És l’hora de la veritat. Esquerra, que carrega amb molts costos, creu que la llàntia d’Aladí és apujar l’aposta. És independentista i per estar al Govern exigirà un referèndum d’autodeterminació, que ni el PSC ni CiU admeten. ¿Vol anar a l’oposició? No. Puigcercós, hàbil, vol el ple del vot independentista. Segons el CEO és el 23%. Suficient per fer tripijocs.
CiU també torna a les essències pujolistes. Després d’haver aconseguit vendre que el tripartit és un fracàs (amb l’ajuda inestimable del tripartit) vol encarnar la centralitat catalanista. Ser més nacionalista que el PSC «botifler» i més responsable (però no menys catalanista) que ERC. Sí, doncs, al dret a decidir, però ara toca només concert econòmic. I l’efígie de Duran com a garantia d’ordre.
ICV busca la seva ànima més pura. Res de Saura (cap de la policia) sinó Joan Herrera, més jove, que s’expressa bé, que va en bicicleta i que vol captar els electors més verds i/o irritats amb l’atur i Zapatero. I el PP, tres quarts del mateix. Avui ja es tracta menys de l’Estatut (un cop fet, ja està fet) i més d’encarnar l’ordre-ordre. Mas és un independentista sospitós i els alcaldes del PSC, còmplices del que passa a Badalona. Alicia Sánchez-Camacho, hiperactiva, enterra amb força el cadàver de Josep Piqué (que potser només va ser un divertimento de la dreta espanyola).
I el PSC també respira essències. Amb Zapatero hi ha hagut conflictes, però ara s’han de caçar vots. La marca ZP ja no és el que era, però existeix. I el PSOE, més. Es va veure a Gavà amb els aplaudiments a Felipe. I Celestino Corbacho, l’imbatible a l’Hospitalet, encarna el millor socialisme municipalista.
Però el PSC -fruit de la unió del PSC-Congrés de Reventós-Obiols-Serra-Maragall, de la federació catalana del PSOE i del Reagrupament- és més ampli. El 2006, el número dos va ser, per sobre de la presidenta Manuela de Madre, per a Antoni Castells, que va fer lletres de Llach i llegeix Keynes. Al PSC potser tots són catalanistes, però amb Castells a Colombey-les Deux Eglises (el retir de De Gaulle durant onze anys), l’ànima catalanista perd visibilitat. Si CDC reobre ferides maragallistes i Montilla vol el ple necessita més Corbacho i més Obiols.
Per això el segon de la llista ha de venir de l’esquerra catalanista, d’aquells que la premsa va trobar a faltar a Gavà. I si Castells no torna de Colombey, i Quim Nadal segueix a Girona, només queda (o gairebé) Montse Tura. Algú confessa que Tura és una magnífica candidata, però que existeix l’endemà. És clar. El PSC pot copiar Puigcercós, que ha jubilat Carod i respira tranquil. O imitar Mas, que ha coexistit -en la desgràcia- amb Duran i Felip Puig. ¿Què és el que decidirà?
