VIDA PRIVADA, LLENGUA LLIURE
27 de març de 2023
La novel·la Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, comença molt cinematogràficament. Arrenca amb un primer pla de les parpelles castigades de Frederic de Lloberola, obrint-se amb un clac: «Els parpres, en obrir-se, varen fer un clac gairebé imperceptible, com si estiguessin enganxats a causa d’una pretèrita convivència amb les llàgrimes i el fum».
Parpre? O parpella? Qui cregui que la primera d’aquestes dues paraules és al diccionari normatiu, tindrà una reacció semblant a la dels aficionats al Paraulògic, quan constaten que una paraula que donaven per correctíssima no és admesa en el joc (que té com a norma el DIEC).
El mot parpre, i molts altres, es trobaven en la primera edició de la novel·la de Sagarra. S’hi trobaven en abundància i desesperaven a Joan Oliver, que el 1965 va arranjar una reedició hipercorregida de la novel·la, gairebé reescrita de cap a cap, tres anys després de la mort de l’autor.
El resultat? Segons Pericay i Toutain, a El malentès del noucentisme, el resultat va ser «la liquidació d’aquella «llengua viva», d’aquell «estil viu, interessant» que el mateix Sagarra exigia als escriptors del seu temps, i la seva substitució per una prosa de mestretites de caverna, de correctoret cofoi i diligent (…), fins a convertir la vivor de l’estil original en un postis desnaturalitzat, amorf i sense substància». No cal compartir l’acrimònia dels qualificatius per acceptar el diagnòstic.
«Sort n’hi va haver que els anys vuitanta ens retornessin en edició de butxaca el text primitiu», concloïen Pericay i Toutain. Ara apareix una nova reedició, a cura de Narcís Garolera, que ha descrit el català de Sagarra com «virtuós però que no entrebanca i d’una gran plasticitat».
Julià Guillamón estudià dos volums de la primera edició de Vida Privada, trobats per Lluís Permanyer, que havien estat profusament subratllats per Pompeu Fabra. Amb el seu llapis, el mestre va realçar, segons Guillamón, les paraules següents: rimmel, suèter, calces de golf, yacht, dancing, cokteleres, lucky strike, catre, amor lliure, herpètics, lesbianisme, tuti subhastat, sordina, pippermint, gin, bacarà, entretingudes, hawaianes, pilositats, sex-appeal, fulanes, meublé, calaveres, snobisme, fer el tifa, nimfòmana, hipopotàmica, sandvitx, invertit, fúcsia, patejat, pacotilla, claveguerils, agigolonat, descamisat, sapastre, molieresc i repicatalons.
A diferència d’Oliver, que sostenia que Sagarra escrivia malament, Fabra creia que Sagarra «creava llengua». No defenso, que consti, el campi qui pugui lingüístic. Però Sagarra tenia molt ben guanyats, amb el seu geni, uns marges de maniobra que els ciutadans corrents no tenim cap dret a reclamar.
Ve de lluny la discussió entre els partidaris d’escriure i normalitzar el català com es parla al carrer, i els que el volen depurar de contaminacions i corrupcions. La correspondència entre Joan Sales i Mercè Rodoreda és una entretinguda mostra d’aquesta tensió que durant dècades ha enfrontat la gent de lletres, especialment els literats i els seus correctors; una tensió permanent. De fet, com ha remarcat Albert Pla Nualart, en les discussions entre Sales i Rodoreda, l’un i l’altra es van equivocar. O, si som positius, tots dos van tenir raó.
Vegeu aquest intercanvi epistolar que Pla Nualart va reproduir en un article:
“Diu Sales a Rodoreda: “Si vostè es pensa que 6 milions de persones deixaran de dir quarto i acera (tots dos mots d’ús general i unànime a tot el territori) simplement perquè a vostè li dóna la gana…” I ella li respon: “Deixem cambra i vorera i els que no ho diguin que ho aprenguin o que es facin repicar”.
“Qui ha guanyat 53 anys després?”, es demanava Pla Nualart. I responia: “Cap dels dos. Errava Joan Sales no augurant cap futur a vorera. Però hi tocava dient-li a Rodoreda que només quarto fosc (avui encara no admès), i no pas cambra fosca (que fa pensar en l’experiment de física), podia ser aquella habitació sense finestres al carrer que pobla la geografia sentimental de tantes infàncies.”
No es tracta de rectificar amb fèrules les malformacions d’una llengua, perquè la nostra no està contrafeta sinó que és una llengua ferida, que es redreça i vol córrer. Allò que necessita és llibertat i bones regles.
Llegeixo a l’Ara que «L’Institut d’Estudis Catalans ha començat l’any amb un projecte d’envergadura: un nou diccionari normatiu, pancatalà i postfabrià, que ampliarà el català estàndard». Quan arribi serà benvingut; però no crec que acabi les constants discussions sobre la llengua, que són útils i necessàries.
La norma principal ha de ser sostreure la llengua del joc polític, deslligar-la; preservar-la perennement d’un possible xoc d’animadversions socials confrontades.
P.S.- Joan Coromines deia, entrevistat per Josep M. Espinàs, l’any 1995, una cosa que avui també és vàlida: «No hi ha supervivència del català, hi ha vida. És una vida una mica mediatitzada i sotmesa a passions. Però amb una llengua que va augmentant el nombre dels seus parlants, en lloc de disminuir-los, no es pot parlar de supervivència».
