L’octubre del 79 el nostre referèndum del nostre Estatut tingué unes dades decepcionants. Recordo haver elaborat un mapa electoral, d’on sortí una carta a l’Avui, que reflectia que el percentatges del sí a la Vila coincidien amb els de Santa Coloma de Gramenet.
L’Estat de les Autonomies, la descentralització política, els autogoverns de les “nacionalitats i regions” no van néixer, en conseqüència, per l’impuls o per aigualir el nostre nacionalisme; perquè els catalans conservadors no van fer seu aquell Estatut més vermell que groc… Sinó per l’aparició / irrupció d’un fet imprevist, transcendentalíssim: l’autonomisme andalús… Tenien un substrat mític- Blas Infante -, una font d’emulació – els sindicalistes i assemblearis de Catalunya, PSUC i CCOO sobretot, però no únicament – i tot un període que s’obria, on ningú no acceptaria “greuges comparatius”, mobilitzant-se pel “jo també!”.
El nostre nacionalisme, llavors expectant o esporuguit, l’ha titllat de “cafè de per a tots”. Penso/proclamo que cal dir-ne federalització, asimètrica i discontinua; i precària… Asimètrica perquè només les nacionalitats tenim eleccions pròpies, fora del paquet de les municipals; perquè s’escauen Ertzainza i Mossos. Discontínua perquè al TC la minoria de la presidenta Casas perdé, i ara el PP recentralitza (Wert). Precària, per discontinuïtat i sobretot perquè manquen Senat / Bundesrat i solidaritat fiscal amb ordinalitat.
El factor / vector andalús, prou determinant, doncs, està vivint unes tensions internes el desenllaç de les quals tant ens afectarà, als federalistes europeus, hispànics i dels PPCC… Breument: dels andalusos socialistes han sortit un llibre cabdal, autoria del filòsof polític i congressista amb ZP, el catedràtic granadí J.A. Pérez Tapias, amb el títol “Invitación al federalismo. España y las razones para un Estado plurinacional”. Ed-Trotta. Dels fragments essencials, sobretot sobre concepte de “sobiranies compartides” aquestes tesis, profundíssimes:
“Mentre no s’assoleixi la secularització definitiva de la noció de sobirania, amb la seva carga mítica actua de llast contra la reinvenció de l’Estat, atrapat en les xarxes del nacionalisme que malda per monopolitzar-lo. La sobirania esgrimida pel nacionalisme alberga molt de fons teològic monoteista, del que prové,; per la qual cosa desplega un discurs monològic, amb afany monopòlic i interpretat de manera compacte, indivisible, com a corresponent a l’U, ja no diví però sí l’U que és l’Estat unitari que amb la sobirania es mitifica. Des d’aquest substrat, mentre romangui vigent, no tindrem manera de posar-nos a DIALOGAR SOBRE SOBIRANIES COMPARTIDES i ESTAT PLURINACIONAL, restant cegats els camins de reconeixement de les realitats nacionals i dels individus, per tant, que com ciutadans els fonamenten” (He tingut el goig de traduir-ho, de la pàg.120)
Granada: les Fundacions Perales i Campalans
S’hi expressa l’elaborat per la Fundación Alfonso Perales, de Sevilla el 2013. Entre ell i la nostra Campalans hem pactat el projecte de reforma de la CE de 6 de juliol a Granada. Però amb aquestes que apareix de forma demagoga sobrada, aquesta presidenta per herència de la Junta d’Andalusia: apuntant-se a l’espanyolisme des del regionalisme andalús (o castellà, o extremeny o madrileny o aragonès).
No les tinc totes, perquè la Susanita Díaz té càrrec i Pérez Tapias només autoritat moral. I en els partits polítics, de forta implantació clientelar…
Ella, com Carme Chacón, parlen “d’unitat”; nosaltres, els federalistes, d’”encaix des del reconeixement de les singularitats”…
Pensem-hi, sis plau…
