Tothom busca explicacions a la “debacle” de CiU, i a la crisi de país que de cop s’ha instal·lat casa nostra. La contaminació que CiU va provocar al voltant del debat nacional en els darrers mesos, activant la màquina de publicitat, fent intervenir medis públics i privats, algunes organitzacions socials, i un discurs unívoc, ha sigut tan gran que no ha permès endevinar, darrera d’aquesta nuvolada, quin era el debat veritable del país en el període previ a les eleccions, en els darrers mesos.
Quan, en realitat, el “debat” – el veritable debat – és, primer, trobar una explicació i un diagnòstic a la situació que patim. I, després, trobar-hi una sortida.
La crisi actual és la conseqüència de l’ofensiva neo-con, que dura des de fa temps: Reagan-Tatcher van representar el moment en què aquella proposta s’imposà amb força. Des d’aleshores, s’ha forçat una revolució, una autèntica revolució. Han trencat el vell contracte social, el vell paradigma, i n’han imposat un de nou. La CiU actual n’ha seguit l’estela, trencant amb el model social-cristià del vell pujolisme i abraçant el neolliberalime neo-con.
Ara veiem que aquesta proposta neoliberal provoca crisi i porta pobresa, frustració, una societat dual; amb un enriquiment desvergonyit cada vegada mes gran de les classes opulentes, i una situació espantosa com no s’havia vist des de la Gran Depressió del 1929.
I just quant a Catalunya els índexs de pobresa i exclusió son dels més alts d´Europa, ara – just ara – el President convoca eleccions. CiU ha situat el debat en l’eix de la independència. El país, els ciutadans i ciutadanes, el poble és en crisi i la contradicció dramàtica és que CiU no té un projecte per a la crisi, precisament per que ells son també pares de la crisi. Ells estan en la opció neoliberal. El rol messiànic que ha adoptat el líder no pot amagar el real debat que necessita el país: Crisi: com sortir-ne? Revolució neocon: com fer-hi front?
Entretant, a Catalunya una generació sencera, de contorns molt amples, que s’imposà en la Transició, – que va donar suport a la Transició – està desesperada. Senten la crisi per tot arreu, no endevinen futur, són en risc de perdre la feina i molts d’ells en risc d’exclusió, amb fills sense sortida. Senten a prop un fracàs; tenen una preocupació per ells, pel seu entorn i pel país que estimen.
Aquesta generació, al país sencer no li hem ofert sortida. En realitat les boires creades per la formidable màquina d’opinió dels neocons instal·lats al govern i dels propagandistes externs tapen la realitat. Un concepte vague (“independència”) s’ha instal·lat com a succedani. “Nosaltres sols”, diuen; sols ens en sortirem. I ens ho volen fer creure.
En realitat és una sortida conservadora, una sortida populista, equivalent a les idees que creixen a Europa, disgregadores, centrifugadores. Mentre que en canvi, com deia Joan Majó recentment, estem obligats a guanyar massa crítica, a agrupar, a sumar, per fer front als desafiaments. Si volem tenir força per mantenir el contracte social, ens hem d’agrupar, hem d’adoptar formes cooperatives, participatives, federatives. I ens volem afegir al populisme disgregador, centrifugador tan de moda a Europa? A França, Itàlia, Gran Bretanya, Àustria, Holanda, Bèlgica i altres països tenen mostres del que dic.
Aquí, amb els resultats electorals a la mà, apareixen tres convulsions. CiU baixa espectacularment, mostrant la seva incapacitat per a abordar el problema real del país. I pugen significativament dues forces que recullen els populismes. CiU no es fiable, perquè són els de la crisi. ERC recull la corrent “nosaltres sols” . I Ciutadans, el populisme “anti”. (Atenció! Ha nascut la versió actual del lerrouxisme).
Els socialistes s’enfonsen perquè decideixen abandonar la posició de líders de l’alternativa a la crisi i s’abracen en canvi, sense convicció, al debat imposat, amb un concepte sense encant avui, el federalisme, en una nova exhibició del que es capaç la cooptació, decidint les llistes i la línia política, duta a l’extrem.
Un drama, perquè mentre el federalisme es una eina útil, la resposta culta, racional, intel·ligent, la resposta dels il·lustrats a un problema d’encaix nacional, quan es posa en mans de incompetents, pot donar resultats com aquests. Un drama, perquè no han abordat el verdader debat crisi-pobresa i en canvi hi han idees per a fer-ho.
Què fem? Tenim una emergència nacional. El president ja ha estavellat el vaixell contra les roques. El país, l’hem de recuperar. Tots hi haurem de ser.
