Wolfgang Schäuble podria haver estat canceller d’ Alemanya si un escàndol de finançament irregular de la CDU no l’hagués forçat a dimitir l’any 2000 com a cap de files del partit democristià. Supervivent d’un atemptat que a punt va estar de costar-li la vida –un alienat li va disparar tres trets el 12 d’octubre del 1990 durant un míting a Oppenau, postrant-lo per sempre en una cadira de rodes–, l’avui totpoderós ministre de Finances alemany era llavors el titular de la cartera d’Interior i, com a delfí de Helmut Kohl, semblava destinat a la cancelleria. No va poder ser i el seu lloc el va ocupar una dona vinguda de l’ Est, Angela Merkel, d’un europeisme tebi.
No sabrem mai què hauria fet Schäuble des de la Kanzleramt. Però sí que sabem que, a més d’un intransigent guardià de l’ortodòxia pressupostària germànica, és probablement un dels polítics alemanys més convençudament europeistes. Fa cinc anys, el maig del 2012 –quan François Hollande arribava a l’ Elisi–, Schäuble rebia el premi Carlemany. En el discurs d’acceptació, el ministre alemany va defensar apassionadament el reforçament de la integració europea i va posar sobre la taula –una altra vegada– una de les idees a les que té més afecció: l’elecció directa, per sufragi universal de tots els ciutadans europeus, del president de la Comissió Europea (el càrrec que actualment ocupa Jean-Claude Juncker). Amb aquest plantejament, que donaria una legitimitat democràtica inèdita al Govern de la UE, el Consell Europeu integrat pels caps d’Estat i de Govern –que actualment és el pont de comandament de la Unió–, quedaria reduït al paper d’un Senat consultiu… La idea és revolucionària i si per atzar alguna vegada es du a terme, la força política del president europeu seria incommensurable.
En aquell discurs, Schäuble va defensar la revisió dels tractats europeus per donar un nou impuls a la Unió, i a més li va posar data: “Hauria de començar com a molt tard d’aquí a cinc anys”. Doncs bé, ara hi som, precisament. I què diu ara Schäuble? Justament el contrari… “Revisar el tractat de Lisboa en aquests moment és irrealista”, va dir el dimarts passat en la clausura de l’ European Bussines Summit a Brussel·les. Les seves paraules van ser interpretades, lògicament, com una galleda d’aigua freda sobre les expectatives que havia aixecat la trobada entre Angela Merkel i el nou president francès, Emmanuel Macron, a Berlin el passat dia 15, en el que la cancellera es va mostrar per primera vegada oberta a revisar els tractats… Probablement Schäuble no estava corregint Merkel sinó delimitant el que el Govern alemany està avui disposat a acceptar.
Europeista de cor, però de cervell germànic, Schäuble va frenar i es va pronunciar per avançar pas a pas, per etapes, a partir d’acords concrets. Pragmatisme o renúncia? La necessitat d’avançar pas a pas ja la va exposar Robert Schumann en la seva cèlebre declaració del 9 de maig del 1950, el text fundacional de l’Europa unida. Però en aquell moment encara fumejaven les ruïnes de la Segona Guerra Mundial! Setanta-dos anys després del final del conflicte, l’excés de prudència és el que està matant la UE, incapaç d’oferir un somni alternatiu als malsons que dibuixen els populistes antieuropeus, tant d’extrema dreta com d’extrema esquerra.
Pas a pas era també la recepta de l’europeista François Hollande –presumpte fill polític de Jacques Delors–, llastat per l’immobilisme des de l’infaust referèndum del 2005, l’aportació més important del qual a la causa va ser salvar Grècia de ser expulsada de la zona euro (com volia Schäuble). Hollande ha estat en aquest sentit, i per utilitzar les paraules d’ Yves Bertoncini, director de l’ Institut Jacques Delors, a Le Monde, un “bomber meritori” però, en canvi, un “arquitecte deficient”.
La inesperada arribada d’ Emmanuel Macron a l’ Elisi als sons de l’ himne i sota l’onejar de banderes europees pot canviar l’escenari. Sempre –és clar– que sigui fidel a les seves conviccions. Macron, que a diferència d’Hollande no sembla tenir por d’enfrontar-se a un nou referèndum europeu a França, defensa la reforma dels tractats a fi d’emprendre una “refundació” d’Europa. Entre les seves propostes figura particularment la de reforçar la zona euro com a nucli dur de la Unió, la qual cosa passaria per establir un pressupost propi, amb un Executiu i un Parlament propis, i amb l’objectiu de dur a terme una autèntica convergència fiscal i social. I una política econòmica comuna no únicament marcada pel respecte a les estrictes regles pressupostàries prussianes, sinó també amb transferències internes entre els països membres, com succeiria en un Estat federal.
Però està Alemanya realment per la feina? Fins ara Berlín ha donat més aviat senyals d’egoisme, desatenent totes les advertències europees i internacionals en el sentit que el seu desequilibrat superàvit comercial –261.000 milions d’euros, el 8,2% del PIB, a causa del seu èxit exportador però també de la seva gasiveria a l’hora de gastar– perjudica directament els seus socis europeus. Són senyals de prepotència, dictant als altres les normes a la seva conveniència. Un tarannà que en un article publicat a Foreign Policy per l’escriptor i analista Paul Hockenos resumia amb la paraula germànica Besserwiserei, l’“actitud del setciències”, tot advertint contra el risc d’“egotisme polític” de Berlin. Podrà Macron vèncer la inèrcia actual? D’ambició no n’hi falta. Com ell mateix ha dit: “No podem ser tímidament europeistes; si no, ja hem perdut”.
