Ventura&Costa: Sobre les enquestes, el xoc de trens i el futur del PSC

Costa – Has vist les enquestes?

Ventura – Com diuen els pedants, admeten distintes lectures.

C. – Només n’hi ha una, de lectura! Per fi la gent surt de l’armari i decideix el vot amb la tripa! La tripa no enganya, Ventura! S’han acabat les mitges tintes: o caixa o faixa! Com diu en Mas, “està en joc el país”! Moment històric, la lluita final! Els uns per la independència i els altres amb Espanya!

V. – T’excites: és un signe del temps. Aquestes enquestes són complexes, difícils d’interpretar.  Reflecteixen mal humor, perplexitat i – si em permets – una certa desorientació. Potser és que vivim temps líquids i l’electorat es liqua, sobretot el de CiU i el socialista…

C. – Si, home, ara resultarà que l’electorat està desorientat! A veure si tindrà raó en Balmón  quan diu que “els socialistes estan desorientats, com la societat”!

V. – Fixa’t què li respon Francesc-Marc Álvaro: “Un polític tan llest i tan  experimentat com Balmón podia haver afinat una mica més. No, la societat no està desorientada”.

C. – Té tota la raó! La societat està orientada i ho té claríssim! Mira el títol d’aquest article d’en Ramoneda a “El País”: “Elogi de la ciutadania”! La reputació dels polítics  es perd a raig i és el poble qui marca el camí!

V. – Posar-se al costat del poble i dir penjaments dels polítics té un èxit tan assegurat que avui tothom s’hi apunta, fins i tot els polítics. Contraposar el poble, sa i virtuós, al món polític, corrupte i culpable de tots els mals, fa ferum de populisme, sigui dit amb tot el respecte.

C. – Ara em diràs que la Forcades i l’Oliveres són populistes!

V. – L’Obiols diu que la Forcades i en Rubert de Ventós fan “papiroflèxia filosòfica”…

C. – Quines paraules més rebuscades fa servir! Vaig ser en un acte del “Procés Constituent” i t’asseguro que la Forcades no es dedica precisament a fer ocellets de paper! Res de papiroflèxia! Pirotècnia pedagògica de gran calibre contra la banca i el capitalisme financer! La gent l’escolta entusiasmada!

V. – La gent està tan farta com tu i com jo; ho mostren les enquestes. Però en quina direcció va la irritació general, és difícil de dir.  Els diaris fan interpretacions divergents. Uns diuen que l’independentisme fa passes agegantades; altres, en canvi, diuen que la flamarada va de baixa. Difícil de saber.  Només hi ha una tendència clara i l’ha explicat molt bé en Xavier Casals:  la desafecció ve de lluny i castiga els partits centrals. Del 2003 fins ara, l’adhesió a les opcions alternatives als grans partits ha passat del 7,6% al 18,4%. Casals diu que això és degut a “la protesta contra l’establishment” i als sentiments de “defensa d’una identitat amenaçada (catalana, espanyola o “autòctona” davant la immigració)”.

C. – Identitats amenaçades! La hòstia, material inflamable!

V.  – En Balmón diu que s’està creant “una fractura que pagarà la societat”. Amb això s’ha d’anar amb molt de compte.  És evident que els sentiments d’identitat a Catalunya no són homogenis i que si se senten amenaçats la cosa es complica. Sobre això fins ara no ens havíem pas barallat.  Res no està escrit de cara al futur.

C. – “El riesgo de ruptura de Cataluña como sociedad, como cultura y como tradición”!  Li dones la raó a l’Aznar?

V. – Ni aigua. Però cal demostrar que s’equivoca. La única manera de fer-ho és mantenint fermament el principi de “som i serem un sol poble” i  – amb urgència! – trobar una sortida del laberint polític actual.

C. – Doncs de sortides en proposen la tira! Hi ha una autèntica apoteosi de solucions emfàtiques i rotundes: “independència”, “transició nacional”, “autodeterminació”, “dret a decidir”,  “sobiranisme”, “república”, “federalisme”, “confederació”, “procés constituent”, “canvi de sistema”, “democràcia directa”, “democràcia sense partits” i un llarg etcètera. Ja em diràs a què ens hem d’apuntar…

V. – Quasi sense excepció, proclamen un Gran Objectiu Final i es queden tan amples: no expliquen ni costos ni beneficis, ni camins per arribar-hi, ni estratègies, ni aliances, ni correlacions de força possibles. Parlen sense concretar; és a dir malament. Aquests conceptes tan lloables són com els perfums: poden inspirar, excitar, orientar… però a ningú se li acut beure’ls a galet. La qüestió no està en el “què” sinó en el “com”; un “com” que sigui comprensible, concret, viable…

C. –  M’estàs parlant de transaccions, de sortides negociades? Ja estem començant a afluixar?

V. – No. Parlo de política seriosa, que és el què es troba a faltar. Només la política ens traurà del forat; no ho faran ni la indignació, ni les grans causes, – per sagrades que siguin -, ni la gesticulació retòrica, ni la política rudimentària, ni les efusions sentimentals…

C. –  Entretant, ERC passa al davant de CiU…

V. –   Sí, però en la última del CEO si sumem CiU i ERC, perden la majoria. Dies abans de les eleccions al Parlament, els hi donaven una projecció de 84 escons i en realitat es van quedar en 71. Ara, la projecció baixa a 76. Si apliquem la mateixa vara de  mesurar, es queden en 65. Panorama dispers…

C. –  … en el  que el PSC segueix baixant!

V. – Ho diuen els prescriptors, amb indissimulable satisfacció: els socialistes van “cap a la irrellevància”, “s’estan convertint en un grupuscle”, estan “en caiguda lliure”,  etc. A La Vanguardia llegeixo que “el PSC sufre un proceso de jibarización”. Qui són els qui el jivaritzen,  no ho especifiquen…

C. –  Doncs a Twitter encara van més forts! Els d’Autobus de campanya ofereixen pistoles luger als sociates que es vulguin suïcidar…

V. – Potser exageren. Potser no n’hi ha per tant. La Xarxa és un calvari adrenalínic, interactiu, digital, viral, ciclotímic, intermitent… No sé per què te n’has fet addicte. Són ganes de patir. L’altra dia vaig veure una pintada que deia “Ni déu, ni amo, ni facebook”: segueix el consell.

C. –  Impossible. Però confesso que seguint twitter i facebook, a vegades em venen ganes d’estripar el carnet!

V. – Expressió intraduïble. Típica del país. Amb tota la gent que en un moment o altre ha estripat el carnet hauríem pogut fer grans coses.

C. –  Però el PSC baixa o no baixa? I si baixa, per què baixa?

V. –  A mi em sembla que hi ha dues raons principals. La primera és que els socialistes tenen l’electorat dividit per raons de tripa identitària. Els de l’Hospitalet no tenen els mateixos sentiments d’identitat que els de Santa Coloma de Farners. És el que hi ha; és el país.

C. –  Diuen que les noves generacions això ja ho tenen superat, etcètera…

V. –  Depèn de com vagin les coses i més val curar-se en salut.  Hem d’evitar que es vagin generant imaginaris hostils. És el que volen els nacionalistes espanyols i els que a Catalunya ho veuen com un bon negoci polític… o econòmic.  La tripa identitària és una cosa personal, intransferible i ultrasensible. Els que l’exciten alimenten les baixes passions i provoquen confrontacions entre els partits, dins dels partits  i dins de la societat.

C. –  Toquem fusta?

V. – Toquem fusta.

C. – I la segona raó d’un descens del PSC?

V. – Tenim l’electorat desmotivat, perplex i patint els efectes dramàtics d’una crisi múltiple i de difícil sortida. Es necessita una clarificació, una bona sacsejada, una nova empenta, que no sortirà de fórmules de marketing i comunicació. És un afer polític, estratègic.

C. – Parlant d’estratègia: què recomanes?

V. – Qui no estigui perplex que aixequi el dit. Però hi ha prioritats clares.  Evitar cops de volant, incoherències, cacofonies, picabaralles, personalismes; generar confiança. Una visió més serena i més compartida, assumint i utilitzant la força del pluralisme intern;  amb més unitat i més mobilització. Concentrar-se en el contenciós Catalunya – Espanya, més que en l’objectiu d’una reforma  federal, sobretot si és de perfil baix. Evitar categories excloents, alternatives irreals, culs-de-sac. Guanyar marge de maniobra.

C. – A la reunió de Granada, què passarà?

V. – Depèn de les propostes que hi hagi sobre la taula. Amb acords o sense, el PSC no ha de quedar subsumit. Ha de marcar el seu perfil propi, diferenciat. Entre altres coses, només així podrà ser  realment solidari. El dret a decidir no s’ha de veure com una cosa estàtica sinó com un procés. L’objectiu és guanyar cada vegada més dret a decidir, no jugar al tot o res. No sé si ens entenem: el poble de Catalunya és anti-dependentista, no independentista.  Només tenint en compte això s’aconseguirà la seva unitat i es trobarà un camí de sortida del laberint polític actual.

C. –  Fàcil de dir, difícil de fer. El pronòstic és el xoc de trens…

V. – Justament per això, el temps juga a favor del PSC, si ho fa bé. Bona part del futur de Catalunya és a les seves mans.

C. – Ara ets tu que et poses retòric…

V. – És que ho crec de veritat. T’ho juro.