Raimon Obiols: L’apunt del dia/24 (Allò que el vent s’endugué, 1)
Allò que el vent s’endugué
11 de febrer de 2023
Tinc un amic sorprès, i una mica escandalitzat, perquè li ha semblat veure en dos recents comentaris meus sobre les arts visuals contemporànies (aquí i aquí), unes opinions «conservadores», o «fins i tot reaccionàries».
És possible que tingui raó. Però tinc l’aval d’un filòsof polonès, Leszek Kolakowski, que va escriure un article molt suggeridor, on afirmava que actualment «es pot ser a la vegada socialista, conservador i liberal, perquè aquests tres qualificatius representen opcions que avui ja no s’exclouen mútuament».
Que les vanguàrdies plàstiques del segle XX (i allò que queda, en l’actual) han estat progressivament fagocitades pel diner, el mercat i l’especulació, em sembla que, més que una opinió, és una constatació empírica. Dir-ho no és fàcil, perquè encara estem marcats per la inèrcia d’uns estereotips que van ser vàlids a finals del segle XIX, quan la dicotomia entre art d’avantguarda i art pompier tenia sentit.
L’historiador Eric Hobsbawm ve escriure un petit llibre (traduït al castellà: A la zaga. Decadencia y fracaso de las vanguardias del siglo XX) amb algunes interpretacions que semblen convincents sobre aquest procés. Ultra l’afany de guanyar diners (que ha comportat la entrega al mercat, i la desconnexió amb la gent corrent), Hobsbawm interpretà la trajectòria de les avantguardes artístiques del segle passat com un fracàs per partida doble: en primer lloc, per una incapacitat d’expressar la modernitat en ella mateixa, malgrat la successió «sense lògica» de nous moviments “que canviaven d’estil com de camisa“; i, en segon lloc, per la seva incapacitat d’integrar els canvis tecnològics, i la seva adhesió obstinada i interessada a la hipervaloració de l’obra única ( i de la signatura), enfront de les noves possibilitats de reproductibilitat tecnològica: «La història de les avantguardes visuals del segle XX és la lluita contra l’obsolescència tecnològica».
D’aquest procés, Hobsbawm en salvava el cinema, perquè havia aconseguit impulsar «la lògica combinada de la tecnologia i del mercat de masses, és a dir, la democratització del consum estètic”. En aquest sentit, afegia amb un punt de provocació, el film «Allò que el vent s’endugué» (1939) era «una obra més revolucionària» que el «Guernica» de Picasso (1937).
P.S.- Carlos Saura, que acaba de morir, deia que avui Goya seria cineasta.
(Continuarà).
