Raimon Obiols: L’apunt del dia/28 (Polarització, dispersió, abstenció)
Polarització, dispersió, abstenció
15 de febrer de 2023
El diumenge passat hi va haver eleccions parcials a dues regions italianes, el Laci (la regió de Roma) i la Llombardia (la de Milà). Com era previst, Fratelli d’Italia, el partit de Giorgia Meloni, n’ha sortit reforçat, i la coalició de dretes ha guanyat els dos governs regionals. El Partito Democratico ha perdut, però en percentatge més o menys ha aguantat l’envestida. Tots els altres baixen. La clau és l’abstenció: a la Llombardia ha votat el 41,67 % del cens, al Laci el 37,2 %. Mai, en 59 anys, la participació havia estat tant baixa.
Hi ha un llibre fantàstic, d’Isabel Burdiel (una biografia d’Isabel II) on se cita una nota d’un ambaixador britànic a Madrid, comentant la situació política espanyola de 1854: “Res és tant difícil com fixar els límits dels partits polítics, especialment en l’actualitat, quan estan trencats per totes bandes, i trencats en mil troços vagues, impalpables i, diria, inintel·ligibles“. Sembla una descripció de la situació política italiana actual, com a mínim.
A gairebé tots els països d’Europa (també en el nostre) es parla molt, amb inquietud, de la polarització de les opinions públiques. Fa molta més angúnia la dispersió, el descrèdit polític, la primacia creixent de les expectatives individuals, la dificultat d’agregar formacions polítiques permanents, la reducció de la base dels partits d’esquerra, la paulatina desaparició, en aquests partits, dels quadres organitzatius (els «constant gardeners», els jardiners constants). Tot això ens avisa d’una possible amenaça: un futur imprevisible de confrontacions entre agregacions inestables i heterogènies, amb la política convertida en un laberint inintel·ligible de pugnes mediàtiques virulentes, ambicions i càlculs personals, i (baixes) passions col·lectives, adequadament estimulades.
El laboratori-Itàlia ha d’alertar-nos. Entre altres coses, ens diu que la qüestió del partit (de com adaptar la forma-partit al present) és fonamental.
El proper 26 de febrer, el PD celebra primàries per a elegir nou secretari/a. Hi ha quatre candidats: Stefano Bonaccini, Gianni Cuperlo, Paola De Micheli i Elly Schlein. Hi ha dues voltes: una de vot intern, en el cercles del partit, i una de vot obert als electors no afiliats.
Ahir es començaven a conèixer els resultats del vot en els cercles del partit (Bonaccini 54,3 %, Schlein 33,7%, Cuperlo 7,5%, De Micheli 4,5%) . Havien votat 127.000 inscrits (falten encara els del Laci i la Llombardia). Sembla una xifra de participació bastant més baixa de la que va votar en les primàries de 2019 (266.000). Hi haurà una segona volta, el diumenge 26 de febrer, quan els dos candidats més votats, Bonaccini i Schlein, s’enfrontaran en les primàries obertes.
L’abstenció sempre té diverses causes. Una part dels que no van a votar simplement expressa indiferència, individualisme. L’altra part és la que ens ha d’interpel·l’art més: és la que expressa malestar i crítica. El descens de la participació en les primàries del PD, va d’això. La situació general del Partito Democratico (la seva crisi identitària i organitzativa) no és aliena, ni molt menys, als resultats del Laci i de la Llombardia, i a la menor participació en les seves primàries.
P. S.- Als «jardiners constants» (espècie escassa), que s’interessen en les qüestions d’organització i participació (en com adequar la forma-partit als canvis socials i tecnològics en curs), els hi recomano aquest (llarg) article de Paolo Gerbaudo, que vam traduir a L’Hora.
