La negociació amb Madrid és el tema del moment a la política catalana.Una idea que alguns mitjans estan treballant amb una voluntat preformativa des que les eleccions del 25-N van posar sordina al procés sobiranista. La coalició creada per aconseguir aquest objectiu, formada per sectors empresarials, vella guàrdia convergent, l’inevitable Duran Lleida i un sector dels poders fàctics espanyols, encoratjats per la corona, i les seves complicitats mediàtiques, és massa poderosa per admetre que no tindrà resultats. Per això, ha arribat l’hora d’anticipar-se, de donar-los com a fets abans que hagi arribat a alguna concreció precisa. Realment CiU torna enrere i la ruptura amb el pujolisme que va suposar l’aposta per la independència quedarà en res i tornarem a la cultura de la conllevancia i el “trapiche” amb Espanya?
Els fets que aparentment demostrarien que el president Artur Mas ha entrat en fase de rectificació, d’acord amb el desig dels poders abans descrits, són dues reunions ridículament secretes: la de Mas amb el seu Govern al palau de Pedralbes, de la qual emanaria l’aconsegueixi : “A Madrid a negociar a per totes”. I la trobada entre Mariano Rajoy i Mas. L’argumentari és conegut: un cop elaborat el duel pel mal resultat electoral, a Convergència s’estaria imposant la idea que un càlcul precipitat sobre la maduresa de la societat catalana per a la independència els havia fet perdre la centralitat en la política catalana i que s’imposava un gran frenada per recuperar-la. Les polítiques d’austeritat han fet molt de mal a la imatge del Govern i l’aposta sobiranista no ha servit per amagar l’estat d’emergència econòmica i social del país. Amb la qual cosa cal pactar amb el diable per evitar la fallida perquè si la crisi s’enduria a CiU per davant. CiU és i ha estat sempre un partit conservador i quan l’escenari es mou per una forta sacsejada, fruit d’un procés de canvi en la societat, sempre apareixen en el seu si els partidaris d’apuntalar l’status quo.
Tot aquest tumultuós episodi per tornar a la CiU de sempre? I sense que ningú pagui una rectificació tan sonora? No seria la primera vegada que després de generar algun soroll reivindicatiu s’hagi acceptat un acord discret i s’hagi aconseguit que l’electorat ho donés per bo sense dir ni piu. Però, en aquesta ocasió, la promesa no era qualsevol, i a més és indivisible: la independència no és fraccionable i el referèndum es fa o no es fa. No està clar que l’electorat convergent acceptés la renúncia amb la docilitat de sempre. La centralitat pot haver-se mogut de lloc.
Però anem a les reunions secretes. Si uns dirigents democràtics es veuen d’amagat i fan notícia d’això (moltes vegades parlen sense que ningú s’assabenti ni arribi als diaris) és per una enorme debilitat de les dues parts. Què temen? Als seus. Saben que no hi ha un acord possible que no castigui a un dels dos: si Rajoy se surt amb la seva, aconsegueix que Mas s’oblidi del referèndum a canvi d’uns diners, el president de la Generalitat s’ha d’anar-se’na casa, llevat que s’hagi perdut definitivament qualsevol indici de dignitat a la política. I si Mas assolís un sistema de finançament mitjanament satisfactori, en la línia del pacte fiscal, i/o un pacte per a un referèndum legal, Rajoy ja podria buscar substitut. Entre mig hi ha espai per a algun acord? Salvar les finances catalanes. Però, Rajoy pot salvar sense res a canvi?
Mas demana socors perquè la Generalitat està a punt de la suspensió de pagaments. Però Rajoy va a la crida pel seu propi interès: si Catalunya s’ofega econòmicament s’enfonsa el país sencer. No es pot deixar a l’estacada a una autonomia que representa gairebé el 20% del PIB sense que ho pagui tota Espanya. Aquesta és la qüestió de fons del debat independentista. No només Catalunya ho passaria malament en el seu camí cap a la independència, com es diu des de Madrid. Espanya sense Catalunya corre risc d’insolvència. I amb això l’euro entraria en situació d’emergència. Per això les coalicions de forces contràries a l’envit que provoca. Rajoy té més armes que Mas. Però no es pot jugar amb Catalunya perquè també depèn d’ella. Per això la negociació és inevitable. Però si dóna resultats reals, més enllà d’algun arranjament financer per sortir del pas, es durà a un dels actors (o als dos) per davant.
