Contra la conflictivitat territorial
20 de desembre de 2023
S’ha de llegir un article de Josep M. Vallès a El País d’ahir. Sosté que un encaix Catalunya-Espanya estable i «suficientment còmode per a una majoria d’espanyols i per a una majoria de catalans», ha de considerar els aspectes juridicoconstitucionals, però «no només ni principalment», perquè és necessari tenir en compte les «característiques persistents que s’han manifestat a les dues societats durant aquestes últimes dècades». D’una banda, «l’una i l’altra contenen un grau notable de diversitat interna»; de l’altra, les actituds predominants en el conjunt d’Espanya i a Catalunya mostren diferències i matisos significatius.
És evident, per exemple, «la considerable diferència entre el comportament agregat dels electors catalans i el dels electors de la major part d’Espanya», de la que deriva un diferent sistema de partits. Hi ha també diferències en la valoració del grau d’autogovern assolit a les comunitats autònomes: a la majoria d’aquestes s’accepta com a suficient; però en canvi «una majoria notable a Catalunya –igual que al País Basc, Navarra i les Canàries– aspira a eixamplar l’àmbit de la seva capacitat de govern».
Aquests matisos i diferències s’han posat molt de manifest a propòsit de la Llei d’amnistia. Vallès constata el següents fets: 1) una majoria de rebuig (de moment) a Espanya i una de suport a Catalunya; 2) les patronals d’àmbit espanyol i català «s’han pronunciat de manera subtilment diferent»; 3) s’ha donat «un contrast d’opinió clar entre la jerarquia catòlica d’Espanya i la de Catalunya»; 4) «Passa una cosa semblant a les línies editorials dels grups mediàtics privats: favorable en els que tenen seu a Catalunya i majoritàriament i pugnaçment adversa a Madrid, amb alguna excepció»; 5) «Menys verificable per dispersa és la reacció de la ‘intelligentsia’ universitària i literària. Però les veus d’alguns dels seus representants més conspicus han sonat amb dissonàncies fortes i clares a Catalunya i a la resta d’Espanya»; 6) les dues confederacions sindicals majoritàries han donat suport a la proposta d´amnistia («No és una dada menor», comenta Vallès).
D’aquest mapa de posicions diverses, Vallès en treu dues conclusions. La primera és la necessitat de conèixer-lo i assumir-lo, per tal d’evitar manipulacions deliberades dels qui manegen « amb molt pocs escrúpols un inflamable cabdal de recursos emocionals».
«La segona conclusió», segons Vallès, «és que una aproximació constructiva a la qüestió territorial en general i a l’anomenada qüestió catalana en particular necessita tenir molt present aquesta diversitat persistent i multifacètica. Desmenteix la idea d’una divisió simplificada i compacta (…) Entossudir-se a ignorar les tonalitats diverses d’aquest mapa d’opinions i actituds prolongarà la conflictivitat costosa i crònica que patim. Només una tasca política i cultural esforçada podrà conduir a l’acceptació honesta d’aquesta complexa realitat i articular un sistema de relacions territorials més estable. Pas a pas i a mitjà termini».
P. S.- A aquesta «intelligentsia» universitària i literària que menciona Vallès es pot agregar una porció dels exponents polítics de la generació espanyola de la Transició, de tot l’espectre. No cal posar noms. Sobre el perquè de la seva reacció, Jordi Gracia ha subministrat unes explicacions polèmiques i convincents en un article que també cal llegir: No es la edad, es el poder.
A propòsit dels bombers piròmans que s’aprofiten o es deixen arrossegar pels esquemes de divisió conflictiva, escau el vers de Jacques Prévert: «No es pot deixar que els intel·lectuals juguin amb llumins» («Il ne faut pas laisser les intellectuels jouer avec les allumettes »).
