Raimon Obiols: “El missatge d’unitat civil de 1976 és avui més necessari que aleshores”
Raimon Obiols: “El missatge d’unitat civil de 1976 és avui més necessari que aleshores”
Esther Vera
Franco acabava de morir, Arias Navarro encara era president i el país vivia entre l’esperança i el temor. En aquest context es va celebrar ara fa cinquanta anys el Míting de la Llibertat, el primer gran acte polític democràtic autoritzat a Catalunya des del final de la guerra, que va impulsar el PSC i que va aplegar 15.000 persones. Raimon Obiols (Barcelona, 1940) en va ser un dels participants i enguany el Govern, a través de la direcció general de Memòria Democràtica, i la Fundació Rafael Campalans en van fer un homenatge al Col·legi d’Advocats de Barcelona.
Quan entra al Palau Blaugrana, el 22 de juny del 76, què pensa?
— Va ser una sorpresa. No m’imaginava tanta gent, tant entusiasme ni tanta memòria col·lectiva. Aquell dia vam mesurar la temperatura del país i era d’esperança, que és una força política molt potent, però cal administrar-la bé. Sis’estimula massa, després venen els desencisos. Hi havia molts grups polítics, entre un i dos centenars a Catalunya. Però el PSC tenia arrels profundes: el projecte de gran partit treballista, socialista i catalanista que representaven Francesc Layret, Salvador Seguí i Lluís Companys, tots tres assassinats. Les referències a ells feien sentir que el seu projecte era present allà amb nosaltres. Dels partits que van néixer o es van reconstruir en aquell moment, Esquerra Republicana i el PSC són els que continuen vius. Amb errors i encerts, però sense haver de renegar de la seva trajectòria.
Quina va ser la clau de la unitat entre tradicions obreres, republicanes, catalanistes i socialistes?
— Hi havia la consciència compartida que calia trencar la norma i construir una excepció. Pasqual Maragall ho deia molt bé: la normalitat és que governi la dreta, que manin els de dalt, i només excepcionalment els de baix aconsegueixen majoria i govern. A Catalunya hi havia hagut molt combat popular i una cultura unitària molt desenvolupada. L’ Assemblea de Catalunya n’era l’expressió més clara. Aquesta consciència va permetre fer una cosa excepcional, amb paciència, tenacitat, encerts i errors.
Què va ser més important: el que es va dir des de l’ escenari o el fet que tanta gent compartís aquell moment?
— Els veritables protagonistes van ser els assistents. D’allà en podia sortir no només un partit fort, sinó un partit amb més pes de la gent de baix que de la gent de dalt. Després venen les eleccions, els diners i els poders establerts. I cal fer-ho bé, perquè quan l’esquerra s’equivoca, la regla torna a imposar-se.
Ha citat Pasqual Maragall. Sempre han sigut molt diferents.
Ell deia que vostè era noucentista i ell modernista. És una definició justa?
— És rigorosament exacta. Tot el que en Pasqual tenia d’expansiu, imaginatiu i creatiu tenia a veure amb la tradició modernista. Jo soc fill d’un dels últims exponents pictòrics del noucentisme català. Políticament també érem molt diferents en aquest sentit.
Què és el millor i el pitjor que ha fet el PSC en aquests cinquanta anys?
— Del pitjor no sabria què triar. Hi ha un cert embarras du choix. Prefereixo centrar-me en el millor: haver preservat l’esperança originària. Cada any apareixen articles dient que “aquest PSC no és el PSC d’abans”, que no és el de Reventós o el de Pallach. El PSC d’Illa, adaptat a unes circumstàncies molt diferents, conserva el mateix fil conductor que el PSC de Reventós: les mateixes virtuts i també els mateixos defectes millorables. Aquesta continuïtat és important. No hi ha hagut una ruptura amb les esperances originàries, malgrat que alguns ho hagin volgut presentar així. El PSC de Salvador Illa, adaptat a unes circumstàncies molt diferents, conserva el mateix fil conductor que el PSC de Reventós.
El pacte amb el PSOE per concórrer junts a les eleccions del 1977 va ser una decisió fonamental. Quin balanç en fa?
— Aquella decisió venia de molt abans. Ja en la constitució del Moviment Socialista de Catalunya, a Tolosa, el 1945, es deia que calia fer la unitat del socialisme català i establir un acord federatiu amb el PSOE. El balanç és molt positiu. El socialisme català ha fet una aportació humana i política molt important a la governabilitat de l’Estat. Hem tingut un ministre de Defensa que si hagués fet de ministre de Justícia potser ara no tindríem els problemes que tenim. També hem fet una oposició digna a Catalunya sense contribuir a trencar el país, que era el que més ens preocupava: la possibilitat d’una fractura etnolingüística.
Salvador Illa va agrair recentment el paper de Convergència i de Jordi Pujol en la construcció del país…
— Em va semblar bé. Jo llegeixo més la lletra menuda que els titulars. I el que va dir Illa ho hauria signat amb tranquil·litat de consciència. Jo conec molt Jordi Pujol, però ell no em coneix gaire a mi. Això, per a ell, és un inconvenient i, per a mi, un avantatge. Carl Schmitt deia que els febles saben més dels poderosos que els poderosos dels febles. El nacionalisme conservador ens ha volgut sovint etiquetar, reduir-nos a una determinada imatge. Però no érem el que deien que érem. Som una altra cosa.
Què va saber entendre Jordi Pujol de la societat catalana per governar tants anys?
— La fórmula de la Coca-Cola: Jordi Pujol igual a Catalunya, Igual a Generalitat. Una identificació simbòlica molt potent entre la nació, la institució i la persona. Això pot ser molt eficaç, però també perillós. La crítica de fons que faria als anys d’hegemonia nacionalista conservadora és la insistència en la Idea que Catalunya podia morir, ser asfixiada o perdre la seva personalitat. A un poble no se li ha de dir mai, això. Primer, perquè no és veritat; i segon, perquè pot crear monstres. El missatge d’unitat civil, pluralisme i respecte del 1976 potser és més necessari avui que aleshores.
L’ extrema dreta és un perill per a aquesta idea de,Catalunya com un sol poble?
— Naturalment. Però no voldria ser pessimista. Catalunya té una qualitat admirable: ha sabut fer catalans persones nascudes a Andalusia, Múrcia, Aragó i Castella. Sense aquests nous catalans no sé on seríem. Això no és improvisació: és saviesa popular i memòria col·lectiva. Però no soc ingenu. Veig l’onada de dretes radicals i nacionalpopulismes arreu del món. Catalunya no és una illa.
Ha dit que en política val més no cometre errors que tenir grans encerts. El defineix, aquesta idea?
— L’èxit del PSC ha estat la tenacitat i la política lenta. No hem estat un partit de fast politics, sinó de fer xup-xup. Durant anys vaig discutir amb l’aparell del partit. Ara m’hi he reconciliat. Davant de tanta pirotècnia, tant personalisme i tanta comercialització de la política, les organitzacions sòlides són imprescindibles. La política hipermediatitzada tendeix a confiar-ho tot als líders, i això és una gran imprudència.
I és capaç d’ adaptar-se al futur?
— Els partits del segle XXI encara estan per fer. En bona mesura, tenen estructures del segle XIX i programes del segle XX. El repte de les noves generacions és construir organitzacions adaptades al món digital i a la societat contemporània.
En aquests cinquanta anys hi ha un període que no podem esquivar: el Procés.
— Ho vam dir des del començament: no es poden encoratjar falses esperances. En un moment determinat es va formular una pregunta molt curta: “I si sí?” I si, prement un botó, s’aconsegueix la independència? Això és el que jo anomeno la teoria del botó. Si hi hagués un botó que es pogués prémer sense guerra, sense confrontació i sense retrocés econòmic o social, molta gent el premeria. Però el problema no era “i si sí?” , sinó “i si no?” . Aquesta era la pregunta que calia fer-se.
Avui la Generalitat està presidida per un socialista. Quina llibertat queda per guanyar?
— Al segle XXI la llibertat i el progrés no s’aconsegueixen fent un discurs des d’un balcó: s’aconsegueixen treballant molt, sent més intel·ligents i sense cedir en allò que és essencial. Valoro que avui es pugui parlar català a les Corts i que s’hagi convertit en un fet normal. Els canvis no es fan d’un dia per l’altre. S’han de treballar amb tenacitat i consciència del temps històric. El programa màxim nacional de Catalunya no està realitzat, però s’anirà fent realitat per la via del federalisme dels fets. Tindrem més capacitat de decidir, més recursos i més llibertat per ser el que vulguem ser, compartint sobiranies on calgui. Qui tingui més pressa haurà de tenir paciència. No podem viure d’il·lusions i fantasies. Hem de viure d’intel·ligència i de tenacitat per aconseguir els objectius.
Reproducció íntegra de la conversa a Youtube
