Si tot es desenvolupa segons el previst, el pròxim president de la Comissió Europea hauria de ser el cap de llista del partit que resulti més votat en les eleccions europees de la propera primavera (maig 2014). Per primera vegada, els grans grups polítics (Popular o conservador, Socialista, Liberal, Verds i sectors més a l’esquerra) faran públic qui és el seu candidat abans de les eleccions i per primera vegada els caps d’Estat i de Govern estaran obligats pels Tractats, no a nomenar automàticament al vencedor, però sí a “tenir-lo en compte” a l’hora de designar el nou president de la Comissió.
De moment, sembla que ja està clar que el candidat socialista serà l’alemany Martin Schulz, de 62 anys, un home sense títol universitari, però gran especialista en Història europea, que va ser amo d’una llibreria durant 12 anys, va fer la seva carrera política a la vida municipal i que actualment presideix el Parlament de Brussel·les. També és gairebé segur que el candidat liberal serà el belga Guy Verhofstadt, de 60 anys, un llicenciat en Dret que pràcticament no va arribar a exercir mai perquè va entrar molt jove en política (li deien Baby Thatcher), i que va arribar a ser primer ministre de seu país. Molts donen com a probable que el candidat del Grup Popular, conservador, acabi sent Michel Barnier, de 62 anys, un elegant francès, diplomat per una Escola de Negocis, actual comissari de Mercat Interior i exministre d’Afers Exteriors del seu país.
D’acord amb les enquestes, el grup que compta avui amb més suports a Europa és el Grup Popular, per la qual cosa Barnier es dibuixa com un possible hereu del també conservador Durão Barroso. Però no és possible descartar que Schulz, un polític molt experimentat, aconsegueixi donar un tomb a aquestes dades i forjar aliances que el portin a Brussel·les. I no convé confondre al francès amb el seu coreligionari Durão Barroso.
Sigui Barnier, sigui Schulz, la gran notícia serà precisament la desaparició de José Manuel Durão Barroso al capdavant de la Comissió. El polític portuguès passarà segurament a la història de la Unió com una calamitat per a la institució que va representar. Sota el seu mandat, la Comissió ha estat gairebé irrellevant des del punt de vista polític i la UE ha actuat de manera més intergovernamental que mai, dominada sense objeccions per Alemanya. Un fracàs sense pal·liatius, encara que probablement la seva dòcil actitud li reporti beneficis personals i acabi trobant acollida en algun altre organisme internacional.
A més del president (o presidenta) de la Comissió, caldrà designar el successor o successora de Van Rompuy (el discretíssim polític flamenc que va ser designat primer president de la Unió Europea, que ha servit bé als seus caps i del qual els ciutadans no hem tingut la menor notícia) i de Catherine Ashton l’alta representant de la Unió per a Assumptes Exteriors, un altre prodigi d’invisibilitat, la pitjor “ministra d’Exteriors” europea que es podrien imaginar els soferts ciutadans de la UE. Sorgeixen ara els noms del ministre polonès Radek Sikorski, de 50 anys, que va estudiar Filosofia i Polítiques a Oxford, va exercir com a periodista, i defensa posicions properes als conservadors nord-americans. O del suec Carl Bildt, de 64 anys, que, segons algunes biògrafes no va arribar a llicenciar-se en Dret, però que va ser el primer polític conservador que va arribar en dècades a primer ministre a Suècia i un molt actiu ministre d’Afers Exteriors.
Vol dir amb tot això que les institucions europees han travessat, al mig de la pitjor crisi econòmica possible, la pitjor crisi de manca de protagonisme i de manca de capacitat política que es recorda a la UE, ocupades, per a desgràcia dels ciutadans, per personatges sense caràcter ni conviccions que han produït un dany considerable al projecte europeu. I que és urgent canviar aquesta situació. És urgent que els ciutadans europeus ens anem fixant en els possibles candidats perquè ja sabem, per les ferides que ens deixen a la pell, que els que fan política a Europa fan política sobre nosaltres, sobre el nostre futur i els nostres drets.
