Encara que ens ha costat molt entendre-ho, tots anem acceptant que la crisi de 2008 no és una crisi que es solucioni amb mesures conjunturals, sinó que exigeix reformes. Sense elles, es repetirà. Malauradament, ja estem arribant a aquesta situació. Alguns països estan en clar perill de recaiguda, d’altres no tenim aquest perill ja que encara no hem sortit de la primera…
Recordo que fa aproximadament un any vaig escriure una cosa així com: “Si els governs no reformen els mercats financers, els mercats ens reformaran a tots”. Ho he recordat aquests dies. No s’han reformat encara els mercats, i ells ja ens han reformat la Constitució.
No m’oposo frontalment a la reforma constitucional. Augmentar el rigor en els pressupostos públics i, sobretot, evitar el costum sistemàtic de gastar més del que s’ingressa, és quelcom que va en la bona direcció, com hauria de ser en qualsevol economia familiar o privada. El dèficit i l’endeutament han d’estar reservats a finançar segons quin tipus d’inversions rendibles i a resoldre problemes de caràcter conjuntural en moments de crisi, no a viure normalment a crèdit. Tinc una objecció menor: no estic segur que la reforma de la Constitució sigui el millor camí per aconseguir aquest objectiu, per la rigidesa que introdueix en la vida política. I una altra objecció més greu: la forma com s’ha fet, fruit de les presses i de la pressió que han exercit els mercats, passant per Berlín i per Frankfurt. Espero, encara que no se’ns hagi explicat, que cedir a la pressió hagi conduït a un pacte que té com a contrapartida el compromís de la creació d’eurobons i el compromís immediat de la compra de deute espanyol per part del BCE, el que salva possibles situacions molt perilloses per a l’economia espanyola en les pròximes setmanes i justifica, en part, la mesura.
El que vull posar de manifest és que la modificació de la Constitució no és fruit d’una decisió del Parlament espanyol, ni de Zapatero ni de Rajoy, ni tampoc una imposició de Merkel o de Trichet (encara que tots hagin intervingut en la cadena causal, i cadascun reivindiqui els seus mèrits davant la seva parròquia local) sinó de la submissió de tots ells a una inexorable amenaça apareguda en l’horitzó contra l’euro i contra el deute espanyol (no només la de l’Estat, també l’autonòmica, la dels bancs i la de les empreses, etcètera). Insisteixo: són els mercats financers els que ens han reformat la Constitució, un document que, encara que de forma irracional, semblava intocable per a molts dels que l’han votat. Com hem arribat a això que a alguns pot semblar increïble?
Pocs mesos després de l’esclat de la crisi, es va fer una llista de reformes necessàries per solucionar-la i evitar la seva repetició. Es va escenificar en algunes de les primeres reunions del G-8 i del G-20 i fins i tot va arribar a presentar-se com una reforma del capitalisme. Quin és el balanç del que s’ha fet en aquests dos anys? S’han fet reformes en bastants països, però s’ha obviat la principal, la dels mercats financers globals. Amb això s’ha produït el contrari del que s’esperava: moltes de les reformes que s’han fet -algunes totalment necessàries i justificades- s’han fet al ritme que han marcat els mercats i en la direcció que ells han fixat, ja que s’han fet explícitament per “donar confiança als inversors”.
L’escenari és patètic: uns governs endeutats perquè no s’atreveixen a apujar els ingressos han d’acudir als mercats a finançar i són els inversors (a través de les agències de rating) els que decideixen quines mesures de reforma contribueixen a donar aquesta confiança: reduir la despesa, disminuir el paper dels serveis públics, però mai augmentar els impostos sobre l’activitat financera ni regular aquests mercats. Els governs actuen al dictat i es va tancant el cercle.
És urgent desendeutar-se per poder trencar-ho, però el sacrifici que suposa ha de tenir com a objectiu recuperar la llibertat de la política per posar al seu lloc el sector financer. Que poc han sabut els partits socialdemòcrates explicar que les reformes -que no podien obviar- es justifiquen amb aquesta finalitat! Aquesta manca de projecte ha produït incomprensió i desafecció i ha beneficiat els partits de la dreta, en molts casos aliats del poder financer, i que en tot cas conviuen bé amb ell.
