Permetin-me la immodèstia. Alguns venim dient des de la mateixa nit del 27 de setembre que, d’una manera o altra, la CUP acabaria propiciant la investidura d’Artur Mas, i el temps està a punt de donar-nos la raó. Certament, els arguments en sentit contrari semblen molt sòlids. Ideològicament -i no hi ha més que llegir el programa de la CUP– les distàncies resulten abismals. I políticament l’extrema esquerra sempre ha exhibit una certa rigidesa (per dir-ho en termes suaus).
Però els que auguraven un rebuig irreductible dels anticapitalistes a Artur Mas s’oblidaven d’un factor decisiu en l’escenari polític català: el vector nacional. I aquest sentiment de pertinença a una comunitat nacional amb un destí manifest (que alberga, a més, els vots que es tradueixen en escons) s’acaba imposant a l’ètica o la ideologia quan cal adoptar decisions transcendentals. Per exemple, una investidura presentada com la clau del futur en llibertat de la nació catalana.
Al cap ia la fi, no fan pinya populars i socialistes -tan distants en alguns temes ideològics- quan es tracta de defensar el concepte o la unitat nacional d’Espanya? Doncs bé, aquesta conducta es limita a ser coherent amb la respectiva identitat i es reprodueix en tots els escenaris territorials, també al català. I el més important: aquesta identitat arrossega inexorablement en una mateixa direcció a les forces polítiques d’àmbit local (i si cal acaba trencant), per sobre de la seva adscripció ideològica. L’etiqueta del traïdor és incòmoda de portar en alguns ambients i mai rendeix grans beneficis electorals.
A més, hi ha una altra raó equivocada per la qual molts dubtaven d’una investidura d’Artur Mas amb els vots de la CUP: la creença que CDC o el mateix Mas es rendirien a l’evidència del rebuig i preferirien canviar de candidat abans que afrontar una nova i incerta campanya electoral en pocs mesos. I sí, aquesta renúncia podria tenir la seva lògica en l’interès col·lectiu d’un partit que vol mantenir les seves millors opcions i no córrer massa riscos.
No obstant això, aquesta anàlisi implica oblidar-se de l’egoisme dels líders i del seu seguici de lleials. En temps del tripartit s’acusava els dirigents d’Esquerra d’haver-se venut al “socialisme espanyolista” pel miserable plat de llenties del cotxe oficial (al costat de la presidència del Parlament, la vicepresidència del Govern i una miríada de substanciosos càrrecs públics). En canvi, la licitació per la presidència de la Generalitat en la qual el mateix Artur Mas va participar durant la tardor del 2003, mentre negociava amb ERC, mai va ser interpretada com un intent desesperat de conservar el poder.
Simplement, el nacionalisme de Mas i Pujol actuava al servei de Catalunya i per això resultava inadmissible que l’hereu designat per un “pare de la pàtria” fos apartat del poder per uns “intrusos” (que, a més, no havien guanyat les eleccions… en escons, que és el que sempre acaba explicant. Almenys aquesta era la doctrina oficial llavors (i segurament també ara tot i el descobriment dels comptes a Andorra i de la trama cleptocrática presumptament ordida per la família Pujol). Com si la naturalesa dels dirigents de CiU (i la seva debilitat pels cotxes oficials) no fos la mateixa naturalesa humana (i la mateixa debilitat) que la de la resta de líders polítics.
El problema de creure algunes mentides és que després no serveixen per analitzar i comprendre larealitat. Es pot parlar de Mas com un líder sacrificat, un idealista que va afrontar una tortuosa i heroica travessia del desert després de vèncer en unes eleccions que mai va guanyar en vots. Però es tracta del mateix Mas que exigia més autogovern per a Catalunya en el debat parlamentari del’Estatut, el 2005, i que després viatjava a Madrid, el 2006, per negociar amb Zapatero una retallada “realista” del text (i, de passada, propiciar el relleu del seu principal rival polític).
Després, aquest mateix romàntic de la “casa comuna del catalanisme” governar a partir del 2010 (i després l’adversa sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut recorregut pel PP) amb el suport puntual… del PP. Naturalment, el partit de Mas va agrair aquest suport avalant al Congrés la política liberal i les lleis més adorables dels populars, a partir del 2011. Problemes de coherència? No existeixen quan està en joc el poder.
Per això, quan el tsunami independentista va emergir el 11 setembre 2012, Artur Mas va deixar anar amarres amb els seus aliats ideològics, va pujar a l’onada sobiranista i va anticipar dos anys les eleccions amb l’objectiu d’ampliar la seva majoria parlamentària. La qüestió era lliurar-se del desgast que suposava l’entusiasta política de retallades que havia practicat el seu govern o emmascarar el creixent pudor a 3% que exhalava el seu patriòtic partit.
El problema és que en lloc d’obtenir una victòria aclaparadora, CiU va perdre 12 escons. En altres països seria un bon motiu per dimitir i donar pas a un líder més clarivident. Però si algú va imaginar aquest desenllaç és que no coneix la pasta de la qual està fet l’actual president de laGeneralitat. En el millor dels casos, es diu esperit de supervivència i suposa aferrar-se al poder a qualsevol preu. Per això, el setembre passat va renunciar a encapçalar una llista electoral que altres es van encarregar de maquillar i arreglar, però, en canvi, no es va estar de formar part com a irrenunciable candidat a la reelecció.
Artur Mas era i és la garantia del “procés”, un nou home providencial per a Catalunya, segons el presenten els seus acòlits. I segurament ho serà. Si algú pot reconduir la reivindicació sobiranista cap a un escenari de pacte dins de l’univers del possible, aquest és Mas. Els seus companys de viatge no poden fer-ho (encara que vulguin) o no volen fer-ho (encara que poguessin). Però la realitat és tossuda i per això Mas vol estar aquí, manejant el timó quan referma la tempesta. Serà, això sí, com un viatge d’anada i tornada al mateix port de partida.
