Els intel·lectuals europeus semblen haver assumit que el que passa a Europa és un assumpte exclusivament econòmic que ha de quedar en mans d’experts i que està justificada la seva absència, la seva deserció, en el debat. Alguns periodistes alemanys estan sent els primers a denunciar el que consideren el fracàs d’aquests intel·lectuals, als quals retreuen, en paraules del professor Jan Werner Müller, “que hagin fallat a l’hora de defensar els grans èxits de la construcció europea i (… ) de denunciar el malbaratament d’un gran llegat de confiança mútua i entesa”.
Per descomptat que no és possible parlar del futur d’Europa sense parlar de l’euro. Ningú nega això. El que es planteja és l’efecte nociu que està tenint deixar que la discussió sobre la construcció europea es produeixi exclusivament en el camp dels tècnics, sense atendre al debat polític i moral que implica també l’economia i que ha estat present en tot aquest procés d’integració.
Assumir que la crisi europea es desenvolupa en un camp en què els intel·lectuals no tenen res a dir és un error. “El filòsof francès Julien Benda va acusar els seus col·legues el 1927 de trair la seva vocació en advocar per posicions nacionalistes”, recorda Müller. “Les circumstàncies actuals són molt diferents, però això no vol dir que els intel·lectuals d’avui no estiguin igualment equivocats en ignorar la profunda injustícia amb què s’està actuat en nom de l’austeritat i la rectitud fiscal”.
Parlar de crisi en termes generals, com deia l’historiador Reinhart Koselleck, “és un sentit ambigu de parlar”. Els intel·lectuals europeus podrien molt bé respondre a preguntes concretes que tenen molt a veure amb les seves posicions morals: és acceptable el sacrifici que es demana a les actuals generacions de grecs, irlandesos, espanyols, portuguesos o italians amb l’esquer del futur? Millor encara, és acceptable el càstig col·lectiu dels ciutadans d’aquests països pels errors i delictes comesos pels seus governants, tot sigui dit, amb ajuda de grans grups financers internacionals?
No tenen res a dir els intel·lectuals europeus sobre el fet que Grècia hagi protagonitzat el major esforç fiscal conegut en la història, segons dades de The Wall Street Journal, reduint el seu dèficit primari, és a dir, sense el pagament del deute, del 10,6% al 2%, de 2009 a 2011? Res a comentar sobre el fet que molt poc del diner europeu que s’envia al Govern grec serveixi per pagar serveis públics, com ens fan creure, sinó que es destini instantàniament a tornar-lo als bancs?
Són això assumptes exclusivament econòmics, o hi ha un aspecte polític i moral que ha de ser debatut? En honor d’Alemanya, cal dir que és un grapat d’intel·lectuals alemanys el que està intentant avivar la flama d’aquest debat, des Günter Grass a Jürgen Habermas. On són les veus italianes, els intel·lectuals francesos o espanyols en defensa de la construcció europea? A què esperen per interrogar pel deteriorament dels processos comuns de decisió o per la galopant renacionalització de la política a Europa? Què més necessiten per debatre sobre les conseqüències d’aquesta renacionalització a Alemanya, observada atentament per la expectant Rússia?
Europa ha estat capaç, fins ara, d’oferir un model social i polític diferent al de les altres dues grans propostes que hi ha al món: la dels Estats Units i la de la Xina. Europa defensa no només l’ordre democràtic, l’economia de mercat i l’imperi de la llei, sinó també un pacte social, que no existeix en les altres dues alternatives. Volem una societat en la qual, com en les reunions del Tea Party, es llueixin pancartes dient: “La teva hipoteca no és el meu problema”? Encara que resulti menys evident, la desaparició de la confiança europea és més greu que l’augment de les primes de risc. Si els intel·lectuals són incapaços d’encapçalar la defensa del model europeu, tinguin la seguretat que, com va dir Ferlosio, “vindran més anys dolents i ens faran més cecs”.
