Fins i tot els grans llibres de memòries, com els de Churchill o De Gaulle, alberguen exculpes autocomplaents i atribueixen errors propis a tercers. Però contenen dades, converses i fets rellevants o inèdits. El lector sap descomptar l’autodefensa i processar el relat, perquè és de part de. És la regla d’aquestes lectures.
El segon i flamant volum de les memòries de l’ex president de la Generalitat, Jordi Pujol, Temps de construir, comporta quilos de comprensible vindicació pròpia. I de victimisme. Poques dades. I poques explicacions imbatibles. Almenys en els capítols sobre la crisi de la Banca Catalana, que ell va fundar i de la qual va ser primer accionista.
Sosté Pujol que la seva “era una entitat sòlida”. Obvia que el grup Catalana exhibia el 1982 un dèficit patrimonial o forat de més de 661 milions d’euros (segons els gestors), de 677 milions (Price Waterhouse) o de 797 (segons el Fons de Garantia). Es recolza només en que el president del Biscaia, Pedro Toledo, li va dir al 1988 que havia fet un bon negoci comprant la seva banca. Et pour cause. La va adquirir neta. Per sanejar el grup s’havien aportat ja 340.000 milions de pessetes (2.043 milions d’euros) de fons públics.
Erra Pujol fins a seqüències bàsiques. Escriu que el nou consell (notables empresaris i part de la vella guàrdia pujoliana), que va intentar sense èxit salvar el banc després de la deficient gestió del fundador, es va nomenar al setembre de 1982. Va ser al juliol, i no és un detall perquè en aquest lapse van passar moltes coses. S’equivoca en dir que la nova direcció va ser “imposada pel Banc d’Espanya”. La va pactar, ai desmemòria, ell mateix amb el banc emissor i els nous gestors, gràcies a la mediació d’un íntim seu, gran empresari i millor persona, Antoni Forrellad. Es va jubilar a la vella guàrdia, això sí, al setembre.
Sosté Pujol que la causa del fiasco no va ser el forat, sinó una “campanya agressiva” d’EL PAÍS contra el banc entre 1980 i 1982. Però, per què va cooptar de seguida a l’autor de les cròniques, Alfons Quintà, com a director general de TV3, el seu projecte estrella de la Generalitat? L’absol argüint que “la campanya no va ser iniciativa” d’aquest, “sinó del diari”. ¿Va triar doncs a un babau? La veritat li pot explicar el seu cunyat i col·lega al banc, l’historiador Francesc Cabana, que la coneix: l’autor dels textos els va decidir per si. Encerta en canvi exalçant a Cabana, persona seriosa.
Al·lega Pujol, aportant poc més que sospites, que una “mà política” va voler “destruir-lo”, mitjançant la querella que el va afectar el 1984. Acusa: tampoc la fiscalia va actuar per iniciativa pròpia, va seguir el timó d’algun ministre socialista. Pregunti als propis fiscals i als periodistes judicials de l’època. Li confirmaran, amb dades, el contrari. O llegiu l’únic llibre independent sobre el cas: Més que un banc, més que una crisi (Baiges / González / Reixach, Plaza y Janés, pàgines 226-233).
Encerta Pujol al registrar que hi va haver “molts bancs en dificultats” (més de 50), però s’equivoca en considerar com a greuge comparatiu que “cap va ser objecte de querelles”: de 1977 fins avui, un mínim de 25 consellers de banc han estat condemnats a presó. Erra també en dir que a la querella sel’s “acusava d’haver pagat extratipus [tipus d’interès als dipositants superiors als legals] a través de la caixa negra del banc, i de tenir autocartera”. No és així. Se’ls va acusar d’usar la Caixa B per desviar diners del banc i adquirir accions per a si. L’acte judicial, 33 vots favorables i 8 contraris, els va exonerar d’apropiació indeguda i falsedat mercantil, i va elogiar la Caixa B com “admissible” i “eficaç”.
Neguiteja Pujol al mostrar “gratitud” al seu advocat, Joan Piqué Vidal, per les seves bones “gestions” en el cas. Quines? Expliqui-les i tranquil·litzi’ns a tots. Perquè inquieta Piqué, un tipus que va contractar com a socis de despatx als dos primers jutges condemnats per suborn, García Lavernia i Lorenzo Penalva. Compleix avui condemna, també per suborn, comès en un altre cas. En companyia del seu còmplice l’ex jutge Luis Pascual Estivill, que es va posicionar al Poder Judicial a proposta de Convergència. I de Javier de la Rosa, a qui Pujol va glorificar com “empresari exemplar”. ¿Caldrà esperar al tercer volum de memòries?
FONT: El País, 15.10.09
