Els darrers mesos el debat al voltant de l’ús del burka ha estat present en l’agenda política i dels mitjans de comunicació. Un debat que assenyala la diversitat cultural, religiosa com a realitat del nostre país, de les seves ciutats, viles i barris. Una diversitat d’hàbits que és un repte en el seu encaix en una realitat que no canviarà. Molts ciutadans i ciutadanes han arribat els darrers anys amb el creixement que va experimentar la nostra economia. I van arribar amb el llegat cultural a la maleta. No obstant, aquesta realitat en un moment de crisi econòmica, és aprofitat pel populisme i l’actitud xenòfoba per atiar la por. O bé per actituds preventives, fonamentades, responent a una inquietud que reflecteixen les enquestes. Una societat oberta i plural ha d’encabir els estils de vida i els diferents hàbits. Ha de tenir un mínim comú denominador, el que marquen els drets i els deures. Des d’alguns sectors hi ha un temor que la comunitat musulmana els seus hàbits i indumentària sigui cada cop més visible. El pensament nacionalista, de replegament, ha parlat de desnaturalització, des de Sarkozy, fins al nostre país, de manera més o menys directe o encoberta. No obstant, des d’un discurs de ciutadania, l’ús del burka o del nikab no es pot enfocar des del punt de vista d’hàbit cultural. Al nostre país fins fa poques dècades s’havien usat indumentàries amb algunes semblances, en la cultura i pràctica religiosa més arrelada al nostre país.
El punt de vista que ens ha de fer ser prudents, respecte de l’ús del burka, per cert un ús que no és significatiu, i no és freqüent als carrers i places de les nostres ciutats, és en tot cas, la sensació d’inseguretat, el no saber la persona que hi ha al darrera, especialment a l’entrada d’edificis públics. De la mateixa manera que per accedir a una dependència pública, una persona amb el casc d’una motocicleta seria obligat a desprendre’s d’ell per tal de poder-se identificar. De ben segur, l’arribada i la proximitat d’un nou cicle electoral ha fet que hi hagués una utilització de la qüestió. Sabem que la dreta explota la por i vol treure rèdits de la sensació d’inseguretat, de la intolerància, de l’enfrontament dels sectors que estan patint més la crisi, tant autòctons com provinents dels darrers moviments migratoris. Davant d’aquesta constatació la prudència i la igualtat en drets i deures és la línia a seguir. Tenint en compte la seguretat.
La proliferació d’iniciatives municipals i de pronunciaments en diferents sentits, mostra la sensibilitat social i la complexitat de la qüestió. Per això, sembla adequat que sigui des de les competències estatals que s’abordi una regulació que respecti el dret a les persones a vestir-se amb la indumentària que creguin oportuna, tot garantint el deure d’identificació d’una persona, especialment, en l’accés a edificis i dependències públiques. L’intent d’ús electoral no és propi d’una política de fonament, de convivència, de cohesió, de sentit. Sobretot quan s’usa des de la xenofòbia, o l’explotació del sentiment d’inseguretat o de temor a allò diferent. Amb la millor intenció, l’esquerra podria posar en marxa un procés que serà malejat per la política conservadora de l’enfrontament. Una política que no vol una societat lliure i viva. Una política que vol i busca activament la divisió.
Aquest debat s’estén a tot Europa atesa la complexitat i la realitat actual de les nostes societats. Té a veure també amb el necessari reforçament del projecte europeu. Un projecte que ha de ser de societat, de sentiment, d’un patriotisme basat en el futur i en el llegat humanista i promotor d’un món millor. Davant del replegament, la promoció d’una seguretat veritable, d’una seguretat comuna com deia Olof Palme és necessària. Que busqui noves oportunitats per reforçar el nostre model social, amb reformes, activant joves, el sector de la cultura, aquells que tenen i propaguen les idees d’avenç. Les reformes necessàries per proveir seguretat, garantint drets i serveis públics per a tots, treballant amb nous camins per a la cohesió i l’atenció a les persones, als barris més vulnerables. El debat del burka, a França o al nostre país pretén menys societat. No pot ser una eina per fer passos enrere en la tolerància, aprofitant la crisi econòmica i el moment de desencís que vivim en diversos aspectes. Ans al contrari, és moment perquè es produeixi un debat serè i responsable que posi en primer lloc, la convivència com a objectiu a assolir, d’una Europa plural, amb diverses arrels, però convençuda que és un banc de proves on s’assaja el futur, des de la participació i la inclusió. Explorar els límits de la convivència és legítim per enfortir el benestar col•lectiu, sense malmetre la cohesió social i sense posar en risc, la capacitat de la societat catalana, espanyola i europea de ser gresol i de construir societat. En això, el socialisme democràtic i l’esquerra, des del realisme, hi té un responsabilitat política i pedagògica fonamental.
M’ha agradat molt el que dius, i estic completament d’acord, no ens podem deixar portar per pors circustancials, la convivència a les nostres viles han de continuar-se construint, des del respecte, la tolerància dels uns i dels altres, només així progressarem com a societat i ens enfortirem.
No em val dir que al nostre país fa unes dècades es portaven indumentàries similars; no em consta que es portés alguna cosa similar a un burka. El burka no te res a veure amb l’islam; respon a un intrepretació equívoca i inmoral de la religió, com l’ablació de clítori i altres bestieses.
Si us plau, no fem el babau en nom de la tolerància.
Benvolgut Francesc,
Segurament l’expressió que vaig usar calia matisar-la més i filar més prim. Tenia més a veure amb l’hijab. Es tracta d’una qüestió complexa i he volgut reflexionar en veu alta. En tot cas, gràcies pel teu comentari.