El que sorprèn d’aquest Raimon (Raimon Pelegero, Xàtiva, 1940) és de quina manera s’ha defensat de les solemnitats de l’edat. En algun lloc de la seva cara, si riu, hi ha el noi que va cantar Al vent damunt d’una vespa i va convertir aquella cançó senzilla (“al vent del mon, i tots, tots plens de llum…”) en un himne de diverses generacions d’espanyols de tot arreu.
Amb Joan Manuel Serrat i altres músics va ajudar a que aquesta llengua catalana que el franquisme va voler reduir al no-res formés part de l’educació sentimental dels que parlem castellà. Aquesta cançó en concret, i després Diguem no, eren per dir no. Transmetien inconformisme i esperança.
A més, Raimon va rebuscar en la poesia catalana, des d’Ausiàs March a Salvador Espriu. Va aconseguir tons simfònics que ho van ser convertint en un personatge en el qual ja es fixa la literatura i la música. Poc abans d’aquesta conversa (que vam tenir l’1 d’abril passat, abans que les seves declaracions sobre l’independentisme el posessin en un primer pla en el qual no vol estar per això) li havien atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. La professora Anna Sallés va explicar que aquest premi se li donava pel seu “paper capital en la difusió de la llengua i la cultura catalanes”. A ell mateix aquest premi, que li lliuraran el 10 de juny, li va produir “una enorme sorpresa”. I no és estrany que es sorprengués, més rar és que ho digui; doncs en els últims temps, abans d’aquests reconeixements, que inclouen un del Cercle de Belles Arts, Raimon seguia sent un mite per a molts, però des d’altres sectors hi havia sobre ell un silenci que, com diu una de les seves cançons, resulta “antic i molt llarg”. Però el silenci es va interrompre i ara ja parlen del cantant de Xàtiva fins on abans no li feien ni el menor cas.
A ell li és igual, riu. Escolta com si els seus ulls es defensessin del vent de la vespa. A casa blanca, envoltat de records que inclouen mostres dels seus amics Tàpies o Miró, Raimon va parlar del pare, en primer lloc.
-Ha cantat tant a la seva mare. I el pare?
-Ah, el pare. Està en Heus passejat per València, sol. Va morir quan jo tenia 20 anys; la meva mare va morir amb 93, eren de la mateixa edat. Ja no m’esperaven quan vaig néixer. Em van explicar que el meu pare havia estat president del ram de la fusta de la CNT, a Xàtiva. Els mateixos ceneteros li van requisar els mobles que havia produït. I després els nacionals li van requisar les màquines. El van fotre uns i altres.
El pare va anar a la presó. “La meva mare havia deixat de fer fills als quaranta. Com el meu pare entrava i sortia de la presó un dia va quedar embarassada. Vaig haver de ser un nen de l’amor, ¡surts de la presó i fas festa, ha ha! Un jutge el va treure, “aquest home no té cap càrrec”.
El pare va morir abans d’Al vent.
-Els amics creien que era una traducció de l’anglès. Jo estava amb Andrés Mori, un asturià que estudiava a València, amb mi. Tenia una vespa i li vaig dir que em portés a Xàtiva. En tornar em van venir els versos.
-Llavors no cantava en català.
-Molt poc. Tota la informació era en castellà, jo llegia als poetes del 50, Valente, Claudio Rodríguez, Carlos Sahagún… Vaig conèixer Pepe Ferro. I als 22 anys vaig començar a llegir Espriu. I li vaig posar música. Era una cosa que ens havien negat, no existia. Després vaig llegir a Joan Fuster, en català. Descrèdit de la realitat.
-Potser el que distingeix al franquisme és que aquesta llengua fos prohibida.
-Entre altres coses. A la meva mare la van voler rapar en la postguerra perquè es va queixar de l’alcalde. L’amenaça hi era.
-Però això de la llengua va ser molt salvatge.
-Et deien que era un dialecte infecte, era la llengua vernacla dels esclaus… Venies del poble i et parlaven en castellà, això els feia considerar superiors. Una de les bromes que es deien a València era que a partir de les 30.000 pessetes de sou es canviava de pis, de mobles ¡i de llengua, ha, ha, ha! Quan vaig arribar a Barcelona la meva sorpresa va ser veure gent elegant que parlava català de manera més normal; aquest tipus de gent a València parlava castellà.
-Ara ja s’ha acabat el franquisme. ¿S’ha acabat?
-Jo el que crec és que dura massa. Jo veig que encara hi ha rampells molt forts.
– On els veu?
-En l’actual Govern hi ha rampells de franquisme i mira el que ha dit Rouco sobre les amenaces de guerra civil, és molt fort!
– El decep el procés democràtic que hem viscut?
-Hem viscut, no tots, un certa miratge. Al 76 encara em prohibia Fraga a Madrid. Entre 1979 i 1982 es nota que va morir Franco, els canals de televisió estatal eren els més lliures, havia cantants de les diferents llengües. Ja no. Crec que a la vida política la classe dirigent no va saber fer sòlida una convivència democràtica real.
-Aquesta desil·lusió arriba fins ara i té efecte a Catalunya.
-Tinc la impressió que a Espanya no se sap què passa aquí, no del que passa ara, també del que succeïa abans. No hi ha hagut una presència dels mitjans de comunicació i aquesta desinformació ha impedit que la gent sàpiga que aquí s’estava produint un moviment independentista, que aquest moviment ha vingut per quedar-se i això s’ha d’afrontar, s’ha de cercar una manera de solucionar-lo. És un problema real. Crec que això explica gran part de la situació actual. Per a molta gent a Espanya va ser una sorpresa la primera manifestació, de 2012. Però per gent d’aquí també va ser una sorpresa.
– Ho va ser per a vostè?
-Per a mi no, perquè les conseqüències de 2006 [el no constitucional a l’Estatut] van ser molt fortes. Em va sorprendre la magnitud de la manifestació, pensava que seria important perquè la gent estava emprenyada, però s’unien moltes coses, hi havia les primeres conseqüències de la crisi, el PP havia demanat signatures a tot Espanya contra l’Estatut, Alfonso Guerra va sortir del Parlament dient : “Ens l’hem raspallat bé”. A què juguem?
-Això és. A què juguem?
-Ara també fa l’efecte que la vida a Catalunya està fora de la Constitució. Qualsevol cosa que es proposa és inconstitucional, s’accepta el diàleg, però s’imposa el compliment de la llei i si no el diàleg no hi cap… No és al meu entendre una manera d’intentar arreglar les coses. La segona manifestació va demostrar que això no era un suflé. Però no he vist que es reaccioni com crec que s’hauria de reaccionar.
– Com?
-Que es deixi votar la consulta en qüestió, això no va contra ningú.”Parlem de tot menys de la consulta”, es diu. Bé, llavors on som? El Parlament català està majoritàriament a favor, les enquestes donen al voltant d’un 80% a favor que es consulti. Doncs llavors el que cal fer és tractar de fer política. Si impedeixes això ja no es pot fer política.
-Vostè ha dit que se sent incòmode.
-No és que em senti incòmode, em sento amb una certa inquietud, no veig un camí clar. No sé per on es va ni per on es pot sortir. Crec que el fet que el Govern del PP reaccioni així impedeix que hi pugui haver més marge. Creen el problema del català a les escoles, quan no hi havia cap problema. Qualsevol moviment que fan és a recentralitzar. Diuen que Catalunya és la locomotora, i el que fan és parar-la… A més, en certs sectors d’aquí, no hem notat una preocupació per part dels amics progres de fora per aquests assumptes, sembla com si no sabessin on situar-se.
– Creu que això acabarà malament?
-La meva perplexitat és absoluta. No tinc ni idea de com pot acabar, però el que veig és que si hi ha un problema cal afrontar-lo. El que va fer Artur Mas és veure que al carrer hi havia els que l’havien de votar. Des de l’aparició de Convergència mai s’havia plantejat l’independentisme. Sorgeix quan veu Mas que al carrer hi ha els seus votants.
– Com acabaria bé?
-Amb una solució confederal, dins d’Espanya i dins d’Europa; una solució amb la qual la gent se senti a gust. Que aquest Estat propi que demanen sigui federal o confederal. I que es voti. Això seria acabar bé. El meu desig personal seria un tipus de confederació.Tampoc crec que la independència fos tràgica o mortal, no passa res! No li demanarien el passaport a ningú, estaríem dins d’Europa. No passaria això que deia García Margallo, que Catalunya estaria per l’estratosfera pels segles dels segles. Confederal, però tampoc ho tinc tan clar. El que veig és que s’han d’arreglar els problemes que hi ha, no es pot estar tot el dia amb la llei, la llei. La llei canvia cada dos per tres, no la usem com si fos de marbre.
-Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Quin honor.
-Molt. Van ser premiats gent que em van crear: Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Espriu, Jordi Rubió, Enric Valor, Francesc Mira… I ara jo. Em deien que no podrien donar-me’l perquè no entrava en la categoria de Lletres. ¡Almenys entraria en el de les lletres de cançons…, ha ha ha!
– “L’home que diu no”. Què li inclina a cantar Diguem no ara?
-La situació és molt complexa. Canvia el sistema, el capitalisme no té límit. El 1989 va desaparèixer l’altre pol de la humanitat com unes encenalls a les que els acostes un llumí i es van totes a fer punyetes. Com diria tot això cantant? Diria no a la dinàmica dels partits, més preocupats per ells que pel país; diria no a la mesquinesa amb què es tracta a la sanitat pública, a l’educació, a la cultura. En nom d’Europa! Ells no fan Europa!
-Va cantar que l’home mira sempre les mans…
– I mira ara el que fan les mans de molts! ¡Ficar-les en la caixa!
Raimon riu; és l’hora de dinar i a casa van a menjar pasta. Annalisa, la seva dona, i ell, es van conèixer quan ella va venir d’Itàlia. Les seves cançons d’amor són per a ella, i ja el riure dels dos ha acabat sent el mateix riure.
Entrevista de Juan Cruz per a El País
