Raimon Obiols: L’apunt del día/291 (L’arxiduc, de Gaulle i els sacerdots egipcis)
L’arxiduc, de Gaulle i els sacerdots egipcis
5 de desembre de 2023
Una vegada, al Parlament europeu, em tocà assistir a un dinar, que acabà essent molt poc protocolari, amb una Altesa imperial i real. Era l’arxiduc Otó d’Habsburg-Lorena, fill primogènit de Carles I, el darrer emperador d’Àustria i rei d’Hongria, que abdicà el 1919. Jo estava una mica impressionat i no sabia si, com a ciutadà català, em tocava rendir-li pleitesia o havia de fer-li algún retret, donat que la seva família ens havia deixat penjats el 1714.
Vaig trobar-me davant d’un senyor petit i gentil, d’una discreció quasi tímida, que em recordà vagament Jordi Maragall, el pare d’en Pasqual. Essent l’hereu de l’imperi austro-hongarès, Otó d’Habsburg havia renunciat sensatament a qualsevol pretensió dinàstica, i s’havia convertit en un conegut escriptor, conferenciant i polític europeu, fervent federalista i molt respectat. Fou diputat al Parlament Europeu de 1977 a1999, i el primer president del PPE.
Era un políglota impressionant i tant ell com la seva dona em dedicaren algunes frases en català. Ella, Regina de Saxònia-Hidburghausen-Meiningen, em comentà que una filla seva vivia en «un castell petitet» prop de Balaguer (devia ser, si no m’equivoco, el castell de La Ràpita, a Vallfogona de Balaguer).
Recordo que, en un moment d’aquell dinar, Otó d’Habsburg ens va dir que de Gaulle havia estat l’europeista més important de la postguerra. Amb tots els respectes deguts a Schuman, de Gasperi, Spaak o Monnet, que havien promogut les primeres formes de la unitat europea actual, l’arxiduc considerava que corresponia a de Gaulle el mèrit principal d’haver establert el procés d’unitat europea, després dels desastres dels anys 30 i 40, establint la seva «columna vertebral»: la reconciliació francoalemanya, que veia com la veritable fita fundadora de la construcció europea, més que el Tractat de Roma.
Em va sorprendre aquella observació, feta de manera discreta però ferma. Segons el federalista Otó d’Habsburg, De Gaulle no era un «federalista» de doctrina, però havia estat un gran «federador» francès i europeu («en cap cas un euroescèptic!», s’exclamava), perquè primer va unir la resistència francesa contra Hitler, i després va establir les bases d’una entesa històrica amb Alemanya. «S’ha acusat de Gaulle de ser contrari a la unificació europea», deia, «però és propaganda malintencionada. Naturalment, de Gaulle no volia una Europa a l’americana, com volen certs tecnòcrates. Volia una Europa europea. Per aquesta Europa, de Gaulle va fer més que els seus contemporanis».
André Malraux deia d’Otó d’Habsburg que era «un home d’abans d’ahir que comprèn el demà passat». Quan aquest ho va saber, va comentar que la fòrmula s’ajustava més a de Gaulle. Una cosa és certa: a tots dos els repugnava el «brussel·lès», l’argot tecno-burocràtic europeu. És una llengua, deia l’arxiduc, «que ningú no entén», i deia que, davant l’onada euroescèptica calia prestar una atenció prioritària al llenguatge.
«La millor lliçó possible», va escriure, «és la que podem aprendre de l’estudi del govern sacerdotal de l’antic Egipte. Poca gent sap que aquests sacerdots havien desenvolupat una llengua que només ells podien entendre. Si algú que no pertanyia a la seva casta expressava el desig d’aprendre-la, era executat immediatament. Així és com els sacerdots van poder mantenir-se al poder al llarg dels segles. No era certament un exemple de democràcia. Vam haver d’esperar a Atenes».
