Raimon Obiols: L’apunt del dia/282 (El partit d’en Joan Reventós)
El partit d’en Joan Reventós
14 de novembre de 2023
No és per fardar, però el mínim que es pot dir és que no és freqüent que cinc ex primers secretaris d’un partit publiquin conjuntament un article. No descarto, naturalment, que els antics dirigents d’una formació política signin junts textos de commemoració o d’homenatge; però és insòlit que ho facin prenent posició sobre un tema de punyent actualitat política.
Tots els ex primers secretaris del PSC ho vam fer abans d’ahir, en un moment de crispació de la política espanyola. Els signants de l’article («L’hora de les solucions») erem Miquel Iceta, José Montilla, Pere Navarro, Narcís Serra i jo. Faltava la signatura d’en Joan (Reventós), que va morir aviat farà vint anys.
Tinc la seguretat, política i sentimental, que si fos avui entre nosaltres, en Joan també l’hauria signat, de bon cor, perquè l’article és de suport a la política que en aquest moment tiren endavant el PSC i el seu actual primer secretari, Salvador Illa.
Encara més. Estic convençut que una de les raons (potser la principal) que explica que signéssim junts aquest article, és que l’estil i el caràcter que manté el PSC preserva i manté viva la seva imprompta fundacional, profundament influïda per les idees, l’estil polític i el caràcter personal de qui fou el seu primer secretari. Els partits tenen estils i caràcters propis i el PSC ha mantingut una característica molt arrelada: una cultura de l’amistat política per damunt de les diferències, que és un llegat d’en Joan Reventós.
Potser això, que se suma al fet que no ha estat mai un partit al servei d’un líder, explica que, de tots els partits catalans presents en les eleccions de 1977, les primeres després de la dictadura, el PSC és l’únic que segueix en vida; i no esllanguint-se, precisament, perquè acaba de guanyar per golejada les eleccions del 13-J.
P.S. – Les comparacions són odioses, però no em puc estar de fer-ne una. El PD italià (la trajectòria del qual he seguit amb passió, com si en fos afiliat, i on hi tinc molt bons amics i amigues) ha tingut onze secretaris generals en quinze anys. És un partit especialitzat, diu el politòleg Gianluca Passarelli, en “esgotar, deslegitimar, menystenir, atacar, impugnar i finalment defenestrar els propis primers secretaris”. Les baralles internes, en un partit, són fatals.
