En les últimes setmanes ha quedat clar que el camí a la descarbonització de les nostres economies no serà fàcil. Tot i que la població dels països avançats declara una preocupació creixent pels problemes del canvi climàtic, es multipliquen les protestes davant l’augment dels preus energètics causats per les polítiques climàtiques i en alguns llocs comença a discutir-se l’accelerada expansió de les renovables. El fenomen, que comença a sentir-se amb força a Espanya, és generalitzat; com botó de mostra, el resultat negatiu del referèndum suís de diumenge passat sobre la llei de canvi climàtic, avalada per gairebé totes les forces polítiques. Encara que són molts els factors que expliquen la disparitat entre desitjos i praxi de la població, sense dubte les qüestions distributives (qui, aparentment, es beneficia i qui assumeix els costos de la transició) juguen un paper fonamental.
No deixa de sorprendre que la solució a un problema essencialment distributiu com el canvi climàtic, causat per les majors emissions dels més benestants i sofert pels que menys tenen per la seva menor capacitat d’adaptació (entre països i dins de cada país), acabi sent obstaculitzada precisament per qüestions d’equitat. Particularment perquè sabem que els costos de mitigació del canvi climàtic són modestos en conjunt, ja que l’aparició de nous sectors i activitats compensa els danys al teixit productiu actual i, per descomptat, estan molt allunyats dels immensos costos de no afrontar aquest problema i altres fenòmens ambientals associats a la combustió fòssil. Quin és l’escull llavors? Tan simple com que aquests favorables càlculs agregats amaguen la concentració dels costos en grups específics, de certs territoris, activitats o nivells de renda.
També és sorprenent que trobem aquestes pedres al camí precisament en la sortida de la crisi pandèmica, que suposadament anava a ser verda. O no: en aquest moment s’ajunten les ferides del coronavirus que, de nou, ha afectat més als que menys tenen, amb una intensificació de les polítiques climàtiques que faci possible el compliment dels ambiciosos objectius acordats a París el 2015. Estem, a la fi, passant de les paraules als fets i per això comencen a manifestar-se les disrupcions associades a un procés de canvi estructural. Desgraciadament, el marge de maniobra per afrontar el problema climàtic i aconseguir els objectius acordats es fa cada vegada més petit i paralitzar ara les polítiques correctores que facilitin la transició, cosa que hem vist a Espanya durant massa temps, no és una opció. No ho és des del punt de vista ambiental, ni econòmic, ni sobretot d’equitat social. No podem permetre que la bola de neu creixi més i faci impossible la seva gestió a uns costos socioeconòmics raonables.
En aquest context, com dissenyar un full de ruta que salvaguardi la transició i sigui acceptable socialment? En primer lloc, aprofitant el vent favorable de cua: les alternatives de mitigació climàtica -renovables implantades de forma ordenada i sostenible, bateries o productes eficients energèticament- són cada vegada més barates. A més, les grans economies del planeta estan començant a alinear els seus esforços en la lluita contra el canvi climàtic i això limitarà els efectes perniciosos sobre la competitivitat. En segon lloc, és imprescindible minimitzar els costos de la política climàtica per així reduir també els seus costos distributius. Sabem que opcions descentralitzades, com els preus de carboni, són altament cost-efectives i per això hem de seguir apostant per elles.
No obstant això, el nus gordià distributiu segueix intacte i impedirà la progressió si no prenem mesures addicionals. Probablement sigui necessari, en primer lloc, abandonar el relat rosa de la transició energètica i deixar clar a la ciutadania que serà un camí ple d’obstacles per arribar a una situació substancialment millor en el mitjà i llarg termini. Convé subratllar, en aquest sentit, que els impactes econòmics i distributius de no actuar des de ja seran molt negatius. En segon lloc, per poder transitar aquest camí pedregós, serà necessari dissenyar i aplicar immediatament mesures distributives compensatòries per als més afectats pel procés de descarbonització. Sota el meu punt de vista, aquestes mesures han de tenir diverses característiques: han de preservar, no obstaculitzar, l’actuació correctora de la política climàtica; han de concentrar-se exclusivament sobre els més vulnerables (territoris, sectors i grups de renda); i han de ser capaços de revertir íntegrament els efectes negatius en el curt termini i de resoldre el problema distributiu en el mitjà termini.
No té sentit, per això, retardar el progrés de la transició mantenint artificialment baixos els preus dels productes energètics, en particular els combustibles fòssils, per protegir els que menys tenen. Primerament, perquè això evita que s’adoptin els canvis de comportament i inversió necessaris per a la correcció climàtica, engreixant encara més la bola de neu a la qual m’he referit abans. Per si fos poc, aquestes mesures tan grolleres acaben beneficiant, amb l’excusa de protegir certes capes socials, als quals més tenen pels seus elevats consums energètics. Precisament per això no tenen sentit estratègies compensatòries generalitzades, de cafè per a tothom, i és urgent ser molt selectiu en la seva aplicació. Entre elles destaca el que podríem anomenar xec verd, una quantitat monetària que serveixi per compensar íntegrament només a determinats grups pels costos extra ocasionats per l’acció de la política climàtica sense menyscabar els incentius a l’eficiència energètica o del canvi de combustibles. Ens trobem en aquest cas davant mesures sofisticades, personalitzades, que avui podríem definir i implantar sense massa dificultats en un país com el nostre.
El xec verd serviria per compatibilitzar una política climàtica efectiva amb la protecció en el curt termini d’aquells especialment perjudicats per la transició. Però per resoldre els problemes distributius a mitjà termini seria necessari actuar de manera decidida sobre l’origen dels efectes: l’equipament. Molts grups afectats tenen dificultats per reaccionar als impactes de la transició perquè no compten amb els mitjans per renovar, per exemple, el seu vehicle o sistema de calefacció. Desafortunadament, els programes públics actuals per a substitució d’equipament són manifestament millorables en cobertura i intensitat. No és el moment d’aproximacions generals que, de nou, acaben beneficiant els que menys ho necessiten i l’efectivitat ambiental és discutible perquè molts dels beneficiaris haurien accedit a el nou equipament sense aquestes ajudes. No obstant això, concentrant aquests programes en determinats grups sectorials, territorials o per nivell de renda, i cobrint gran part de el cost del canvi d’equipament, aconseguiríem tallar veritablement els impactes distributius de les polítiques climàtiques a mitjà termini. No oblidem, a més, que aquestes polítiques tindrien un efecte d’arrossegament considerable sobre els nous sectors verds, generant nous llocs de treball, i reduirien encara més el cost de les tecnologies netes. En resum, un cercle virtuós.
És el moment, en fi, de donar una accelerada i un cop de volant a les nostres polítiques climàtiques. Hem de continuar augmentant la seva intensitat i simultàniament dedicar abundants recursos públics, que poden provenir de la pròpia aplicació d’aquestes polítiques, a reduir els seus impactes distributius d’una manera selectiva i rotunda.
Xavier Labandeira és catedràtic d’Economia a Ecobas-Universitat de Vigo.
El País, 18 de juny de 2021
