La sacralització d’una causa qualsevol -la revolució proletària, l’apoteosi d’una nació, el culte al creixement o l’independentisme- sol implicar la dessacralització de totes les altres, com a casa nostra ve ocorrent amb la sanitat, l’educació, la pobresa o l’exclusió, traïdorament postergades per unes autoritats obcecadas per tapar les seves vergonyes i les dels altres. Un cop sacralitzada, la causa en qüestió és separada dels assumptes vulgars que integren l’àmbit profà. I convertida, al cap, a dogma de fe que devalua les altres urgències i projectes, indiscutible prejudici que-bé que il·lusòriament-funda un món donat-per-garantit immune a la crítica, i un ordre de prioritats inatacable.
Semblant consagració exerceix aclaparadors efectes sobre les mentalitats i les pràctiques col·lectives, ja que estén la inqüestionada creença que La causa és per si mateixa capaç de resoldre els grans reptes que una societat enfronta. Així va passar amb “l’home nou” bolxevic o amb el “destí manifest” ianqui. I passa ara amb l’exaltació dels mercats “racionals i lliures”, o de la “independència” d’una societat heterogènia autoinvestida primer com “poble” i tot seguit com a “nació sobirana”. És així com s’escamoteja la pluralitat i s’imposen praxi i discursos de control: sigui a la manera del totalitarisme clàssic, com va passar amb les tiranies del segle XX; sigui del seductor “totalisme” a què tendeixen els règims postmoderns, la hegemonia es basa a la mistificació de la realitat i en la guia subtil de les ments. En enterbolir la consciència d’aquesta diversitat, La Causa propicia un maniqueisme el més visible fruit és la divisió de la col · lectivitat en dos bàndols, “ells” i “nosaltres”, i la conversió dels primers a adversaris i fins i tot enemics. Aquest fenomen constitueix la medul · la de les demagògies populistes, comunament ornades amb massificades efusions d’unànime fe, i revela com de coimplicados es troben el religiós i el polític, així com l’amenaça que tot absolutisme exerceix sobre la convivència.
L’anterior reflexió aclareix diversos estralls que afligeixen el país, sense parar enterbolits per l’algaravia imperant. Tal és el cas del Rei, per exemple, des del final del franquisme esdevingut prejudici sagrat de la Segona Restauració borbònica fins que diverses errades i traïcions han arruïnat la seva aura. I també, entre altres assumptes, del dret a decidir i l’independentisme, que passa per ser l’única utopia factible per a una societat desorientada, els poders públics i privats han fet dels sectors més vulnerables pagans exclusius del desfalc en curs. Per més que hi hagi legítimes raons per donar suport a aquest dret, d’acord amb el radicalisme democràtic que defensem, ens sembla objectable -i greu, per la ceguesa que comporta- que tan desitjable prerrogativa hagi adquirit la condició sacralitzada, exclusiva i “totalista” que acabem de glossar. Perquè no són les elits dels diners les que ho vindiquen, ni tampoc les picades classes subalternes, sinó un aglomerat mesocràtic que l’ha erigit en tòtem i mantra inapel·lable, es veu que convençut d’integrar una comunitat homogènia crida a consumar la “independència” i “la llibertat”-aquest fulgent horitzó-, i no una societat heterogènia empresonada per la interdependència que la globalització promou.
Embriagat per tan sacra i adàmica missió, el presumpte “poble” sobirà de la seva “nació” comet tres oblits importants, almenys. Primer, que no hi ha pobles, ni nacions, ni identitats donades per endavant, sinó països teixits per tradicions diferents i sovint contradictòries, els membres professen identificacions mudables i barrejades. Després que aquests països conformen avui dia “societats obertes” els ciutadans van sent degradats en súbdits per un poder cada vegada més impune i sofisticat, hiperdependents de decisions sempre alienes i lligats de mans per moltes i inadvertides mordasses. I finalment, que l’immaculat “dret a decidir” actua com un miratge si només s’aplica a l’expedició de passaports, en comptes de ser reclamat com una prerrogativa democràtica radical, indispensable perquè la ciutadania decideixi sobre els urgents desafiaments que afronta .
Sumada a la depressió econòmica, la fallida del sistema institucional ha portat el país a un punt límit, que exigeix decisions transcendents tant a les elits com al conjunt de la ciutadania, i una altura de mires que l’estament polític defrauda. El dret a decidir s’ha d’exercir, per descomptat, encara que estenent-lo a fronts molt més decisius que les fronteres. Perquè el que està en joc és l’organització econòmica i política de Catalunya, Espanya i Europa, i l’escandalosa corrupció i desigualtat, i la cínica corrupció del discurs públic, i la poda de l’Estat del benestar i de la pròpia democràcia. Tots aquests desafiaments han de ser sotmesos a col·lectiva deliberació i decisió, en un procés de regeneració democràtica impulsat per una societat civil conscient de la seva íntima diversitat, i de la gravetat d’aquesta cruïlla. I disposada a exercir els drets i deures que comporta el decidir: una autodeterminació econòmica, política i social, i no només patriòtica.
