Martin Schulz, president del parlament europeu: Entrevista al Spiegel

Els líders a Alemanya i en altres llocs estan cometent un greu error al concentrar-se en reformes a llarg termini de la UE quan es necessiten decisions ràpides, diu Martin Schulz, president del Parlament Europeu. El socialdemòcrata alemany explica a Spiegel que Europa necessita crear un deute europeu comú, concedir una llicència bancària al Mecanisme Europeu d’Estabilitat financera i ajudar a Grècia a retornar cap el creixement.

SPIEGEL: Sr President, el filòsof Jürgen Habermas de l’”Escola de Frankfurt” ha dit que només hi ha dues possibles estratègies per a Europa: un retorn a les monedes nacionals, o una unió política. Té raó?

Schulz: Sí, hauríem d’haver introduït una unió política juntament amb l’euro. En això vam fallar i ara tenim la necessitat de posar-nos al dia. Però això no ens ajuda en aquest moment.

SPIEGEL: Per què no?

Schulz: No té sentit queixar-se de les oportunitats perdudes. El que necessitem ara és actuar amb rapidesa i en el curt termini. No puc acceptar que ens perdem en el debat teòric en la situació actual. En aquest moment, no ens hem de pressionar per la reestructuració de la Unió Europea – el que realment necessitem és resoldre problemes molt difícils en un curt espai de temps.

SPIEGEL: Vol dir la crisi als països del sud d’Europa?

Schulz: Si. Necessitem un creixement econòmic a Europa i hem de trobar una solució per les taxes d’interès excessives que fan que sigui difícil per a molts països aconseguir tenir el seu propi deute sota control. Aquesta és la tasca crucial per als pròxims mesos.

SPIEGEL: Alemanya està més interessada en discutir la introducció d’una unió política.

Schulz: Això és un error dramàtic. Com si un canvi estructural pogués resoldre aquests problemes a curt termini. Aquesta és la línia argumental de la cancellera alemanya, del ministre de finances…

SPIEGEL: … i de tots els dirigents del Partit Social Demòcrata d’Alemanya (SPD).

Schulz: De tot el món en política a nivell nacional, de fet, i no només a Alemanya. A mi em sembla similar a estar assegut en un avió que està experimentant turbulències greus, mentre que a la cabina del pilot, s’estan debatent les millores als motors. Per descomptat, també estem tractant amb una crisi política sistèmica, però això no ens ajuda amb la turbulència que estem vivint en aquest moment: no hi ha creixement econòmic a Grècia i hi ha l’especulació del tipus d’interès a Espanya, Itàlia i Portugal.

SPIEGEL: Què suggereix?

Schulz: Hem de reduir la càrrega d’interessos per als estats del sud d’Europa amb problemes. La millor via seria a través d’eurobons. Però això és un debat teòric, perquè els holandesos no els volen, els finlandesos no els volen i els alemanys encara menys.

SPIEGEL: La qual cosa planteja la pregunta, per què Martin Schulz els vol?

Schulz: Perquè tenim una zona econòmica i monetària comuna, i de fet això vol dir que cada nació ja no té sobirania sobre els assumptes monetaris. Alemanya pertany a la moneda comuna. Llavors, per què no hauríem d’aplicar els instruments de política monetària a aquest nivell transnacional?

SPIEGEL: Com que el Tractat de Maastricht va establir que cap país es faria responsable del deute d’un altre país – l’anomenada clàusula “no rescat”.

Schulz: El Tractat de Maastricht també va declarar que el deute no hauria d’excedir el tres per cent de l’economia nacional. Això es va retirar de la taula amb un sol cop de ploma, per les mateixes persones que ara estan fent de la clàusula de “no rescat” una vaca sagrada.

SPIEGEL: Es refereix a les infraccions de les regles de dèficit fetes pel seu company socialdemòcrata, l’ex canceller alemany Gerhard Schröder?

Schulz: Certament Alemanya i França van trencar les regles, però si el tractat es podia interpretar de manera flexible en aquell temps, per què no podria fer-se el mateix ara, per als eurobons? Però no és bo, això no passarà i necessitem una solució diferent.

SPIEGEL: Té alguna idea?

Schulz: Hi ha dues opcions: o ens decidim per un fons d’amortizació, amb el qual una part dels deutes passats de tots els països de l’euro quedin garantits i amortitzats de forma esglaonada.

SPIEGEL: O?

Schulz: O podem emetre una llicència bancària al Mecanisme Europeu d’Estabilitat financera (Mede), un fons de rescat permanent, perquè es pugui demanar com si fos un banc normal un préstec al Banc Central Europeu (BCE).

SPIEGEL: El resultat d’un o altre enfocament seria que els països afectats abandonessin immediatament els seus intents de reforma.

Schulz: Estic familiaritzat amb aquest argument, que aquest tipus de polítiques fa que els països es tornin addictes a obtenir diners barats, però no és cert. Els temps són diferents ara. En l’últim any, hem reduït considerablement els dèficits a través d’una sèrie de noves regulacions. Després hi ha el pacte fiscal, que ofereix noves possibilitats de control. Hem complert amb les condicions que necessitem per tenir un fons de rescat del deute o una llicència bancària per al Mede.

SPIEGEL: Ni el seu propi partit, l’SPD, va tan lluny.

Schulz: Pot ser, però jo sóc el president del Parlament Europeu. Però a part d’això, l’SPD s’ha comportat de manera més responsable en la política europea que gairebé qualsevol altre partit d’oposició europeu. Per a la socialdemocràcia alemanya, Europa és vital per l’interès nacional. I això és sensat.

SPIEGEL: Ni la majoria de la població dóna suport a la creació d’un deute europeu comú.

Schulz: Desafortunadament, aquesta afirmació és absolutament certa, i em preocupa molt. El que hem de fer és explicar a la gent quines són les alternatives.

SPIEGEL: I quines són?

Schulz: La reintroducció del marc alemany. Seria una moneda extremadament forta, el que faria que les exportacions alemanyes fossin més cares. La indústria automobilística alemanya ja no hauria de témer de la Xina, sinó de França i Itàlia, de Peugeot, Citroën i Fiat. Alemanya acabaria sent massa gran per a Europa, però massa petita per al món. Això és en què han de pensar aquells que exigeixen que Grècia abandoni la zona euro.

SPIEGEL: Així que encara pensen, de manera realista, que Grècia té una oportunitat?

Schulz: Si seguim pel mateix camí que fins ara, serà difícil. No obtindrem cap creixement a Grècia amb només imposar retallades. El que jo prefereixo és una zona econòmica especial per Grècia.

SPIEGEL: Això sona vague.

Schulz: Però no ho és. Les empreses només invertiran a Grècia si es compleixen tres condicions. En primer lloc, ha d’haver-hi un clar compromís amb l’euro. Les empreses no hi invertiran si temen que Grècia abandoni l’eurozona en algun moment. En segon lloc, el Govern grec ha d’estar preparat per treballar en conjunt amb les institucions europees per tal de reestructurar el país.

SPIEGEL: I com seria a la pràctica?

Schulz: Necessitem una agència de creixement en què els funcionaris europeus i grecs conjuntament identifiquin els projectes que seran recolzats per la UE. Això proporcionaria una mesura de control, i també una forma de desenvolupar la confiança mútua. Seria un repte per al govern grec, que hauria d’acceptar la realització de reformes juntament amb funcionaris representants de la comunitat a la qual pertany. Però no es tracta d’una força d’ocupació hostil, sinó d’instruments que ofereixin ajuda.

SPIEGEL: Encara ens falta el tercer dels tres punts que ha esmentat.

Schulz: Ajudes a la inversió per a les empreses que van a Grècia, per al turisme, les infraestructures o l’energia renovable.

SPIEGEL: La situació a Itàlia és poc millor. El país està gemegant sota el pes del seu deute.

Schulz: Això demostra que les reaccions dels anomenats mercats són absurdes. Durant molt temps, Itàlia va estar dirigida per un dels polítics menys professionals de qualsevol indret. Però no hi havia molta pressió en termes d’especulació. Ara, amb Mario Monti, Itàlia té el tipus de líder que normalment només es veu en les pel·lícules de Hollywood, un distingit professor que ni tan sols va acceptar un cuiner a la seva residència, al Palazzo Chigi. En el seu lloc, la dona de Monti cuina la seva pròpia pasta – i aquest és l’home en qui els mercats no confien.

SPIEGEL: No és que els mercats no confiïn en Monti, sinó que més aviat temen que quan ell deixi el càrrec, el tipus habitual dels polítics italians tornaran.

Schulz: Això són especulacions políticament motivades. Monti està fent retallades, però tot el que aconsegueix salvar ho destina a cobrir les creixents taxes d’interès. Llavors diu, Déu meu, gent, ajudeu-me. I què contestem? Faci més retallades, Itàlia hauria esbrinar per si mateixa com sortir del pas. Això no funcionarà. Siguem clars aquí.

SPIEGEL: Faci-ho, si us plau.

Schulz: Itàlia és un dels vuit països més industrialitzats. Què passaria si un país del G-8 a la Unió Europea fes fallida? Algú creu que Alemanya no es veuria afectada? Itàlia és un dels nostres mercats clau. No, no arribarem enlloc així. Necessitem una llicència bancària pel Mede, per tornar a rebaixar les taxes d’interès.

SPIEGEL: En última instància, tots els seus suggeriments es redueixen al mateix: Alemanya ha de pagar.

Schulz: Bé, llavors parlem de números. El Mede, el Mecanisme Europeu d’Estabilitat, no està finançat només per Alemanya. Un vint-i-set per cent del paquet de rescat ve d’Alemanya. Itàlia i França en conjunt cobreixen un total del 38 per cent. Aquesta és la realitat. No té sentit dir que tothom vol obtenir els diners d’Alemanya. Vostè està prestant massa atenció a la retòrica nacionalitzada a Alemanya.

SPIEGEL: Però no es pot negar que hi ha moltes persones aquí en aquest continent que no volen més Europa.

Schulz: La gran majoria de la gent dóna suport a la idea d’una unió il·lustrada i moderna dels països que demostri solidaritat. Recentment, per a mi el director de cinema Wim Wenders va resumir molt bé el problema. Va dir que la idea d’Europa s’ha convertit en una administració, i ara la gent pensa que l’administració és la idea. Però això no vol dir que haguem de renunciar a la idea – significa que hem de canviar l’administració.

SPIEGEL: Si més i més responsabilitats nacionals es traslladen a Brussel·les, en algun moment caldrà fer un referèndum a Alemanya també. Això és un perill o una oportunitat per a la UE?

Schulz: A diferència d’altres països, Alemanya no té experiència amb els referèndums. Però quan el Tribunal Constitucional alemany prengui una decisió sobre el Mede el 12 de setembre, es podrà preguntar a la ciutadania. I això és una cosa bona. Cal deixar que la gent voti quan es tracta d’una nova constitució. Em sembla sorprenent, però, que molts polítics alemanys que s’oposen generalment als referèndums, demanin immediatament un plebiscit quan es tracta d’un assumpte de la UE.

SPIEGEL: Com és el cas del líder de l’SPD, Sigmar Gabriel. També està decidit a deixar que la gent voti a la UE.

Schulz: Això és un risc. Els referèndums s’han plantejat sempre com una amenaça quan es tracta de la política de la UE, perquè la política europea és complicada. Són una oportunitat pels dels bàndols polítics als qui els hi agrada simplificar massa les coses. La política europea és sempre una interacció de la racionalitat i l’emoció. El problema amb nosaltres els polítics de la UE és que ens acostem a tot amb racionalitat freda, i després ens preguntem per què no ens guanyem a la gent emocionalment.

SPIEGEL: No confia en la gent?

Schulz: No, ho faig, però no és antidemocràtic ser escèptic. Els referèndums són un instrument democràtic, però també ho són les decisions preses en una democràcia parlamentària. Aconsello precaució extrema quan es tracta de referèndums. També a Alemanya.

SPIEGEL: Com pot ser més democràtica Europa?

Schulz: A partir de 2014, no hi haurà un president de la Comissió sense una majoria parlamentària. Els líders del govern hauran de guiar-se pel resultat de les eleccions de la UE. Això és el que diu el Tractat de Lisboa.

SPIEGEL: Això vol dir que s’hauran de presentar candidats a nivell de la UE.

Schulz: Correcte, els partits presentaran candidats de la UE. No hi hauran més campanyes d’orientació nacional per a les eleccions de la UE.

SPIEGEL: El ministre de Finances alemany, Wolfgang Schäuble i d’altres suggereixen que el president hauria d’estar escollit directament pel poble.

Schulz: Crec que seria un error. Si el Parlament no tria al president, qui controla aquest president? Dels 27 estats membres, només França utilitza aquest tipus de model. M’oposo a la introducció d’aquest sistema en l’àmbit europeu. Imagini un alemany com a president de la Comissió Europea. Si ell o ella va a algun país en particular i diu de fer això o allò, no serà molt ben rebut. El president ràpidament acabarà sent l’alemany diabòlic. Però si el president és elegit per i controlat per 700 representants de tots els països de la UE, això el o la legitima d’una manera molt diferent

SPIEGEL: Sr President, moltes gràcies per aquesta entrevista.

Entrevista realitzada per Konstantin von Hammerstein i Repinski Gordon per a Spiegel.