Al principi no va ser la Transició sinó un període o procés de transició. Al principi vol dir fa molts anys: de la recerca d’una mediació que posés fi a la Guerra Civil establint un “règim de transició”, va parlar Manuel Azaña, president de la República, des de 1937; un “període de transició” va reclamar per a Espanya el 1946 el que va ser president del Govern de la República, Francisco Largo Caballero, i, amb idèntica expressió, José María Gil Robles i Indalecio Prieto van signar a l’exili un acord amb el propòsit d’impulsar a 1948 la intervenció de les potències democràtiques que posés fi a la dictadura. D’un procés de transició pacífica a la democràcia no van deixar de parlar dels comunistes des del 1956 i en el mateix van insistir socialistes, liberals i democratacristians el 1962. I saltant en el temps, i per no fer aquesta llista interminable, per un “període de transició” es van manifestar, entre prolongats aplaudiments del públic dret, els participants en el cicle Les terceres vies celebrat a Barcelona el juny de 1975, mesos abans de la mort del dictador. Eren ells Antón Cañellas, Josep Solé Barberà, Joan Reventós, Jordi Pujol, Josep Pallach i Ramon Trias, i és significatiu que en la seva declaració final advoquessin per “la transformació pacífica del sistema legal per mitjà de Corts constituents elegides per ciutadans majors de 18 anys, mitjançant sufragi universal, secret i directe “, si fa no fa el que el Govern de Suárez va proposar un any després.
El 1975, tothom que militava en partits o grups il·legals i clandestins, des dels liberals a comunistes, estava d’acord que a la pregunta: “Després de Franco, què”, formulada el 1961 per Dionisio Ridruejo en anglès, com a títol d’un article per a The Monthly, i per Santiago Carrillo en espanyol com a títol d’un llibre publicat a França el 1966, l’única resposta possible era: després de Franco, un període, un procés, una fase de transició. Transició es declinava així com element del grup preposicional predicatiu de procés o període: ningú parlava de la Transició, sinó d’un període de transició. I del que es discutia no era del final del procés, en el qual tots estaven d’acord: unes Corts constituents; sinó dels passos que conduïen a elles: amnistia, llibertats, autonomies…, i del subjecte encarregat de dirigir-los: govern provisional, govern de concentració democràtica o, simplement, com havia aprovat el desembre de 1959 el VI Congrés del PCE, govern de transició.
Però un cop culminat el període o procés de la qual ella era predicat, la transició es va convertir en subjecte alliberat de preposició i va aixecar el vol pel seu compte saltant de seguida de categoria: procés de transició, que sempre s’escrivia en minúscula, va passar a ser Transició, amb majúscula, i d’un període sense dates fixes de principi ni de cap es va convertir en un esdeveniment del gènere que els historiadors francesos anomenen matricial: un événement matriciel, com Diumenge de Bouvines o la revolució bolxevic. Així, d’un procés que necessitava ser explicat en cadascun dels seus passos, la Transició va mutar en un esdeveniment matriu que ho explicava tot. I tot vol dir, mirant cap enrere, cada etapa del procés, com el “consens”, que després d’erigir-se en una categoria metahistórica, explica la Transició sense necessitat de ser explicada en ella mateixa; i mirant cap endavant, que ha passat a la política, l’economia i la societat des que el procés es pot donar per acabat, ja sigui el 1978, el 1982 o el 1986.
De manera que un procés de transició com l’espanyol, caracteritzat per la incertesa i la improvisació, per la violència criminal i els obstacles que va estar sembrat el recorregut, per la mobilització obrera i ciutadana i els pactes, se’ns ha convertit en un esdeveniment , la Transició, peça sense fissures, producte d’un disseny elaborat pels poders fàctics al qual s’atribueixen qualitats que defineixen el seu ser o essència: Transició mite i mentida, Transició amnèsia i esborrament de memòria, Transició traïció i així successivament. Un esdeveniment que determina el futur, tan lligat i ben lligat com ho pretenia el règim al que va succeir. De fet, les actuals prèdiques sobre l’esgotament, l’agonia, les raneres o l’últim sospir de la Transició com a règim, parteixen del supòsit que en aquell esdeveniment és on cal buscar la causa de tots els mals del present, del bipartidisme a les tensions territorials, de la corrupció a l’augment de la desigualtat, dels salaris de misèria a l’èxode de joves a la recerca de treball. La culpa, ja se sap: la Transició.
El passat sempre es manipula segons els interessos del present: tal és, com recordava Georges Duby, la funció de la memòria. I aquí, sense oblidar el que aquesta manera de veure té de ceguesa voluntària dirigida a ocultar les responsabilitats del que ha passat des del 1982 a 2014, és clar que si en lloc de la Transició, tornem al procés de transició, res del que se li atribueix data d’aquell temps. La llei electoral, per exemple, amb la seva barreja de districtes provincials als quals s’assignen dos escons i de repartiment proporcional pel mètode D’Hondt, no es va idear per crear un sistema bipartidista, sinó per assegurar al partit més votat una majoria suficient d’escons sense necessitat d’obtenir la mateixa majoria en vots. El que amb aquella llei es pretenia era garantir a la UCD, amb l’esquerra partida en dues meitats, comunista i socialista, una posició dominant. I el mateix val per a aquest sistema de partits rígid i fort que també és moda atribuir avui a la Transició, però que per cap costat apareix durant el procés de transició. La UCD es va dissoldre víctima de les seves pulsions suïcides, i el PCE, amb les seves reiterades purgues, es va fragmentar fins a arribar al nivell de la irrellevància. Els únics que es van consolidar, no sense problemes, van ser el PSOE i els nacionalistes catalans i tot bascos, flanquejats per Aliança Popular amb el seu famós sostre de ciment. On són els partits rígids, pures màquines burocràtiques, i on el bipartidisme durant el procés de transició?
Una cosa semblant passa amb la qüestió territorial. Avui s’atribueix a la Transició l’embolic autonòmic en què ha vingut a desembocar el que va començar com a demanda o exigència d’autonomies regionals. En realitat, i deixant de banda el fet que les primeres propostes d’autonomia per a Catalunya presentades en un Parlament espanyol -Cambó durant la Gran Guerra i la seva fi- van venir acompanyades de la reclamació del mateix dret per i per a altres regions, el que importa és que de la qüestió territorial es podrà dir qualsevol cosa menys que va quedar tancada durant el procés de transició. Un dels problemes derivats d’aquest procés va ser precisament que la Constitució, en lloc de complir el seu paper com a “acte de desconfiança” a la manera definit per Constant, es va excedir en la confiança atorgada als polítics que haurien d’administrar-la, ja que al no assenyalar límits nítids entre les competències de l’Estat i de les comunitats autònomes, va permetre que tot quedés a l’atzar de les classes polítiques que haurien de consolidar-se en les noves entitats polítiques i administratives. Si per algun cas val allò de que qui té autoritat per interpretar les lleis és el veritable legislador i no qui les van escriure o van proclamar, aquest seria el de l’Estat espanyol, configurat més pels Estatuts d’autonomia i per la multitud de sentències “interpretatives” dels successius tribunals constitucionals que per la mateixa Constitució.
De la Transició com a règim se’n podrà parlar si el que es pretén, manipulant el passat, és deslegitimar o soscavar l’actual sistema polític atribuint un pecat d’origen del qual la culpa hauria de pagar-la morint i desapareixent d’escena: les reserves per començar una i altra vegada de zero són, entre espanyols, inesgotables. Però si del que es tracta és de sotmetre a crítica les institucions i les polítiques desenvolupades durant els 30 anys que hi ha des de la fi del procés fins avui, seria més fructífer abandonar les majúscules i explicar per què, com i en què han fallat aquestes polítiques i aquestes institucions. La Transició com a esdeveniment no és més que una entelèquia: atribuir els mals presents amb el propòsit de canviar el passat és el millor camí per perdre el futur.
