques i polítiques.

  Aquesta necessitat organitzativa, que, segons afirmava Robert Michels, es troba a la base del partit polític com a “agregat estructural“, és potser més evident avui que no pas ho era a finals del segle XIX i principis del XX, a l’inici dels partits de masses de l’esquerra europea.  Vivim en un món on la desigualtat ha assolit extrems inèdits, tant a nivell mundial com nacional. Un món en què la pandèmia ha ofert noves oportunitats d’enriquiment per als super-rics com Jeff Bezos i Elon Musks i els seus homòlegs italians, i un horitzó d’empobriment addicional per als treballadors i la classe mitjana, condemnats a l’atur i a una precarietat cada vegada més insuportable.

  El desequilibri de poder entre els “pocs” i els “molts” no podria ser més clar.  Tanmateix, aquest estat objectiu de les coses no és correspost pel desenvolupament d’una subjectivitat capaç d’unir els interessos de les classes populars a l’escala necessària per poder tenir esperances de canviar un equilibri de forces que avui està decantat, d’una manera sense precedents,  a favor de la classe capitalista.  El sindicat es troba en una fase històrica d’extrema debilitat a nivell internacional, amb una pèrdua ràpida de membresia i de popularitat, i també a causa del corporativisme que caracteritza amples sectors en molts països occidentals.  Moviments de protesta com els Indignados espanyols, els Gilets Jaunes francesos o els Fridays for Future a nivell internacional aconsegueixen mobilitzar centenars de milers de persones i donar veu a la dissidència.  Però no aconsegueixen traduir la creixent onada d’indignació de la població en la capacitat d’incidir de manera  directa en les estructures de poder i les decisions polítiques.

  En aquest panorama d’extrema fragmentació i evanescència, la necessitat del partit torna a emergir amb força, com l’únic mitjà capaç d’agregar de manera contínua i estratègica els interessos de grans sectors de la població privats de representació.  Aquesta necessitat és particularment evident a Itàlia, on durant més d’una dècada l’esquerra no ha pogut construir un partit polític digne d’aquest nom. Les darreres enquestes li donen a l’esquerra a Itàlia al voltant del 4%; i, a més, ningú sap exactament a quin partit correspon aquest espai  electoral.  En comptes d’un partit capaç d’unir forces diferents unides per un interès de classe comú, el panorama de l’esquerra italiana està dominat per grups, grupets, petits partits i intents de tota mena, formacions que només s’uneixen quan s’apropen les cites electorals i que després es dispersen en mil corrents l’endemà de les eleccions (com ha  passar recentment amb  Liberi e Uguali).

  A cada ocasió electoral apareixen nous noms i noves sigles, com si es volgués confondre un electorat ja escàs. En resum: l’esquerra italiana és avui el contrari del que s’entén per “esperit de partit”; és un embolic indisciplinat, dividit en mil corrents agregats al voltant de líders de carisma passatger, incapaços d’unir les seves ja escasses forces.  Si tornar a raonar en termes de partit no pot ser l’unic remei, almenys posa el dit a la nafra: la incapacitat de construir una organització política duradora és un dels motius que han conduit a l’actual desastre polític, privant les classes populars de representació, just en un moment de la història en què la necessiten desesperadament.

 Una nova forma de partit

Però, quin tipus de partit necessitem? No n’hi ha prou amb evocar la possibilitat d’un “retorn” als partits del passat.  El repte, molt més difícil i necessari en aquests moments, és inventar una forma-partit que sàpiga afrontar les condicions socials actuals.  A més, el partit polític és, per la seva naturalesa, una estructura extremadament mal·leable, que canvia segons les condicions històriques i les necessitats organitzatives de cada època.  En els darrers anys, hem estat testimonis de l’aparició a nivell europeu d’una nova generació de partits que volien fer front a aquest repte organitzatiu.  Com descric en el meu llibre Els partits digitals: organització política a l’era de les plataformes, publicat per Il Mulino, formacions com el Movimento 5 stelle a Itàlia, Podemos a Espanya i France Insoumise a França, tot i ser profundament diferents entre si, són la manifestació d’un retorn a la qüestió del partit polític (tot i que rebutgen sovint el terme “partit” i prefereixen descriure’s a si mateixos com a “moviments”) i representen, més precisament, l’aparició d’un nou tipus de partit que jo qualifico de “partit digital”.  Analitzar aquestes formacions ofereix algunes idees per pensar què significa “fer partit” en el context actual.

El que tenen en comú els “partits digitals” com el Movimento 5 stelle, Podemos i France Insoumise és l’intent de construir una estructura organitzativa capaç de respondre a les necessitats organitzatives en un temps d’hiperconnexió i individualització creixent.  Aquestes formacions adopten un model d’organització política extremadament feble, en què la plataforma participativa, com Rousseau en el M5S, o Participa en el cas de Podemos, substitueix el que Antonio Gramsci anomenava el “tercer element”, constituït per les estructures organitzatives locals i  la burocràcia del partit, amb la funció d’articular la direcció del partit i la base.  Aquest canvi organitzatiu no s’inspira només en raons d’eficiència, sinó que es justifica amb la promesa d’una democràcia més gran, que supera els límits dels partits tradicionals i ofereix als ciutadans nous canals de participació i influència en les decisions.  Aquest “participacionisme“, que és molt més evident en el Movimento 5 Stelle a Itàlia, amb el seu lema “Cadascun val un” (“Ognuno vale uno“), promet superar l’excessiu poder dels representants en una democràcia de delegació que es considera inadequada en una època en què se suposa que els ciutadans no volen donar poder als delegats sinó participar directament en les decisions, sense passar per  intermediaris que han esdevingut inútils.  Amb aquesta finalitat, aquestes formacions han creat noves formes de participació en línia, com ara consultes sobre el programa polític, espais de discussió en fòrums en línia i referèndums en línia en què es convoquen els membres per decidir sobre qüestions clau.

  Els resultats d’aquest nou model organitzatiu han estat sovint decebedors. En el cas del M5S, l’ús de la plataforma digital Rousseau, controlada per la famosa societat  Casaleggio Associati, ha servit per imposar decisions des de dalt, amb referèndums on line que sovint s’han convertit en una simple ratificació per la base de decisions preses des de dalt.  La “democràcia del clic” sovint s’ha demostrat menys democràtica que la democràcia de delegació que pretenia substituir.  I les conseqüències polítiques d’aquest sistema s’han vist en la incapacitat d’aquestes formacions per gestionar de manera eficaç  el debat intern i permetre una gestió ordenada dels conflictes entorn del lideratge. Els problemes interns experimentats per Podemos i France Insoumise, tot i que de naturalesa en part diferent, deriven en gran mesura d’aquesta mateixa tendència a utilitzar la democràcia digital com a sistema plebiscitari en mans dels hiperlíders del partit.  En comptes de servir per superar la representació i la delegació, aquestes plataformes participatives han estat utilitzades pel lideratge com a mitjà per aconseguir un mandat gairebé absolut, tot i que renovat periòdicament mitjançant consultes de base.

  Malgrat aquests defectes evidents, cal reconèixer als partits digitals la temptativa  d’haver provat de respondre a una societat on les formes organitzatives del passat ja no són capaces d’interceptar la participació des de baix.  Mentre l’esquerra radical continua celebrant amb nostàlgia l’antic partit de seccions i de reunions del dilluns a la nit a les quals assisteix un grup cada vegada més reduït de militants disposats a assemblees que solen durar hores i hores, els partits digitals han mostrat la possibilitat  de construir una nova política de participació massiva en el context actual. Han aconseguit reunir centenars de milers d’inscrits i involucrar-los en discussions, decisions i mobilitzacions tant a la xarxa com a l’espai públic.  Amb totes les seves limitacions, aquesta participació en línia, sovint entrellaçada amb oportunitats de participació territorial, com els MeetUp del M5S o els cercles de Podemos, ha tingut un paper clau en la mobilització de la base i en l’èxit assolit per aquests partits, portant-los en diferents casos, com el M5S i Podemos, al govern del país.

 Entre la xarxa i el carrer

Aquest èxit en termes de capacitat de mobilització i eficiència organitzativa és, en última instància, la raó per la qual avui fins i tot formacions tradicionals com el Partit Socialista Espanyol (PSOE), el SPD a Alemanya i el Partit Demòcrata a Itàlia comencen a equipar-se amb plataformes digitals, i fan consultes en xarxa dels seus membres.  Perquè reconeixen que les expectatives dels partits del segle XX pel que fa al paper del congrés del partit i la participació assídua dels militants en les reunions locals, no són realistes en el context actual i que és necessari adoptar mètodes organitzatius que estiguin en consonància amb l’experiència social contemporània, en una societat en la qual el temps necessari per a discussions en profunditat i presencials és un recurs extremadament escàs per a la gran majoria de la gent.

Hi ha diversos mecanismes de consulta digital que, sens dubte, tenen el poder d’ampliar la democràcia.  No és casualitat que a Gran Bretanya, l’ex-primera ministra Theresa May prohibís als sindicats l’ús del vot en línia per convocar vagues, sabent perfectament que això permetria a aquestes organitzacions assolir més fàcilment el quòrum necessari per convocar una vaga legal.  Però, al mateix temps, és evident que la “plataformització” del partit té greus límits que cal superar per arribar a un nou model organitzatiu que associi eficiència i legitimitat.

En primer lloc, és necessari evitar la tendència a la virtualització de la participació política en la qual han caigut molts partits digitals, deslligant progressivament la participació on line de les activitats a nivell local.  No hi ha dubte que els partits polítics necessiten llocs físics de confrontació i d’agregació, on el debat sigui realment constructiu i no es redueixi a les “flamarades” en què sovint acaben les discussions en línia.  Els partits polítics han de ser capaços de crear aquesta comunitat i aquest sentiment de pertinença que avui només alguns moviments socials, malgrat les seves debilitats, encara són capaços de construir.  Es tracta d’una tasca integradora, realitzada pels partits polítics del passat, que avui implica una feina enorme a fer, també per contrarrestar les pretensions de la dreta populista de ser l’única força capaç de donar a la gent un sentiment de pertinença.  A més, és necessari superar el plebiscitarisme i l’al·lèrgia a la confrontació interna que sovint ha comportat la plataformització del partit polític. En resum, si es vol reconstruir una força democràtica i progressista que sàpiga afrontar el temps actual, cal una síntesi.  Necessitem un model de partit que adopti tot el bo que hi ha a les noves pràctiques d’organització digital experimentades per moviments com el M5S, Podemos i France Insoumise, però que també puguin garantir la solidesa organitzativa i les arrels territorials, per evitar que les organitzacions siguin víctimes d’aquesta tètrica dissolució que ha afectat moltes noves formacions polítiques, tal com s’ha vist en els conflictes interns que estan devorant el M5S.

 Al contrari del que pensen alguns fetitxistes del “partit“, amb  P majúscula, el partit polític no és una solució màgica als mals del present. Perquè, com afirmava Gramsci, un partit és sempre la manifestació política de les tendències de la societat en una determinada fase històrica.  Si avui l’esquerra italiana és incapaç d’organitzar-se en un partit, i tendeix a fragmentar-se en desenes de partits tribals que només s’uneixen en llistes en  ocasió  de les cites electorals, això és, en primera instància, un reflex dels mals profunds de la societat i d’aquells sectors socials cada vegada més identificats amb la classe mitjana intel·lectual, a la qual l’esquerra dóna representació avui. Innovar les formes d’organització i dotar-se de plataformes participatives, combinant-les amb un nou esforç d’agregació a nivell territorial, serà inútil si no s’afronten les causes estructurals del desastre polític actual de l’esquerra italiana, a partir de la seva incapacitat per parlar a  les classes populars.

  En tot cas, és clar que un autèntic reinici no pot prescindir d’una reflexió sobre la forma-partit i d’una inversió en noves pràctiques organitzatives.  Perquè la fragmentació, el sectarisme i la visió a curt i curtíssim termini, que són els mals crònics de l’esquerra italiana i els motius clau de les seves reiterades derrotes, són el resultat d’haver deixat de considerar la política com  el  camp d’acció del partit polític.  Fer-ho pitjor que el que s’ha fet en els darrers anys a l’esquerra italiana, que ara s’ha convertit en un punt de referència negatiu a tot el món occidental, és realment difícil.  Tenint en compte que els intents postmoderns de superar el partit i l’organització política i confiar únicament en l’efervescència dels moviments socials no han donat molts fruits, potser ha arribat el moment d’intentar construir un partit digne d’aquest nom.

(Paolo Gerbaudo és un sociòleg i expert en comunicació política. Dirigeix el Centre de recerca sobre la cultura digital en el King’s College de Londres). 

https://jacobinitalia.it/un-altra-finale-di-partito/

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button