L’expressió ha fet fortuna en els últims temps, com a part d’un extens repertori de tòpics i metàfores sobre els actuals plans sobiranistes. Però no cal fixar-se en l’actualitat per trobar-la. Ara mateix és el títol d’un llibre, resum d’un treball de recerca universitària, que pren com a referència un editorial del diari Le Monde del 10 de febrer de 1976, titulat El dèficit català. El volum en qüestió, dirigit per Jaume Guillamet, llança una altra picada d’ullet a l’actualitat, ja que l’objecte d’estudi és ni més ni menys que la premsa internacional, és a dir, la internacionalització d’aquell desafiament.
Guillamet i un equip d’investigadors han localitzat tres centenars de referències periodístiques sobre la transició a Catalunya entre 1975 i 1978 i han compost amb elles un relat d’aquella peripècia històrica. El primer text citat i que dóna nom al llibre El desafiament català. Un relat internacional de la Transició (L’Avenç) és un article editorial que pren posició respecte a les manifestacions de l’1 i del 8 de febrer de 1975 a Barcelona, convocades per l’Assemblea de Catalunya en reivindicació de la tríada democràtica (llibertat, amnistia , estatut d’autonomia), quan la transició encara no havia començat a caminar.
Almenys, tres fets es destaquen en el relat compost gairebé 40 anys després. En primer lloc, l’èxit d’aquella internacionalització, que en la seva major part va ser espontània i molt més àmplia del que els catalans d’aleshores podien esperar, en uns temps en què la comunicació digital no havia ni tan sols iniciat els seus primers passos. En segon lloc, la barreja de simpatia i de pessimisme que destil·lava el conjunt de la premsa internacional davant l’evolució d’un país marcat per la guerra civil. I en tercer lloc, el destacat i conegut paper avantguardista de l’oposició antifranquista a Catalunya en relació a la resta d’Espanya, sempre un pas endavant en les reivindicacions i en el camí cap a l’autonomia.
És fàcil trobar altres referències i referències útils per avui a la lectura d’aquesta visió internacional sobre la transició, i pot fins i tot que serveixi per temperar la lectura en paral·lel dels argumentaris elaborats per encàrrec del ministre d’Exteriors, José Manuel García-Margallo, per proporcionar munició als seus diplomàtics, i pel conseller de Presidència, Francesc Homs, per respondre i rebatre en el seu mateix terreny; capaços tots dos de convertir una mateixa circumstància, com el retorn de Josep Tarradellas i la restauració de la Generalitat republicana, en argument per demostrar coses diametralment oposades.
Molt sintèticament, pel document del govern espanyol titulat Per la convivència democràtica, el retorn de Tarradellas va ser una prematura demostració de la permanent voluntat democràtica d’entesa amb Catalunya, mentre que per al document del govern català titulat Estrènyer llaços en llibertat és la prova de que Catalunya és un subjecte polític anterior a la Constitució, la institució històrica medieval no hi va haver més remei que reconèixer per garantir l’èxit de la transició.
Ambdues interpretacions, malgrat els seus respectius biaixos ideològics, tenen la virtut de situar el focus en un moment decisiu per a la transició espanyola, en què tant o més que l’amenaça militar interna pesen els condicionaments internacionals avui pràcticament oblidats de la guerra freda i de les exigències de posar límit a l’ascens dels partits comunistes del sud d’Europa, agrupats sota l’etiqueta de l’eurocomunisme.
L’historiador Joan Culla va explicar de manera eficaç en una aportació a Memòria de Catalunya, una col·lecció de fascicles després publicada com a llibre per El País-Catalunya (Taurus, 1997): “És evident que els resultats electorals del 15 juny 1977 van contribuir de manera decisiva a l’acord entre Madrid i Saint Martin-le-Beau. El fet diferencial que constituïa el triomf social-comunista-republicà a Catalunya (els socialistes, el PSUC i Esquerra van sumar en aquells comicis el 51’2% dels vots) va sembrar l’alarma en el pont de comandament de la transició espanyola i van convertir Tarradellas en el mal menor”.
Davant els argumentaris, la història. I les seves lliçons, molt més interessants que la propaganda i els sofismes d’uns i altres. La resposta al desafiament català de fa 40 anys va ser el retorn de Tarradellas, que va tancar el pas a l’esquerra i va facilitar el camí a la Constitució i l’autogovern. Va ser un moviment inesperat i valent, d’un president com Adolfo Suárez disposat a arriscar-se i legitimar una institució de la Segona República, després d’haver legalitzat al Partit Comunista.
Sent la primera pedra del futur Estat de les autonomies, la negociació prèvia entre Suárez i Tarradellas va ser bilateral, el tracte va ser singular per a Catalunya, i, al final, va arribar el reconeixement i la legitimació d’una institució històrica catalana per part del Govern i la Corona. Algú gosaria fer una cosa així ara? Qui sigui capaç d’imaginar una jugada d’escacs com aquella per a les actuals circumstàncies tindrà potser en les seves mans el mapa per sortir del carreró on ens hem ficat.
