Raimon Obiols: L’apunt del dia/192 (Maragall, a El Escorial)

Maragall, a El Escorial

11 d’agost de 2023

Jo faig anys el 5 d’agost. Enguany, suposo que sota els efectes del resultat electoral del 23 de juliol, he recordat que va ser justament un 5 d’agost, el de 2004, que Pasqual Maragall va fer a El Escorial, en els cursos d’estiu de la Complutense de Madrid, un discurs («Catalunya en el contexto político español»), que ha recuperat una notable actualitat.

Era aquell, com l’actual, un moment d’esperança i incertesa. Amb el nou govern presidit per Zapatero s’obria la posibilítat de passar, en paraules d’en  Pasqual en aquella conferència,  «d’un passat conflictiu a un present solidari». Ara també, després de les recents eleccions, som en un moment semblant.

Hem entrat «en terres noves, per camins antics». La situació d’avui és diferent de fa vint anys, i els protagonistes són uns altres; però segueixen plantejats els mateixos reptes de fons, les mateixes qüestions, amb  dures experiències acumulades.  En la situació actual pot ser útil repassar les propostes del Pasqual Maragall d’ara fa vint anys, i  reprendre el fil de les seves reflexions.

D’aquella intervenció seva a El Escorial, en tinc quatre versions escrites diferents i em sembla que encara n’hi ha una cinquena, totes elles plenes de formulacions i propostes (1). Això és típicament maragallià, perquè en Pasqual sempre ha estat més fort en l’empenta creativa i propositiva, en les grans intuïcions, que en allò que els francesos anomenen l’«esprit de synthèse».  Maragall no ha sigut pròpiament un pensador polític: Jaume Bellmunt ha escrit que «va resoldre la pugna entre la vocació política i la intel-lectual a favor de la primera»(2). Maragall ha estat un «polític pensant», que és una cosa diferent. 

Ara bé: la condició dels «polítics pensants», que persegueixen amb passió una determinada visió del futur, no és  precisament còmoda. En tot cas, molt menys que la dels polítics més pragmàtics i adaptadissos. Ho recordava fa poc Mario Tronti, el filòsof i dirigent «operaista» italià que ha mort, fa pocs dies, als 92 anys. Tronti citava, a propòsit d’aquesta incomoditat, un comentari juvenil de Hegel («Qui somia amb la realització d’un gran pla, només amb dolor pot abandonar l’escena on s’havia de fer realitat»), que sembla retratar la trajectòria de Maragall.

Jaume Bellmunt ha assenyalat   que «la seva aposta per un canvi copernicà en la cultura política de l’esquerra espanyola per assumir la plurinacionalitat i el federalisme no va arribar a consumar-se. Per a uns, els plantejaments de Maragall arribaven massa d’hora; per a uns altres, massa tard».

Potser van arribar massa d’hora. Potser ara és el seu moment.  Hi ha, en aquella intervenció de Maragall a El Escorial, alguns fragments que mantenen una notable tensió actual: «El socialisme català ha contribuït sense regatejar esforços a fer arribar el vaixell d’Espanya fins aquí. I no pensa parar fins aconseguir l’objectiu d’una Espanya plural, reconciliada amb la seva diversitat, i en condicions subjectives d’afrontar la reforma de la societat i de l’economia que faran d’aquest país una avançada d’Europa». 

També és d’extrema actualitat una frase breu i contundent d’aquella intervenció de Maragall: «L’ Espanya que no va poder ser, pot ser. Serà».   Es referia, sense esmentar-ho, a un llibre que ell mateix havia prologat feia poc, «La España que pudo ser. Memorias de una institucionista republicana», de Carmen de Zulueta (que Maragall descrivia com «la meva segona mare»).

Sembla clar que dues visions d’Espanya s’han confrontat en les eleccions del 23J. Els experts confirmen que ha estat una majoria de les dones d’Espanya i una majoria de Catalunya les que han impedit un retrocés temibles amb el seu vot, un camí cap enrere que quasi tothom donava per fet. S’ha obert una nova possibilitat d’avançar cap a l’Espanya que proposava Pasqual Maragall, i aquesta vegada «L’ Espanya que no va poder ser, pot ser».

P. S.- En els seus últims temps,  Mario Tronti citava a Rilke («De jove no entens res; ho entens tot després, a poc a poc, lentíssimament»). Ho feia per tal de reforçar la  tesi que «la política requereix un estil madur, jo diria que senil, de pensament»…  Ho deia en broma, naturalment, per provocar; però amb un fons de convicció. No ens aniria gens malament inspirar-nos en les velles idees de Pasqual Maragall i contrastar-les amb les dures lliçons dels darrers vint anys. 

_______________

(1) Hi ha dues versions  llargues, probablement  textos màrtirs, llargs, amb coincidències i  variants. La transcripció del «text íntegre de la conferència» que va publicar El País, és  aquí. 

(2) Jaume Bellmunt, L’«acció catalana» de Pasqual Maragall, a Pasqual Maragall, pensament i acció, La Magrana 2017.