Ha mort Xavier Folch. L’àvia centenària d’en Jordi Font, segons ell conta, a vegades es quedava en silenci i s’exclamava: “Se n’han anat tots!”. A la meva edat començo a sentir el mateix. D’en Xavier Folch en tinc records que gairebé pertanyen a l’arqueologia. El veig als meus onze anys en el vell camp de l l’Hispano-Francès, al costat del de l’Europa, jugant a bàsquet millor que jo. Sota el comandament dels monitors, monsieurs Timbergen, Chevalier, Comella, amb envejables xàndals blaus, marxàvem al pas: “gauche, droite, gauche, droite…”.
Pocs anys després ens vam decantar per la “gauche”: ell al PSUC, jo al MSC. Discutírem alguns manifestos comuns. Calia usar “miners” o “minaires”, parlant de les vagues d’Astúries? Ja mostrava aleshores ànima d’editor.
També recordo la seva dona, Dolors Folch, sinòloga de caràcter fort, asseguda esbufegant en un banc del pati de lletres, després d’unes corredisses a la Plaça de la Universitat davant dels grisos. Jo havia fet la cursa en silenci, ella fent crits guturals de pell roja. Jocs adolescents, no innocus en aquells temps.
No aixecava mai la veu i parlava sempre amb precisió, En política això més aviat és un hàndicap, sobretot en un país que tira a la deixadesa i ón la més desvergonyida explotació dels sentiments juga sempre amb avantatge. Ha estat un cas, si no únic molt destacable, d’activitat pública tenaç i seriosa; moralment i intel·lectualment pulcra. Jordi Amat l’ha descrit encertadament com un “noucentista d’esquerra”.
En la Barcelona ferida i deixatada pel franquisme, Xavier Folch va ser un magnífic teixidor de connexions, complicitats i accions contra la dictadura. Tant de bo n’haguéssim tingut una dotzena.
