AS VICTORIES go, it was a humiliation. Catalonia ‘s premier, Artur Mas, had hoped to ride into history on the back of a sorgeix in support for independence. Yet on November 25th he joined the list of European leaders hammered by austerity-exhausted voters. Although the polls had suggested that història Convergence and Union (CiU) coalition, which is more separatist than ever, would win an absolute majority, it got its worst result since 1980. After winning only 31% of the voti and losing a fifth of his deputies Mr Mas controls just 50 in the 135-seat assembly. He will get a second term, but with diminished authority.
Em consta que molts dels lectors d’aquest bloc llegeixen i entenen l’anglès. M’he permès posar el començament de la crònica que The Economist publica aquest divendres sobre les eleccions a Catalunya. Aquest setmanari és fred i sever. Treballa amb fets i els enfoca segons el seu particular criteri. No és neutral. Però per alguna cosa és la publicació amb més prestigi del món.
Parla de que la victòria d’Artur Mas va ser una humiliació. Pensava liderar una majoria excepcional per liderar el procés cap a la independència i el diumenge 25 de novembre es va sumar a la llista dels líders europeus colpejats pels votants exhausts per les mesures d’austeritat.
Després d’obtenir el 31 per cent dels vots, la coalició de CiU, més separatista que mai, pensava obtenir la majoria absoluta i va aconseguir els pitjors resultats des de 1980. Aconseguirà un segon mandat però amb una autoritat molt disminuïda.
El futur d’Artur Mas és important per a ell i per a la coalició que lidera. Però també és important per a tots els catalans que estem desconcertats sobre el que ha passat i també sobre el que passarà a mitjà i llarg termini. En un país amb sensibilitats polítiques fines, el normal és que la patacada rebuda per Mas en les urnes s’hagués traduït en un abandonament de la primera línia perquè altres seguissin el camí començat per ell.
Mas ha decidit seguir endavant i té tot el dret i la legitimitat. Però la seva legislatura serà breu perquè els fronts oberts són massa forts i contraposats. Celebrar una consulta com li demana insistentment ERC i afrontar els problemes socials com li han indicat una part considerable de votants és molt difícil.
Diu The Economist en el mateix article que el resultat de les eleccions és un “mess”, que es pot traduir per desordre o caos. El govern Rajoy utilitza cortines de fum com les del frívol i xulesc ministre Wert pretenent espanyolitzar als nens catalans o acabar amb la immersió lingüística. És més preocupant el que va dir ahir el ministre Montoro amenaçant a les autonomies que incompleixin el dèficit amb una possible intervenció o sanció. Catalunya està entre elles.
Mas té el suport d’Esquerra Republicana per a la investidura, els pressupostos i el referèndum. Però a la republicana manera, és a dir, cedint en punts que poden espantar la coalició de CiU, amb un Duran que es desmarca de Mas quan l’ha vist afeblit. Però no té més suports, està sol, ha trencat els ponts amb Madrid i els té trencats o gairebé trencats amb la resta de formacions polítiques catalanes.
Recorrent a una fàcil metàfora castellana, “per aquest viatge no feien falta alforges” o, també, “vesteix-me a poc a poc que tinc pressa”. Si segueix endavant amb el seu objectiu, Mas pot cremar-se més aviat del previst i pot, a més, cremar la consulta si s’entesta a fer-la en solitari, amb només l’ajuda d’ERC. És d’homes prudents guardar-se per a millor ocasió, li deia Don Quixot a Sancho.
Foixblog, bloc d’en Lluís Foix
