Malgrat totes les mesures adoptades des de 2010 a Europa, l’especulació s’ha desencadenat en contra del deute públic espanyol i, en menor mesura de l’italià. El retorn de l’especulació marca el fracàs definitiu de la política defensada des de fa dos anys i mig per la cancellera alemanya, Angela Merkel, recolzada per l’ex president francès Nicolas Sarkozy. És necessari un canvi urgent de política a Europa, sinó no només la situació econòmica continuarà deteriorant-se, empenyent-nos a reduir el deute públic, sinó que la situació social i política pot estar també fora de control. Amb un greu risc de creixement dels enfrontaments cada vegada més violents i constants de les forces polítiques xenòfobes, com es mostra en la pujada de l’extrema dreta a Grècia, els Països Baixos o a França. La victòria de François Hollande, en les eleccions presidencials franceses també podria facilitar un canvi en la política europea. No només perquè França és la segona economia més gran del continent, sinó també i sobretot perquè molts altres governs, entre ells els governs de dreta com el govern espanyol –han vist com la política defensada per Angela Merkel, és un suïcidi per a Europa.
Però abans d’avançar, el primer que fa falta és prendre la plena consciència de l’absurditat de la situació en què es troba el Vell Continent. En comparació amb els Estats Units d’Amèrica, els fonaments de la seva economia, com diuen els experts, són molt millors: Europa disposa de fonaments que haurien capacitar-la per sortir de la crisi amb relativa facilitat. En primer lloc, els comptes externs de la Unió estan gairebé equilibrats: els europeus, en conjunt, no estan en absolut en la situació dels nord-americans que, des de fa molts anys, consumeixen molt més del que produeixen. De la mateixa manera, el deute de les llars a Europa, com un tot, està molt més limitat que el de les llars nord-americanes. Encara que els seus estalvis, siguin més grans, també ho són fins i tot en països com Alemanya o França. I aquest és el cas també en el camp que ara sembla la principal debilitat d’Europa, el seu deute públic: el nivell de deute reportat en el producte interior brut (PIB) sens dubte ha augmentat considerablement des de 2008 i ara arriba al 88% a la zona de l’euro, però és del 100% als EUA i el creixement d’aquest deute és molt més ràpid que a Europa.
No obstant això, és Europa, la que està a la vora de l’apoplexia i ha de demanar l’ajuda del Fons Monetari Internacional (FMI) com un vulgar país del sud. I és que a Europa la desocupació assoleix nous registres cada mes, que ja superen els de la dècada de 1990, durant l’última gran crisi europea. Mentre que la desocupació està caient mes rere mes en els Estats Units. I és Europa la que ha caigut en recessió durant sis mesos mentre que els Estats Units estan preocupats perquè el seu creixement “només” és d’2,5% a l’any… Per cert aquests “fonaments” precedeixen mitjanes que cobreixen una àmplia varietat de situacions dins de la mateixa Europa, però, una conclusió és clara: si Europa està experimentant greus dificultats actualment es deu principalment a errors fets pels líders de la UE en la política econòmica en la gestió d’aquesta crisi.
La naturalesa d’aquests errors és – desafortunadament – fàcil de diagnosticar. Des de la dècada dels anys 2000, Alemanya ha imposat una austeritat de ferro, limitant substancialment l’augment dels costos laborals i reduint l’estat de benestar alemany. Però ara la indústria alemanya ho està fent millor que les altres, en particular, guanyant un important èxit en l’exportació. D’aquí la conclusió que els dirigents alemanys (i la seva opinió pública) en el moment de rescatar els països en crisi: estaven d’acord en ajudar, però amb la condició que se sotmetessin a una cura d’austeritat semblant a la que els alemanys van estar sotmesos al llarg de la dècada dels 2000.
La tragèdia és que aquesta reacció és perfectament comprensible donada la magnitud dels sacrificis fets pels alemanys durant tots aquests anys, un altre enfocament és realment difícil de “vendre” als votants alemanys. No obstant això, aquesta política és suïcida per a Europa. La superausteritat alemanya de la dècada dels 2000 no ha tingut més conseqüències negatives per a la pròpia Alemanya que per a Europa perquè es va veure compensada a la vegada, pel consum excessiu dels grecs, irlandesos o espanyols que es van endeutar per comprar productes alemanys. Si tots els europeus a la vegada s’imposessin el mateix tipus de política que els alemanys durant la dècada de 2000, sense que els mateixos alemanys no afluixessin el cinturó, l’economia europea aniria cap al desastre, perquè inevitablement cauria en recessió a causa de la manca de demanda interna. I com estaria en recessió, no seria capaç de mantenir el dèficit. I el deute i la crisi del deute públic empitjoraria en lloc de resoldre’s. I a mesura que la desocupació augmentaria, la inestabilitat política i social s’incrementaria, amenaçant la supervivència de les nostres democràcies i la integració europea. Aquesta és la mecànica infernal que ja vam veure implementar l’any passat amb el retorn de la recessió i el continu augment de la desocupació.
Per contrarestar aquesta tendència i els seus efectes devastadors, el Banc Central Europeu (BCE) va haver de prendre mesures excepcionals. Va prestar durant mesos diners als bancs en el curt termini, sense límit de quantitat, a una taxa d’interès ínfima d’1% tot i que la inflació és actualment del 2,6% per any a la zona euro, més enllà del límit que el BCE se suposa que hauria d’acceptar. Però des que va anar més enllà: al desembre, després al març, va prestar als bancs europeus més de 1.000 milions d’euros, per sota del 10% del PIB europeu, a una taxa de l’1% per un període de tres anys… un regal molt important per al sector financer, que va poder prestar diners a un 5% o 6% als estats, les persones o les empreses. Aquesta espectacular acció va tenir l’efecte de reduir temporalment la pressió sobre els deutes dels Estats. Però aquest regal als bancs no va impulsar l’activitat. Al contrari, com, paral·lelament, l’austeritat fiscal anava en augment les llars no van voler assumir més deute. I a mesura que les llars no consumien, les empreses no volien endeutar-se per invertir. Resultat: Després d’una breu treva, la crisi dels deutes públics es va distribueir a causa de la feblesa persistent de les perspectives de creixement febles, sobretot a Espanya i Itàlia.
Estem, doncs, actualment en una situació surrealista: la barreja de la política europea, com diuen els experts, que es caracteritza per la juxtaposició d’una política monetària molt laxa i una política fiscal molt restrictiva. En altres paraules, els governs subsidien fortament els bancs, en gran mesura responsables de la crisi actual, ajudant-los a obtenir grans beneficis una vegada més, mentre augmenten la bonificació dels seus comerciants i els seus dirigents. Mentre que els seus demandants, al contrari, gent comuna, que no tenen cap responsabilitat per la crisi, s’han d’estrènyer el cinturó de forma pronunciada. No és només que aquesta barreja de polítiques siguin social i políticament injustes i insostenibles, sinó que a més són econòmicament ineficients per reactivar l’activitat econòmica… És aquesta barreja explosiva de la injustícia i la ineficiència que hem de tractar amb urgència. L’elecció de François Hollande a la Presidència francesa serà l’esdeveniment que permetrà a Europa sortir d’aquesta mala pel·lícula? Esperem-ho. Això, serà el que estarà en joc en els pròxims mesos…
