Raimon Obiols: L’apunt del dia/387 («La mar plena de veles»)
«La mar plena de veles»
27 de gener de 2025
A la primavera de 1949, un grup d’estudiants de la universitat de Barcelona («recordo especialment en Joan Reventós, l’Albert Manent, l’Enric Gispert, en Francesc Casares, l’Eulalia Amorós i en Jordi Cots» va deixar escrit en Josep Maria Ainaud), van editar la Primera Antologia Universitària. «En publicar-la, no pretenem sinó donar a contixer una mostra de la poesia, diversa de tendencies i de pensament, dels que convivim avui a la Universitat. I a la vegada, una clara prova de la vitalitat de la nova generació», van escriure a la presentació del volum.
N’enviaren un exemplar al doctor Jordi Rubió i Balaguer, que en confirmà la recepció a Ainaud: «Sobretot m’ha impressionat de llegir els versos d’en Joan Reventós, que el seu pare no ha pogut conèixer. M’ha semblat de trobar-hi aquella força sempre conduida per camins inesperats, del seu recordat pare que en morir ens deixà tots més pobres del que érem. Aquest volumet revela una generació. No dubtava de la seva existencia, perquè els que som vells prou que en sentim la pressió i l’empenta, però ara la veig com cohesionada no per una unitat de pensament, que no fóra la cosa més important, sinó per una decisió d’ocupar un lloc en la nostra Iluita. No li parlo com parlaria un critic, tot i que la lectura de les poesies despertaria tants comentaris. Li parlo com un home que ha sobreviscut un naufragi i veu que la mar torna a ser plena de veles».
Una mar plena de veles! Calia un gran exercici de voluntat de l’optimisme per expressar-se així, en aquells temps sinistres!
Vaig tenir l’honor, després de la irrupció de la policia que va interrompre la Caputxinada de març de 1966, d’entrar detingut a les dependències de la Brigada Político-Social, a la Via Laietana de Barcelona, al costat del doctor Rubió. A l’acte fundacional del Sindicat Democràtic d’Estudiants, el doctor Rubió s’havia tret uns anys de sobre (en tenia aleshores 79) i en el seu parlament havia qualificat la jornada de «dia meravellós». Aparentment, estava d’excel·lent humor en el moment d’entrar a la «Jefatura Superior de Policía». Li brillaven els ulls sota les blanques celles abundants, una mica mefistofèliques, i mostrava una certa exaltació pickwickiana. «Torno a ser a casa!», li comentava rient al policia perplex que l’escoltava, i li explicava que havia nascut i viscut de petit en aquell immoble.
El doctor Rubió devia estar content perquè ara sí, definitivament, més que el 1949, al cap de trenta anys del naufragi veia la mar plena de veles.
