Raimon Obiols: L’apunt del dia/66 (Nivell “meso” i “mètode Crisant”)

Nivell “meso” i “mètode Crisant”

24 de març de 2023

Manuel Cuyàs, entrevistat per Siscu Baiges, el setembre de 2018, contava una anècdota que impressiona: « El 28 d’octubre era dissabte i tenia uns amics independentistes a dinar a casa. Van arribar eufòrics, fent unes grans abraçades, dient que ja érem independents, una república. Vaig quedar parat. Em van demanar que posés la televisió per veure els països que reconeixien la independència de Catalunya. Vam veure com ningú ens reconeixia i l’endemà Puigdemont es feia escàpol». L’escriptor i periodista Manuel Cuyàs, es declarava “independentista de naixement”, però considerava que als independentistes els hi faltava ser “crítics i no deixar la crítica a la independència als que no són independentistes”.

Els historiadors del futur miraran d’esbrinar com es va gestar, com es desenvolupà i com va naufragar el Procés. Hi ha dos aspectes que es comenten poc, i als que caldria prestar atenció, perquè  potser ajudaran a entendre millor com han anat les coses, i com poden evolucionar.

El primer aspecte és la importància del que podríem anomenar el “nivell ‘meso’ ”, un nivell intermedi situat entre l’opinió pública i els actors polítics i institucionals. S’han reiterat molt dues visions quasi antagòniques sobre la gènesi del Procés: Bottom-Up vs. Top-Down («de baix a dalt», o «de dalt a baix»). La primera visió descriu un fenomen originat des de la base, fruit de la indignació del poble davant d’un cúmul de fets i circumstàncies viscuts com agressions, de la sentència del Constitucional contra el segon Estatut fins als fets d’octubre de 2017. La segona visió diu que res fou espontani, que tot va ser  el resultat d’una manipulació, des de les altures polítiques i mediàtiques de l’independentisme, sobre una base social prèviament condicionada pel bany maria del nacionalisme pujolista. 

Hi ha fets i arguments que reforcen tant l’una com l’altra d’aquestes interpretacions oposades. No vull ara discutir-les, sinó afegir-hi  una altra consideració que s’hi vincula, i que tendim a minusvalorar: la gran importància assolida pels nivells intermedis; per les persones, xarxes i grups més o menys formalitzats, situats activament en un espai intermedi, entre la ciutadania en el seu conjunt (el nivell “de baix”), i els nivells (“de dalt”), dels actors institucionals, polítics i mediàtics.

Em sembla que, en la seqüència generadora del Procés,  aquest nivell intermedi (un «nivell meso», fet d’activistes, clergues intel·lectuals,  opinionistes, grups formals i informals) va jugar un paper essencial i va adquirir, en un moment donat, una dinàmica pròpia i determinant.  Va esdevenir autònom i decisiu, exercint hegemonia tant sobre els nivells «de baix» com sobre els «de dalt».

El segon aspecte és la percepció, que ha anat evolucionant, dels aspectes «morals» i «estètics» del Procés. Va ser vist d’inici, per molta gent de Catalunya, com una “cosa ferma” (en el sentit de quelcom “que atrau, especialment per les seves qualitats”). S’anà agregant un col·lectiu que es mirava al mirall i s’agradava, es trobava “ferm”, sobretot en les grans manifestacions. Una conseqüència lògica d’aquest fet és que “els altres” desagradaven per motius també “estètics” i “morals”, més que pròpiament polítics.  Que l’autosatisfacció col·lectiva del moviment va ser considerable és un fet. Tant des de “dalt” com des del “mig”, es va aplicar a fons, de manera conscient o inconscient, el mètode del Crisant de Salvador Espriu (“Som els millors! Som els millors!”). Després han anat canviant les percepcions, vistos els resultats.

Ara, en una fase de retrocés, aquesta dinàmica es vol corregir: des «de dalt» es vol controlar el “nivell meso” i, com a reacció, creixen les crítiques a les vacil·lacions i els interessos espuris dels “partits”, dels «de dalt». De la mateixa manera que es parlava, fa molts anys, de “révolution dans la révolution” (Régis Debray), apareixen temptatives de “procés dins el procés”. Els grups que giren al voltant de Laura Borràs o de Jordi Graupera (1) potser s’han d’interpretar així.

Si aquestes dues interpretacions fossin certes, una doble conclusió seria: 1) que el futur es decidirà en el nivell «meso», que serà determinant; i 2) que el futur no serà únicament el fruit de les vicissituds de la política, sinó sobretot de les conclusions morals i estètiques que acabin establint-se, a partir de la lliçó dels fets d’aquesta darrera dècada.
_________________

(1) Graupera acaba de publicar un llibre que es titula La perplexitat; un títol que justifica així, en una entrevista de Joan Burdeus, a Núvol: «La perplexitat és aquell moment en què et trobes incapaç d’imaginar-te un món en què el teu adversari polític està defensant les seves posicions de bona fe. Et dius que, si està dient allò que està dient, o bé és curt, o bé està sent manipulat, o bé ho fa de mala fe».