Raimon Obiols: L’apunt del dia/136 (Eleccions i «guerres culturals»)

«Guerres culturals»

3 de juny de 2023

Més enllà, per sobre o per sota dels programes i candidats/es que es presentaran a les eleccions del 23 de juliol, hi ha quatre grans àmbits que definiran els discriminants i les preferències de l’electorat. Els enumero sense saber quina serà la seva importància relativa a l’hora de determinar els  vots i els resultats: 

1/ la distinció dreta-esquerra en temes  econòmico-socials;

2/ les “guerres culturals” (condició femenina, qüestions de gènere, educació, immigració);

3) Les motivacions, mètodes i estils de la pugna política; 

4) Les diferents alternatives davant de la qüestió nacional.

Sembla que aquestes quatre grans àrees (els temes socio-econòmics; les «guerres culturals»; els estils polítics; el concepte d’Espanya), que venen de lluny, determinaran  el resultat de les eleccions i condicionaran després, durant molt temps,  el nostre camp de joc polític. 

També sembla que aquests quatre àmbits mostren avui, conjuntament,  que som en una situació de molt alta tensió (tot i que descarto la tesi «empitjoradora», il·lusòria, d’una fallida multiorgànica). 

Cada elector i cada electora decidirà personalment  el seu vot en funció del que pensi (o del que senti) sobre les paperetes a disposició, i sobre  els/les candidats/es a presidir el govern. en el fons, ho farà en funció d’aquests quatre àmbits de preocupacions, preferències, simpaties i incompatibilitats.  És impossible saber quin serà el resultat de la suma de milions de decisions personals (de la seva complexa combinatòria multimilionària). 

Tampoc podria dir quin d’aquest quatre temes de fons prendrà la preeminència (els he ordenat i numerat per simple claredat d’exposició). Però si hagués d’avançar una impressió, diria (tot i pensant que Marx tenia raó: «És l’ésser social el que determina la consciència, no la consciència la que determina l’ésser social»), que les «guerres culturals» (que són en gran mesura «guerres de consciència») han adquirit una extraordinària importància. En això, com en tants altres assumptes, no estem al marge de les tendències globals, ni de la influència dels EUA. 

Diria que si algú té dret a reclamar el copyright del concepte de «guerres culturals» (o almenys de la seva popularització actual) és el sociòleg nord-americà James Davison Hunter que, fa més de trenta anys (quan l’enorme influència excitant de les xarxes socials encara no existia), va publicar un llibre premonitori: «Culture Wars. The struggle to control the family, art, education, law, and politics in America»(«Guerres culturals. La lluita per a controlar la família, l’art, l’educació, la llei i la política a Amèrica»). En una entrevista a Le Figaro ( el títol era «Aquesta Amèrica on la simple presència de l’adversari polític esdevé una profanació»), Davison Hunter va dir  coses interessants (i inquietants)  a propòsit de l’estat actual d’aquestes «guerres» als EUA: 

«Ara ens diuen que cal rebutjar la filosofia de la Il·lustració, que va servir de base per tractar democràticament les diferències. És substituïda per una lògica cultural alternativa, fonamentalment nietzscheana, que es troba en el nucli de les polítiques identitàries,   arrelades en les narratives de les ferides sofertes, i que invariablement condueixen a una mena d’ètica de la venjança (…) Els adversaris es converteixen en el representants d’una altra cultura repugnant: ni tan sols són americans. Molts republicans i demòcrates diuen que el país estaria millor si l’altre bàndol no existís».

Aquestes «guerres», diu el sociòleg nord-americà, «estan propulsades per la por, per una  por abstracta més que per una por concreta. Els republicans tenen por dels demòcrates, els demòcrates tenen por dels republicans, els heterosexuals tenen por dels gais, lesbianes i  transgèneres,  i els gais tenen por de l’homofòbia. Aquestes pors són explotades pels partits i pels grups d’interès. Mobilitzen la gent a l’hora de votar i fan guanyar diners. Són un incentiu molt potent». 

La diversitat de cultures polítiques als països europeus (el nostre inclòs) fa que aquestes «guerres culturals» es presentin de maneres peculiars, però és evident que es poden detectar uns símptomes comuns amb la situació dels EUA. Entre ells, l’augment de la polarització, de les tensions, de la febre.

P. S.- Quan s’acosten eleccions generals, és cau sovint en el tòpic de fer frases de l’estil de «Ens trobem davant d’una cruïlla», «Mai unes eleccions havien estat tan importants», etc. A vegades els tòpics l’encerten. Em sembla que estem, de veritat,  davant d’una cruïlla que condicionarà el nostre futur de manera molt determinant. I que, en conseqüència, aquestes eleccions potser no seran les d’«el vot de la nostra vida», però sí d’una excepcional importància.