El president de la Generalitat restablerta torna a estar de moda. Com totes les figures polítiques de relleu, i amb forta influència en el període històric que han protagonitzat, es tracta d’una personalitat complexa, fins i tot contradictòria a voltes. Així, sovint resulta fàcil evocar-lo com a ajuda i exemple de propostes que hom vol defensar. Ara bé, la invocació cal fer-la respectant la història i el context, si realment es vol posar en valor allò que se cita. En aquest sentit, cal reconèixer que el M.H. president senyor Puigdemont no va estar massa encertat en una de les reflexions centrals de la seva conferència a Madrid. La referència a la conegudíssima operació d’Estat, que va facilitar la tornada del president Tarradellas, com un útil precedent per al conflicte actual entre la Generalitat i el Govern d’Espanya, queda molt lluny de la realitat, almenys en dos aspectes clau. Vegem el primer aspecte. A diferència d’avui, la legalitat i el poder del president Suárez, sorgits de les eleccions de 1977, eren, per dir-ho suaument, poc legítims. Tant per l’herència que encarnaven, com per la democràtica raó que ni catalans ni espanyols encara no ens havíem dotat d’un marc de drets i llibertats definits i votats per tots: això es la Constitució del 1978. Ara bé, l’absència de constrenyiments democràtics junt amb la voluntat de donar sortida a l’inesperat i greu problema català van imposar audàcia i resolució en les actuacions del govern Suárez. Recordem-ho breument. A Catalunya les esquerres (PSC, PSUC) havien obtingut la majoria, que junt amb altres forces nacionalistes sumaven una encara més àmplia majoria reunida en un mateix clam: “Llibertat, amnistia, Estatut d’autonomia”. Aquests resultats del 1977 angoixaven molt el govern de Madrid i més enllà, els poders fàctics i establerts d’aleshores. D’aquí la frenètica enginyeria jurídica i habilitadora desplegada per Suárez i altres “forces vives” que culminaria possibilitant el retorn de Tarradellas.
El segon aspecte tampoc no s’hauria d’oblidar per no tergiversar els fets. Es tracta de la complexa negociació triangular que es va entaular entre el govern d’Espanya, el Consell de Forces Polítiques de Catalunya i el mateix Tarradellas. Doncs bé, aquesta complicada negociació, plena de giragonses, va estar sempre tutelada i sostinguda per la unitat de totes les forces polítiques catalanes amb representació parlamentària, com ho demostra l’aquiescència de tots a l’acord final. De fet, el govern d’unitat nacional constituït en la Generalitat restablerta n’és la millor prova. Avui tothom reconeix quant deu la Constitució del 1978 a l’insòlit fet que a Catalunya s’establís un govern d’unitat política que alhora condicionava –i de quina manera– el futur debat territorial d’Espanya. Tot plegat va representar un gran salt endavant per a l’autogovern català, després reforçat per l’Estatut del 1979. S’ha discutit abastament sobre qui hi va guanyar i qui hi va perdre en la solució finalment adoptada. S’han pretès identificar els suposats “llestos” i “enganyats” de la negociació, o més encara, qui va “salvar” Catalunya o Espanya, o totes dues alhora. No és la voluntat d’aquestes reflexions escatir-ho ara. Simplement es tracta de tornar a recordar que el salt endavant protagonitzat per Catalunya, aconseguint el restabliment d’una institució republicana com la Generalitat, tenia en la unitat de totes les forces polítiques d’aleshores el punt més determinant. No dic l’únic, ni el primer, però sí que m’atreveixo a afirmar que en tot cas va ser la condició imprescindible del famós i repetit acord.
Avui els anhels i les propostes polítiques d’una gran part dels catalans són molt més ambicioses. El dret a decidir i la voluntat d’autodeterminació, amplíssimament sentides, s’expressen de forma entremesclada en un seguit de reivindicacions com ara el dret a votar, un referèndum (acordat o no), una declaració unilateral d’independència… Ara bé, el que no puc entendre, per més voltes que hi dono, és que objectius tan ambiciosos i transformadors es puguin plantejar sense cercar la màxima col·laboració i, encara millor, el major grau d’unitat possible entre les forces polítiques de l’hemicicle parlamentari. Forces polítiques que representen, si no m’erro, el conjunt dels ciutadans de Catalunya. Per contra, sembla que en lloc de cercar la suma de com més millor, es busca sols aclarir –amb presses– qui són els millors. És obvi que avui la producció legislativa de quaranta anys de democràcia limita les audàcies i/o improvisacions estrictament polítiques tant de Madrid com de Barcelona. Per descomptat que això no justifica de cap manera l’ofenedor tancredisme del senyor Rajoy, ni la necessitat de trobar una solució política imaginativa i fecunda al conflicte que ens paralitza. Però el Consell Executiu, per la seva banda, hauria de saber afegir a la formidable mobilització social i nacional que protagonitza la ciutadania catalana aquella fórmula que en el seu moment es va utilitzar com a condició imprescindible per fer el gran salt endavant. És a dir, la màxima unitat possible. En tot cas, la menció a Tarradellas així ho fa pensar.
