Els socialistes catalans arribem a l’escenari polític de l’11S en la pitjor de les situacions. Derrotes electorals, manca de connexió social i de coratge polític, feble lideratge i evanescència de la nostra proposta bàsica per a Catalunya: el federalisme. A força de repetir-lo com un mantra, i de no concretar-lo ni practicar-lo, ens hem quedat amb un concepte que ressona com un eco en el buit. Era més fàcil repetir-lo que convèncer i aplicar-lo.
Ara podem quedar, de nou, atrapats per la mandra i l’autosuficiència. Les temptacions resistencialistes, les que prefereixen representar una part dels catalans o les que s’identifiquen, en traç gruixut, amb l’anti-independentisme, formarien part d’aquesta nova lletania.
Crec, sincerament, que hi ha una demanda política latent entre la independència i el federalisme (que ha perdut, potser, la seva oportunitat). Els socialistes catalans, situats davant d’una cruïlla, podem refugiar-nos en el que va poder ser i no va ser, o obrir-nos al repte (i al vertigen) de repensar, des de posicions progressistes, una oferta per a la majoria. Aquestes són les claus de la tercera via.
1. L’actitud. Els independentistes no són els nostres adversaris, encara que la independència avui no sigui la nostra opció. Hem de conviure, treballar, i seduir (quan puguem) a aquesta forta i consistent majoria del catalanisme que avui opta per la secessió. La Catalunya del progrés i del futur l’haurem de construir junts.
2. El repte. Catalunya necessita molt més que el sí o el no. I tot i la manca de legitimitat i de credibilitat que alguns sectors mediàtics i socials vulguin veure a la tercera via (si ve d’una socialista), cal que avanci i pugui ser una opció per als que avui veuen com inevitable, per absència d’alternativa, l’oferta sobiranista. Entenc les desconfiances i faig autocrítica, però això no m’impedeix fer un pas endavant sense complexos ni pors.
3. Un mètode. Principis democràtics inqüestionables: deliberació i decisió democràtica, sí. Claredat, responsabilitat i transparència, també. Sense frivolitats. I una defensa apassionada dels drets i la llibertat individual, davant dels que pretenen col·lectivitzar els drets, els sentiments i les idees. Per entendre’ns, la independència pot ser una opció. Però una Catalunya uniformement nacionalista seria un retrocés democràtic.
4. La proposta. Necessitem una reforma de la Constitució (a proposta del Parlament de Catalunya, o a proposta de les Corts Generals) que actualitzi, aculli i permeti expressar i reconèixer la voluntat de Catalunya. Una oferta bilateral clara i franca, que permeti el retrobament dels federalistes i els sobiranistes. Amb dues condicions: un amplíssim consens al Parlament i una coherent translació a les Corts Generals i en els programes electorals. El fracàs (possible, no sóc ingènua) d’aquesta opció obriria la porta llavors, sense reserves, al dret a decidir. Mentre, treballaré per obrir la tercera via, difícil però necessària per al futur de Catalunya.
Una socialista que diu coses!
Sense pors, construïm la nostra proposta, la debatem amb el conjunt de forces polítiques i la sotmetem a la decisió dels ciutadans!
Dejémonos de terceras vías, porque vendrán la cuarta y la quinta y cada vez estaremos más perdidos, que opciones se pueden exponer tantas como se quieran. Acabaremos en aquello de “todos la querían y entre todos la mataron”. El PSC ya se definió en el congreso como federalista y catalanista como una meta a conseguir, y sabiendo que es difícil aún es más lejana, diría que remota, la posibilidad de acceder a la independencia, y todos lo sabemos, también lo saben CiU, ERC y demás, y tarde o temprano acabarán pinchando la burbuja independentista, creando frustración y una grave crisis, esta vez política. No podemos ni debemos contribuir a ello. Lo que el PSC debe hacer es dejarse de marear la perdiz y agruparse todos en torno a nuestro líder, elegido democráticamente, y fortalecerlo entre todos empujando en la misma dirección. Y con mayor motivo si estamos a un paso de unas elecciones anticipadas. Abandonemos el debate al que nos han querido arrastrar, a subirnos al carro de la independencia. Ese debate lo tendremos siempre perdido, siempre iremos de segundones. Nuestro debate debe ser socialista, plantear soluciones a los problemas de la gente más desfavorecida. Ese debate sí podemos liderarlo con diferencia sobre los demás partidos, porque está claro que Cataluña es mucho más de izquierdas que independentista.