Artur Mas no va obtenir el 2010 la majoria absoluta que pretenia després d’haver destruït el tripartit i -atrapat per les finances de la Generalitat i pel pacte amb el PP que el 2011 va aconseguir la majoria absoluta- governava amb molta incomoditat. Tanta que als dos anys es va decidir a convocar eleccions anticipades per aconseguir “una majoria excepcional” i plantar-se davant Rajoy amb força: o pacte fiscal com a primer plat o dret a decidir que desembocaria en la independència. I les tanques electorals el pintaven com un nou Moisès que portava el seu poble a la terra promesa. Però va perdre 12 diputats i amb la cua entre les cames va optar per substituir les abraçades tarifades d’Alicia Sánchez-Camacho pels cants patriòtics d’Oriol Junqueras amb la cançó de ‘la santa consulta’: el referèndum d’independència el 2014.
Així, la coalició CiU-ERC i els partits que no s’han desenganxat del programa Mas-Junqueras fa gairebé dos anys que exigeixen el dret a decidir i es queixen amargament que Madrid, al contrari que Londres respecte a Escòcia, no permet la celebració del referèndum. Però ara, al desembre, s’han compromès a decidir la data i la pregunta d’aquest referèndum i sorgeixen serioses esquerdes que amenacen la unitat del front nacionalista.
Fins al punt que el mateix president Mas ha advertit que la negociació de la pregunta amenaça de convertir-se en un guirigall i que Dolors Camats, la copresidenta d’Iniciativa per Catalunya (l’Esquerra Unida catalana) confessés diumenge a El Mundo (edició de Catalunya ) que “hi ha risc evident de cansament i que, com hem vist aquesta setmana, es converteixi en un sainet com el de l’Estatut”. Si després d’alguns anys i molts mesos dient que Catalunya ha de decidir els partits que donen suport al referèndum (el PSC diu que només pot ser legal i acordat) no es posen d’acord a la pregunta d’una consulta que, per més inri el més possible és que no se celebri perquè Madrid no l’autoritzi i el Govern de Mas, assenyadament, no se salti la legalitat, el fracàs seria majúscul.
El ridícul del nacionalisme català passaria als llibres d’història i el cap del president Mas, ja molt deteriorat, rodaria per terra. Per això, en principi, la ruptura es descarta. Però pot arribar a ocórrer o pot passar que el pacte final -en cas que n’hi hagi- sigui només de façana i es converteixi en el penúltim capítol de la història d’una operació fallida.
A l’hora de la veritat, exigir el referèndum d’independència té tres greus problemes. El primer és que potser sigui una conseqüència del principi democràtic (és discutible), però no és un dret reconegut en cap constitució occidental. El segon és que allà on s’ha reconegut (Quebec, Escòcia) és després d’una seriosa batalla que va acabar en pacte amb el Govern central i després d’un ampli suport electoral. A Gran Bretanya, Cameron ha acceptat el referèndum a Escòcia després de la victòria per majoria absoluta del Scottish National Party (SNP) que portava clarament la independència en el seu programa. I com ha posat en relleu Javier Pérez Royo, primer constitucionalista andalús que va defensar a fons l’Estatut, aquesta legitimitat no existeix en el cas català perquè CiU no es va presentar amb un programa independentista i, a més, va perdre suport.
El tercer és que el dret a decidir ha estat una reivindicació del catalanisme polític com a protesta a la sentència del Constitucional sobre l’Estatut. Llavors, un tribunal que no era al zenit del seu prestigi va limitar un Estatut que ja havia estat votat -amb l’oposició conjunta del PP i d’ERC- pel poble català. Entre els que advoquen pel dret a decidir hi ha partits que propugnen solucions molt diferents. El PSC advoca pel federalisme, Unió Democràtica (integrada a la coalició CiU) ha propugnat des de la seva fundació la solució confederal, Iniciativa per Catalunya és un partit on conviuen federalistes, confederals i independentistes, ERC és declaradament independentista i CDC ha evolucionat des del nacionalisme al sobiranisme i l’independentisme.
I com aquests partits no coincideixen sobre el futur de Catalunya, ara discrepen sobre el contingut de la pregunta. ERC exigeix que sigui clara i binària: si o no a la independència, i argumenta que és la pregunta d’Escòcia. La gran força d’ERC és que el pacte de la consulta és la condició que ha posat a Mas per aprovar els pressupostos del 2014 (el 2013 no n’hi ha hagut i s’ha viscut amb els del 2012, que van tenir el suport del PP) . Però la força de Junqueras és encara superior perquè la seva pregunta coincideix totalment amb la que desitja l’Assemblea Nacional Catalana, l’organitzadora de la gran manifestació l’11 de setembre del 2011 i de la Via Catalana del 2012, que sosté que els manifestants (una mica menys d’un milió o més de dos segons els diferents càlculs) volien la independència i no poden ser estafats.
A més, un sector rellevant de CDC (que envolta ara Artur Mas) format per Francesc Homs, conseller de Presidència, Jordi Turull, portaveu al Parlament català i Josep Rull, secretari d’Organització, vol també una consulta amb clar biaix independentista. No obstant això, hi ha altres consellers com Felip Puig (Indústria), Santi Vila (Obres Públiques) i Germà Gordó (Justícia) amb posicions més matisades.
I Artur Mas dubte. Primer perquè després de la marxa del PSC (que només donaria suport a una consulta legal i acordada amb Madrid) no es pot permetre la fugida d’Iniciativa. Amb el PSC el dret a decidir superava els dos terços del Parlament (la majoria necessària per canviar l’Estatut). Sense el PSC la majoria ja no arriba als dos terços i es queda en poc més de 80 diputats (sobre 135). Però sense Iniciativa la majoria CiU-ERC-CUP és només lleugerament superior a l’absoluta (68 diputats). La pretensió de tenir al darrere una immensa majoria del poble català queda feta miques. I Dolors Camats va dir diumenge en l’entrevista citada: “Aquesta pregunta (la independència) no inclou gent que vol una nova relació amb l’Estat, com una Espanya federal o confederal. La descartem.”
Per a Mas, però, el problema és Duran i Lleida. El president d’Unió diu en privat que vol ajudar Mas a esgotar la legislatura i arribar al 2016 (creu que llavors la situació política pot estar menys bloquejada), però que no pot avalar una pregunta binària sobre la independència. Si Unió no vota la pregunta al Parlament, la pervivència del Govern Mas seria impossible i el fantasma d’unes noves eleccions -en un moment que totes les enquestes apunten a una victòria d’ERC – és una cosa que CDC no pot permetre’s tret que estigui disposada -sembla que hi ha alguns dirigents disposats a això- a suïcidar el partit en nom d’una declaració unilateral d’independència que el més probable -ho ha advertit el mateix Mas- és que no portés enlloc.
Si Mas cedeix davant ERC s’enfronta a dos perills seriosos. Un primer molt negatiu: la majoria favorable a la consulta queda molt reduïda sense el suport de l’esquerra tradicional (el PSC i Iniciativa). La segona és mortal: la ruptura de la coalició CiU que ha estat el perenne instrument electoral amb el qual CDC, la de Pujol i la de Mas, ha governat Catalunya. Però si Mas planta cara ERC té dos perills: quedar-se sense majoria per governar perquè ERC l’abandoni i posar-se en contra al moviment popular i assembleari de l’ANC, que ha demostrat gran capacitat de mobilització i que s’ha cregut seriosament que Catalunya pot ser independent en el tres-cents aniversari de la derrota de 1714 davant les tropes borbòniques. La llarga etapa de martingales pot haver-se acabat.
És possible un part complicat que inclogui tots els avui partidaris de la consulta i que deixen per a un altre moment el problema de la seva legalitat, que vagi des de Duran i Lleida fins a les CUP i l’ANC? Alguns diuen que, al final, Junqueras acceptarà una pregunta més àmplia del tipus: “És vostè partidari que Catalunya sigui un Estat lliure i sobirà?”. Duran i Lleida la pot admetre perquè és confederal, però els independentistes radicals d’ERC, i sobretot de l’ANC, la podrien qualificar de pregunta-trampa. Mas pot posar la continuïtat de la seva coalició i la governació com a primer objectiu, però podria Junqueras -en el cas que ho vulgui-separar-se dels més radicals del seu partit i de l’ANC? En qualsevol cas, la pregunta sobre l’estat lliure i sobirà desmobilitzaria al moviment independentista ja que alguns estats mexicans es defineixen així i el resultat no podria exhibir-se com a prova de res davant els organismes internacionals.
Artur Mas acaba de començar el mes de desembre que serà sens dubte el més complicat de la seva ja molt accidentada presidència. I el guirigall pot acabar en tragèdia.
