Escriu Jaume Asens, en el seu llibre recent «Els anys irrecuperables», que «les forces del passat i del futur són dos adversaris d’un camp de batalla on ens posem en joc, segons una paràbola de Kafka citada per Hannah Arendt. L’ésser humà lluita contra dos enemics. El primer l’assetja per darrere, des dels orígens. El segon li tanca el camí al davant (…) És una metàfora que descriu la nostra situació actual».
Quan vaig llegir aquestes línies, un llampec de la memòria em va portar a una conversa que vaig tenir amb Manuel Azcárate, al Madrid dels primers anys vuitanta del segle passat. Militant comunista des de la seva adolescència, dirigent del PC, Azcárate va narrar la seva llarga trajectòria política en un llibre de memòries, «Derrotas y esperanzas», on hi ha detalls que revelen la seva qualitat: quan, el juny del 1941, Jesús Monzón i Carmen de Pedro li van encomanar passar a la França ocupada pels nazis per a organitzar la resistència del seu partit, la seva reacció immediata va ser «d’orgull desbordant, com si de sobte m’oferissin ser ministre».
Aquells dies de la meva conversa amb ell, que no era ministre, ni diputat, sinó que refeia la seva vida a Espanya després de dècades d’exili, jo estava llegint «Entre el passat i el futur», el llibre d’Arendt que conté el fragment que Asens comenta en el seu llibre. Recordo que, no sé per quin motiu, vaig esmentar a Azcárate aquella metàfora de Kafka. «És curiosament optimista, venint de qui ve» em va comentar somrient; i va afegir: «Sobre el passat, Marx no ho era tant. Deia que de vegades “el mort atrapa el viu”». Quan et descuides, em va venir a dir, els morts et poden agafar pels turmells, impedir que avancis, arrossegar-te, fer-te caure.
Des d’aquella conversa, aquesta imatge de Marx m’ha ballat de vegades pel cap, sense que mai no pogués trobar la seva cita exacta. Ara la IA, que pot resoldre en un tres i no res aquest tipus d’incògnites, m’informa (i ho comprovo) que aquest fragment es troba al pròleg del llibre I d’«El capital», i diu el següent: «Al costat de les misèries modernes, ens aclapara tota una sèrie de misèries heretades (…), amb tot el seu seguici de relacions. No només ens turmenten els vius, sinó també els morts. “Le mort saisit le vif!”»
La imatge de Marx era cementirial, però només metafòricament. En realitat, «le mort saisit le vif» és una màxima de la jurisprudència medieval francesa que subratlla el caràcter instantani de l’herència: en morir una persona, els seus hereus adquireixen immediatament els drets sobre els seus béns, sense pauses intermèdies.
Ara, quan la democràcia espanyola sembla viure una «crisi dels quaranta», i la saliva guerracivilista inunda el debat polític, no sembla inoportú recordar que som hereus d?un passat que pot tornar i que, a jutjar pel que anuncien alguns, té ganes de tornar. «A la llarga, la dictadura va ser millor que la II República» llegeixo que ha dit Esperanza Aguirre, predecessora d’Isabel Díaz Ayuso i manifestant ocasional al carrer Ferraz. Sobretot matant, li va faltar afegir.
Ja fa temps que a Espanya la doble dreta va tornar a posar en marxa el motor de l’odi. Es tracta d’aguditzar tots els possibles focus d’ira i de ressentiment, de fòbies ideològiques, polítiques, identitàries. Ara han pitjat l’accelerador. Convé, en aquesta circumstància, fer una distinció. Una cosa són els insults, que queden a les hemeroteques, a la memòria d’Internet, o al Diari de Sessions del Congrés. Quan presidia el PP, Pablo Casado («un gran presidente, sin tutelas ni tutías. Un líder como un castillo» va dir d’ell Aznar) va titllar a Pedro Sánchez d’k«incapaç», «mentider compulsiu», «mediocre», «incompetent», «okupa», «catàstrofe», «traïdor ilegítim», «feló» i altres penjaments. Davant d’això, no hi ha gaire cosa a fer. Cal fastiguejar-se i resignar-se, sabent que qui insulta es retrata.
Però una altra cosa ben diferent són els intents d’abandonar les normes de la democràcia, de desencadenar tensió institucional a ultrança, de promoure el caos polític, en una fugida al·lucinant de retorn al passat. Davant d’això, no hi val la resignació ni la resistència passiva. Davant d’això, qui pot parlar, ha de parlar; i qui pot fer, ha de fer. No podem acceptar que estem fatalment condemnats a una herència d’odis i rancúnies, de lluites fratricides, de guerres caïnites. No ens hauria de servir de consol l’aforisme que la història sol esdevenir dues vegades, la primera com a tragèdia, i la segona com a farsa. És millor no refiar-se. És millor saber que som hereus del futur.
ElDiario, 11 de juny de 2025
