Durant molts anys, la resposta que els que formulaven crítiques al nacionalisme català rebien dels al·ludits era la que, en realitat, estaven fetes, per definició, des d’un altre nacionalisme, l’espanyol, del qual els propis crítics no arribaven a ser conscients. En tot cas, la resposta descartava del tot la possibilitat que cabés ubicar en un lloc al marge de l’ocupat pels nacionalistes d’alguna nació. Que quedi clar que, si es reconeix la possibilitat descartada (la que hi hagi ciutadans que se sostreuen a la disputa immanent entre nacionalismes), no tinc el menor inconvenient a acceptar la simetria entre nacionalistes. És més, fins i tot estic disposat a assumir les conseqüències que d’ella se segueixen: no hi hauria, d’acord amb la mateixa, diferències substantives entre Pujol i Aznar, o entre Mariano Rajoy i Artur Mas (la llista podria continuar, és clar, i allargar- gairebé fins a l’infinit: Homs seria intercanviable amb Acebes, Rull amb Zaplana, i així successivament).
A favor de la tesi de la intercanviabilitat entre nacionalismes de diferent signe jugaria també el paral·lelisme entre les estratègies que ambdós vénen seguint des de fa un temps. Que els dos sectors es necessiten perquè es retroalimenten constitueix una evidència gairebé incontrovertible. El parell d’arguments, un passat i un altre de futur, que, de ben segur, el PP utilitzarà contra el PSOE en la pròxima campanya electoral a les generals seran el desastre de l’herència rebuda i, sobretot, la covarda ambigüitat socialista a l’hora de defensar la unitat d’Espanya. Per part nacionalista-independentista, és clar que tota l’estratègia del tenim pressa el que perseguia era no desaprofitar l’oportunitat d’or que li proporcionava la majoria absoluta del PP per poder reiterar fins a la sacietat que Espanya (els uns identifiquen al partit de Rajoy amb el país sencer, igual que els altres identifiquen tot Catalunya amb ells mateixos) és un mur contra el qual s’havien estavellat seves reiterades temptatives de diàleg.
S’observarà, continuant amb el paral·lelisme, que aquest últim argument també es repeteix per les dues parts. El rebuig dels sectors més refractaris a qualsevol reforma constitucional acostuma a venir justificat amb l’argument que no té sentit intentar acontentar els independentistes. De la premissa segons la qual “no hem fet altra cosa durant tota la democràcia que anar concedint coses i mai han tingut prou”, extreuen una conclusió idèntica a la d’aquells: no hi ha diàleg possible. Amb el que tornaríem a punt de partida, que ara podríem puntualitzar.
El que hi pugui haver sectors de la ciutadania reticents a ser subsumits en aquest enfrontament no ha de ser llegit com una apologia de l’equidistància, ni en clau d’elogi del terme mig com a punt en el qual sempre i necessàriament es situaria la virtut (és obvi que hi ha situacions en la vida en què les coses es plantegen en termes de disjuntiva). Es tracta més aviat d’acceptar l’existència d’una pluralitat de perspectives polítiques, pluralitat que desborda el tu o contra mi al qual és tan procliu el nacionalisme, particularment en aquests moments.
Així, no deixa de ser curiós constatar l’obstinació dels independentistes a denominar “unionistes” a tots els que no comparteixen la seva posició política. Els avantatges que els reporta tan gran simplificació són notòries: l’altre dia, un veí de tertúlia radiofònica intentava justificar el seu independentisme referint-se al “patró unionista”, i en aquest patró incloïa, sense cap matís, l’advertència de suspensió de l’autonomia, la amenaça dels tancs, la atemoriment de la ciutadania catalana amb l’expulsió de la UE i l’empobriment generalitzat, etcètera. Perquè s’adverteixi la magnitud de la simplificació cal dir que, segons el tertulià, no hi havia cap diferència al respecte entre Podem, PSC, Ciutadans o el PP. L’anècdota podria elevar-se, sense dificultat, a l’estatut de categoria: pràcticament el mateix llenguatge (“o Junts pel Sí o extrema dreta”) va ser utilitzat pel mateix Artur Mas en la passada campanya electoral.
Per descomptat que podríem seguir perseverant en els paral·lelismes i mostrar actituds i arguments molt semblants a l’altra banda (precisament d’això va el present article). Els optimistes de deduir de tan gran simetria que els que tant s’assemblen estan condemnats a entendre. Els menys optimistes (entre els quals he de confessar que a estones em conte) pensaran que no hi ha pitjor falca que la de la mateixa fusta.
