Gentil Puig i Moreno: Un nou “Front Nacional a França?

Segons un sondeig [1] recent el nou FN dirigit per Marine Le Pen (la filla del pare) obtindria un 24% dels vots a les eleccions europees del proper 25 de maig (davant el PS, amb el 19% i el 25% de la UMP). El FN quadriplicaria els resultats que va obtenir el 2009 (el 6,34%). Si aquestes previsions es confirmen seria un salt enorme que fins ara aquest partit nacionalista mai no havia obtingut.

Les preguntes que ara ens podem fer són: per què ? Què ha passat amb només 5 anys ? Com s’ha arribat a aquesta situació inquietant?

Per tractar d’entendre aquest fenòmen, cal distingir, per una banda, que té de diferent el nou FN de la filla, Marine Le Pen, en relació amb l’antic FN dirigit pel seu pare, Jean-Marie Le Pen, i de l’altra, què ha canviat en l’opinió dels francesos per a operar un canvi tan gran cap a l’ultradreta.

No hi ha dubte que, amb el seu pare, Jean-Marie Le Pen, i l’anterior i històric FN, tot era molt més clar, i les crítiques que rebia del conjunt de les forces polítiques tant de la dreta gaullista, com de l’esquerra, també eren clàssiques. Denunciaven tant el seu caràcter racista, i fins i tot feixistitzant, com les seves actituds dictatorials, nacionalistes, antisistema, sempre provocador.

Què ha canviat en la forma i el contingut del nou FN ? Gairebé tot. En la forma molt i en el contingut, també. Veiem-ho de més a prop.

EL CANVI D’IMATGE I DE LIDERATGE

Pel que fa a la forma o l’estil, primer el fet que sigui una dona jove de 50 anys, ja implica un canvi notable de presentació mediàtica del lider de l’ultradreta. Però això, no és tot, Marine Le Pen va evitar a partir del seu nomenament a la direcció del FN el 2012, qualsevol relliscada verbal que pogués perjudicar-la, a fi de semblar-se al màxim a una dirigent de qualsevol altre partit democràtic i republicà. Encara que amb contorsions i malabarismes va arribar a infondre esperança a tots els desesperats, com més va més nombrosos, que la voten.

Normalitzar el FN aquest és el primer objectiu de l’equip de Marine Le Pen. En això és molt diferent del seu pare, encara que, mai no el renegarà. És una posició dificil de mantenir, però és encara la seva. I fins ara se’n surt bastant bé. No és així per als nous dirigents, i encara menys del antics militants del FN, que tenen encara molt sovint reflexes racistes i violents. De fet, alguns grups d’ultradreta i caps rapats han estat separats o exclosos del nou FN, sobretot quan el que feien o deien era massa greu, i que els mitjans denunciaven les accions i declaracions de caràcter xenòfob. De cara als mitjans, Marine Le Pen pretén ser llisa i consensual, encara que en el fons, internament, té la mateixa actitud tallant autoritària del seu pare. Sap molt bé, com ell, utilitzar i usar del seu carisma personal per a imposar la pau, entre corrents interns oposats i en lluita entre ells. Com ell, Marine Le Pen sap ser dura i intransigent. Molt de pressa va aprendre del pare, com fer conviure gent que es detesta. Per això, s’ha envoltat de representants de totes les famílies polítiques tradicionalistes, i d’alguns clans, entre els més radicals de l’ultradreta francesa que tracten d’influir en la línia política del nou FN, en una zona gris, on coexisteixen radicals racialistes i moderats assimilacionistes. I ella, tracta d’escollir allò que li sembla convenir en cada situació.

De fet, la pròpia família Le Pen ja constitueix un sòlid nucli central, i un clan polític, que no és el menys significatiu. Començant amb el pare, que és el president carismàtic del FN, continuant amb el seu propi company, un dels vice-presidents del FN, Louis Aliot, de Perpinyà (que va obtenir prop del 45% a les últimes eleccions municipals, i el 34,50% a la primera volta, el 23 de març de 2014), sense oblidar, la seva germana Yann, a l’ombra però sempre al seu costat, i també la seva neboda, Marion Maréchal-Le Pen, diputada a 24 anys d’ençà del 2012; tot plegat, un bon exemple de fraternitat familiar i de nepotisme [2].

De la seva joventut d’estudiant de la facultat de dret de la Universitat Panthéon-Assas (París 2), Marine Le Pen ha conservat amistats sulfuroses, com la de Frédéric Chatillon, president del GUD (Groupe d’Union et de Défense), que practica arts marcials, el culte del cos, i una violència antiesquerrana visceral. És també qui ha fet el gir antisionista radical del GUD, treballant en una llibreria que difon les tesis negacionistes i neonazis. Frédéric Chatillon ocupa un lloc preeminent en la galàxia de Marine Le Pen; “és un bon amic”, deia d’ell, la canditata a la presidencial de 2012. L’amic continua produint audiovisuals moderns per la campanya interna del FN. Per a ella és un tècnic valuós a mig camí entre conseller en comunicació i professional de serveis.

Dos altres grans amics de Marine Le Pen són Emmanuel Leroy i Philippe Olivier, dos estrategs i ideòlegs influïts per les idees del Grece[3], escola de pensament dels anys 80, que preconitzava l’etnodiferencialisme (valor absolut de cada poble i cultura) d’una subtilitat més gran que el de la jerarquització de les races del racisme primitiu, i baluard contra el mestissatge i el multiculturalisme. És una lògica que tracta de lluitar contra tota barreja ètnica, i que vol preservar cada comunitat humana diferent, enteses com a entitats homogènies biològicament i culturalment, unes constants que recorden les teories de la raça ària. Caldrà, afinar molt més les crítiques contra aquestes teories.

D’ençà del 2012, Marine Le Pen va voler i aconseguir dur a terme l’aggiornamento del FN. És l’eix central de la seva estratègia electoral, i per això va llimar les asperitats més racistes, cridaneres o violents. En la seva visió a llarg termini hi ha la conquesta del poder. Un objectiu que el seu pare mai no va somniar ni tampoc perseguir. Per arribar a aquest objectiu, la tàctica de Marine Le Pen no és de fer aliances amb la dreta clàssica, sinó de fer-la esclatar, per recollir-ne els trossos, i un cop la UMP destruïda, aparèixer com la força de substitució real d’una dreta francesa recomposada. Per això el FN ha de ser una força política creïble i seriosa. La normalització política i, fins i tot, republicana és la tasca central del nou FN[4]. A poc a poc, elecció rere elecció els electors van oblidant els excessos de l’antic FN del pare i fundador, Jean-Marie Le Pen. Allà on el pare feia dircursos violents i histriònics, ella actua per obtenir primer el poder local, regional i desprès nacional, teixint una teranyina de relacions polítiques, socials i econòmiques amb els notables locals, que donaran prestigi al nou FN. És una estratègia impensable fa pocs anys.

Marine Le Pen ha entès perfectament que, a partir d’ara, tots els partits polítics francesos han integrat la irresistible progressió del FN i que no podran aturar-la. El FN és ja la tercera força política de França, la qual cosa posa fi al bipartisme UMP/PS. Pretén formar part del nou panorama polític francès, i caldrà anar amb molt de compte, amb tot el que passi, en aquest nou context polític.

Precisament, ¿com es pot resumir amb poques paraules el context polític francès en el qual s’ha operat aquest canvi? Com a tot arreu a Europa, la crisi multiforme i la mundialització descontrolada, aliades o cosubstancials a l’obertura de totes les fronteres, van generar una multitud de pors i temences identitàries profundes, en les quals l’enemic és sempre l’altre. En aquest context de crisi profunda, per a un quart dels ciutadans francesos, el nou FN apareix com una taula de salvament i l’única solució. És un escenari de pors i dubtes bastant semblant, o que fa pensar, al que es va produir l’any 1932 a Alemanya, amb uns perills enormes per a la democràcia que tots coneixem. En tot cas, ens trobem en una situació prenyada de perills de tota mena, que podrien acabar amb les esperances de tolerància, de convivència i d’obertura, amb els valors de solidaritat i de progrés social.

EL CANVI DE CONTINGUT I D’ORIENTACIÓ DEL NOU FN

Així doncs, més enllà dels canvis d’imatge, d’estil i de mediatització del nou FN, també cal entendre quin és el canvi, suposat o real, de contingut i d’orientació del nou FN. I en primer lloc, com ho va fer Marine Le Pen, per a fer creure als electors que existeix un nou FN que ja no és d’extrema dreta ? Aquesta és una qüestió que pot intrigar. Si abans, amb el pare, Jean-Marie Le Pen, la immigració i la xenofòbia constituien el fons de comerç, permanent i més significatiu, de l’antic FN; ara, amb la filla, la crítica de la immigració és sempre un recurs útil, però és més afinat (amb una laïcitat repensada contra els musulmans), però sobretot, Marine Le Pen i l’equip dirigent del FN, l’han dotat d’un motor molt més potent: la crítica a la mundialització liberal i de l’Europa de Brussel·les. Dos temes totalment nous en el discurs del FN.

A partir de 2012, Marine Le Pen i seu partit no han tingut cap por, ni cap escrúpol, d’anar a la conquesta del mateix terreny que el de la ultraesquerra del Front de Gauche (FdeG) de Jean-Luc Mélanchon, i de presentar-se com la campiona en la defensa dels treballadors. Jean-Marie Le Pen, amic de Ronald Reagan, era més liberal que els liberals de la dreta francesa; en canvi la seva filla, Marine, és just el contrari, una antiliberal militant, una social-intervencionista.

És una ruptura total amb el discurs tradicional de la dreta extrema. Una conversió espectacular que deixa escèptics i perplexos tant els dirigents de la UMP, com els de l’esquerra socialista o comunista. ¿Com és possible que, en terres tradicionalment d’esquerra com Hénin-Beaumont, al nord miner, la classe obrera, o el que en queda, vagi elegir el 23 de març de 2014, un batlle del FN a la primera volta de les eleccions municipals amb 50% dels vots? I que la Unió de l’esquerra hagi perdut amb el 32%, i el FdeG hagi obtingut menys de 5%. El Front de Gauche, que és l’oponent d’esquerra més directe, que utilitza els mateixos arguments de lluita contra el capitalisme?  És una situació més que paradoxal i que té una significació altament simbòlica.

Aquest producte híbrid, que és el nou FN sedueix com més va sectors socials precaritzats (classe obrera desarticulada i desorientada, joves sense feina, classes mitjanes desclassades, habitants dels suburbis perifèrics, etc.) i abandonats per la nova configuració del mercat de treball, per una societat del benestar en recessió. Aquests són els nous electors del FN, tots no són racistes.

El nou FN fa també de la lluita contra l’euro i Europa un dels eixos centrals de la seva nova línia política. Té gairebé el monopoli total de la lluita contra l’euro, que, per a ella, és la causa de la misèria de les classes populars i l’empobriment de les classes mitjanes. Marine Le Pen predica la sortida de l’euro i el retorn al franc, amb un proteccionisme radical. Perquè per a ella, actualment, “l’Europa lliberal no només no protegeix els estats, sinó que els lliura a una competència desastrosa els uns contra els altres, i contra els països emergents que inunden el mercat francès i europeu dels seus productes fabricats amb sous de misèria”.Així doncs, si el nou FN accedeix amb més força al Parlament europeu, tal com prediuen els sondeigs, tindrà com a conseqüència l’afebliment encara més fort de l’Europa política i del federalisme.

La crisi de l’euro va permetre a l’equip de Marine Le Pen d’iniciar un diàleg amb certs economistes iconoclastes, deixebles del pensament de Maurice Allais[5], un economista liberal i proteccionista (premi Nobel d’economia de 1988). Segons aquest autor, la guerra de les monedes demostra que, de les tres grans zones de l’economia mundial (Amèriques, Àsia, Europa), Europa és l’única que no utilitza el seu marcat per protegir la seva moneda, l’euro. Els Estats Unis van adoptar un dispositiu proteccionista per obligar la Xina de posar fi al seu dumping monetari, i molts països fan el mateix, però no pas Europa. Aquest és el plantejament del nou FN, com si refusant de comprar productes exteriors, no plantegés cap dificultat per vendre els nostres fora de les fronteres europees!

Un altre aspecte de la inflexió ideològica del nou FN concerneix la defensa de la laïcitat, un tema que té molts avantatges per a l’extrema dreta. Escoltar Marine Le Pen parlar de la llei de 1905 sobre la laïcitat és una paradoxa deliciosa. Era també una llei sobre la separació entre l’església i l’Estat, però això no és el que més li interessa, sinó el fet que l’Estat no ha de pagar les despeses del culte, catòlic en aquella època, i avui el culte musulmà. I si no parla de minarets, com ho va fer la dreta a Suïssa, parla de les pregàries als carrers de les ciutats, que són, per a ella, una provocació insuportable. Uns musulmans que, a més, no s’assimilen, que volen mantenir la seva cultura.

Així doncs, s’ha acabat l’acusació de xenofòbia i de racisme, Marine Le Pen ja no ataca l’immigrat o l’estranger, sinó els islamistes, i ho fa en nom de la República i de la laïcitat. Fa doncs el lligam entre la lluita tradicional contra la immigració que ja feia el seu pare, i la lluita contra la islamització, que ella li afegeix. Jean-Marie Le Pen criticava les“forces estrangeres i apàtrides al servei de les internacionals capitalistes i marxistes”. Avui la figura odiada ja no és el marxista sinó el musulmà. En un comunicat de premsa de setembre de 2010 intitulat «Per als apàtrides, la República francesa ha de ser compatible amb la xaria», Marine Le Pen, escrivia que la “finança islàmica amb el consentiment de les institucions internacionals (ONU, G20…) recolzen la instal·lació de la xaria a l’interior de la nostra nació” i concloïa: “Fins on aniran aquests polítics, agents de les potències del diner, en la destrucció de la sobirania i la identitat franceses ?”

Finalment, per a Marine Le Pen i el seu equip, la concepció francesa de la laïcitat és desviada del seu contingut inicial (de 1905) de tolerància, de respecte i de civisme republicà, és a dir, vàlid, igualitari i acceptat per tothom. Aquí s’insinua la diferència lepenista, la laïcitat no pot ser per a tothom, els musulmans no posen ser, i no són, ni laics ni republicans, perquè no s’assimilen. És clar que el nou FN posa en un mateix sac un amalgama de la massa dels musulmans de França (prop de 5 milions, i segona religió de la República), i dels islamistes radicals que són una minoria. Aquest discurs del nou FN, és molt hàbil perquè ara poca gent coneix el text i el contingut exacte de la laïcitat de 1905. Notem que ni se n’ha fet cap actualització. És un discurs que cala perfectament en les pors populars típiques dels períodes de crisi, com la que vivim tots a Europa actualment.

Per a Marine Le Pen, la República francesa ha d’assimilar i no pas únicament integrar i tolerar el multiculturalisme, que, per a ella, porta a la dissolució de la República. Una República que ha de fer ciutadans francesos i no pas tolerar comunitats religioses o ètniques diferents. Aquest és el nou discurs republicà del nou FN, i bastants dirigents de la dreta UMP hi combreguen, i els seus electors encara més. Ja s’ha creat a l’interior de la UMP, un corrent que s’apropa ideològicament al nou FN, que és “La Droite forte”, dirigit per joves taurons, com Didier Geoffroy, Guillaume Peltier i Camille Bedin[6], “La nostra victòria és un sisme militant i la prova d’un arrelament al sarkozisme”, va declarar Didier Geoffroy un dels tres joves dirigents de la Droite forte, amb Guillaume Peltier (que va militar al FN) i de Camille Bedin, ell també sarkozista i pro-Copé, l’actual secretari general de la UMP.

ELS LÍMITS DE L’ESTRATÈGIA DE MARINE LE PEN I DEL NOU FN

En conclusió, ens demanem si el nou FN de Marine Le Pen ja no fa por als electors francesos? Ens demanem si després de les eleccions municipals de 2014 el FN, ha esdevingut un partit com els altres, que ha guanyat la legitimitat republicana? A partir d’ara, els partits de la dreta clàssica acceptaran de governar amb el FN? Ha esborrat el nou FN de Marine Le Pen la prehistòria feixista del pare i la marca racista de l’antic FN? Són algunes de les preguntes a les quals caldria respondre.

Respondrem començant per la darrera pregunta sobre el passat i el present del FN. Podem pensar que hi ha encara una certa coherència o, si més no, continuïtat amb el fons racialista i exclusivista de l‘antic FN. Car Marine Le Pen ha recuperat la qüestió de la immigració, l’ha afinada i actualitzada, amb la preferència francesa (pel que fa als llocs de treball i els serveis socials) i la denúncia d’un islamisme, que s’oposa a totes les formes de vida, la tradició i la identitat francesa, cristiana o occidental. Aquesta posició del nou FN obté uns acceptació entre els sectors més permeables a les amalgames del populisme. En aquest sentit ja no fa por el nou FN als electors francesos, ben al contrari, els conforta i els protegeix. Passa un fenomen semblant amb els temes d’Europa i de l’euro. La culpa la tenen el buròcrates i dirigents liberals de Brussel·les.

Amb tot, les perspectives polítiques del nou FN no són ni fàcils ni planeres. La conquesta del poder no és per demà. Per arribar-hi el nou FN haurà de vèncer esculls que no tenen encara resolts, com la incoherència d’una línia política d’aïllament total o una estratègia sense cap perspectiva d’aliança política. La dreta UMP no voldrà desaparèixer, per més que els joves tauronsUMP ho desitgin. L’aïllament polític del FN és una evidència perquè l’esquerra va elaborar, fa alguns anys, un front republicà que va funcionar (elegint el president Chirac amb 80% dels vots el 2002, contra Le Pen pare) i encara funciona, i malgrat que la UMP no el defensi, els electors ho fan. En aquestes darreres eleccions, en ciutats de més de 10 mil habitants, el FN només va aconseguir elegir 9 batlles, 4 de les quals eren d’esquerra i 5 de dreta. Les ciutats d’esquerra són del nord obrerista: Hayange, Mantes-la-Ville, Villers-Cotterêts i Hénin-Beaumont, i les ciutats de dreta del sud mediterrani: Beaucaire, Le Pontet, Béziers, Cogolin i Fréjus. Dues zones típiques i contradictòries, del punt de vista de la composició de l’electorat frontista.

En el terreny econòmic, allò que Marine Le Pen sigui, el contrari del seu pare, no sembla una certitud. Perquè si bé és cert que ella ataca verbalment al gran capital estranger i mundialitzat, no per això demostra una gran solidaritat amb els obrers i les classes populars, que lluiten contra el capital. Els sindicats obrers la critiquen enèrgicament perquè sap recollir a les urnes el descontentament, però no és mai al costat dels obrers en el terreny de les lluites. Denuncien l’amiga dels grans burgesos de Saint Cloud, d’enganyar amb discursos oportunistes i dividir la classe obrera.

Si existeix una incoherència en el seu discurs contra el gran capital, la mundialització i Europa, és perquè no fa cap anàlisi crític i pertinent de la mundialització de l’economia, i es queda només amb la denúncia verbal i oportunista de les conseqüències negatives per a les classes populars que les pateixen. Les solucions que proposa el nou FN, com la sortida de l’euro o el retorn a la sobirania nacional contra l’Europa, no són una visió de futur, ans més aviat el recurs a la nostàlgia del passat. El nou FN no té tampoc cap anàlisi ni cap solució pertinent per sortir de la crisi econòmica global.

En el terreny europeu, el nou FN pot criticar molt fàcilment els disfuncionaments de la UE. No hi ha dubte que la crisi financera va evidenciar les febleses en la regulació financera i l’inacabament de la Unió monetària. Els cap d’Estat de la UE no van aconseguir d’estabilitzar la situació econòmica i encara menys controlar els mercats financers. Les solucions proposades van ser massa febles i van tardar massa. Sembla que una Unió bancària existeix finalment per a controlar els bancs, i que siguin ells, en cas de necessitat, qui s’encarreguin de salvar aquells que falleixen, i no pas els estats. La Unió bancària treballa en un projecte d’impost sobre les transaccions financeres. Encara hi ha molta feina a fer, especialment pel que fa a la crítica i reducció dels paradisos fiscals. Per a evitar les solucions populistes del FN i dels euroescèptics, cal extreure totes les lliçons de la crisi financera. No sabem si la Comissió Europea, i els Estats-nació que la componen, s’han dotat dels instruments que impedeixin que una crisi semblant es reprodueixi.

En el camp de l’estratègia política per arribar al poder, el nou FN ho té encara més dificil perquè no té cap alliança ni cap perpectiva d’obtenir-ne. Sembla totalment il·lusori que pugui arribar tot sol al poder, perquè hauria de passar de l’actual quarta part dels electors a la meitat. El màxim l’obtenen al sud mediterrani (entorn d’1 elector de cada 3, com a Perpinyà, i 1 de cada 2 com a Besiers). L’euro, Europa i la mundialització, més que la immigració, són les tres dificultats polítiques que els separen de la dreta clàssica de la UMP, i encara més, del centredreta europeista de la UDI (“Union des Démocrates et Indépendants”, de Borloo i Bayrou). Només la fracció més dretana de la UMP li és propera ideològicament, però no pas, encara, orgànicament.

La crítica populista i interessada que fa el FN de les elits, tant de l’ENA (Ecole Nationale d’Administration), com d’altres elits franceses i europees, li és molt rendible electoralment, però dificulta la perspectiva de la conquesta d’una majoria social i política més àmplia. Sobretot perquè, d’una altra banda, Louis Aliot (vice-president del FN) tracta d’articular una estratègia de captació de personalitats destacades que puguin ajudar la presidenta (i companya) Marine Le Pen i col·laborar-hi. Louis Aliot tem, però, que aquesta estratègia sigui recuperada pels ex-mégrétistes[7]. Louis Aliot va crear el 2011 el club «Idées Nation», un think tank, estructurat al marge del FN, per a captar de manera confidencial, especialistes que aporten idees noves, però que no desitgen ser associats a cap partit d’extrema dreta. Amb «Idées Nation», hi ha un canal aliotista amb nouvinguts entorn de Marine Le Pen, com l’advocat i diputat Gilbert Collard, o el polèmic i nou batlle de Besiers, Robert Menard.

Tot plegat, encara que els èxits electorals aconseguits en les darrereres eleccions municipals, i els que són anunciats pels sondeigs a les properes eleccions europees siguin realment espectaculars, sembla malgrat tot, molt complicat, per no dir impossible, que en les circumstàncies actuals, el nou FN pugui arribar, en pocs anys, a canviar el panorama polític de la República francesa.  Els ciutadans i els partits republicans, són conscients dels perills que el nou FN implica per a la democràcia (per més canvis de façana que faci), i sembla que tenen encara prou recursos per a barrar-li el pas. Almenys és el que nosaltres volem creure i desitgem.