Raimon Obiols: L’apunt del dia/178 (Esmicolament i unitat)
Esmicolament i unitat
15 de juliol de 2023
Pel que fà als resultats de les eleccions del pròxim 23 de juliol, no faig pronòstics. Me’n sento incapaç, malgrat que em miro del dret i del revés totes les enquestes. Diuen els experts que uns nou milions de vots encara no estan decidits: sis ho estan fent aquests dies, i tres ho faran durant la jornada de reflexió i el mateix día D.
A més, crec que pronosticar resultats porta mala sort, i com que desitjo un bon resultat als socialistes (i també als comuns), m’abstindré, no de votar, però sí de jugar a fer de profeta.
Però una doble impressió general, sí que la tinc. Crec que les llistes processistes patiran (no sé fins a quin punt, ni quines més i quines menys), i crec que el PSC farà un bon resultat (tampoc sé en quin grau).
El processisme s’ha esmicolat molt. Quants partits i grups independentistes, processistes, sobiranistes, convergents, o post convergents, hi ha, avui, a Catalunya? Innombrables. No serveix de gaire comptar-los i fer-ne l’inventari, perquè en poc temps probablement s’hauran escindit, o agrupat, o reagrupat, o reformulat altra vegada, amb nous matisos i noves diferències.
Els socialistes van ser, amb Salvador Illa al davant, el primer partit en les darreres eleccions al Parlament. Ara podrien tornar-ho a ser (toquem fusta). No negaré que la perspectiva m’encanta, i compensa en certa mesura l’angúnia que em produeix la perspectiva que l’abstenció faci possible un govern del PP, amb Vox incorporat.
Em congratulo pel fet que el PSC, contra l’interessat pronòstic d’alguns, sigui avui un partit de gran vitalitat i amb possibilitats de guanyar. Quan jo era un adolescent i em vaig afiliar al Moviment Socialista de Catalunya (fa 65 anys, ni més ni menys), la impressió predominant no s’inclinava precisament a adjudicar massa futur, quan caigués la dictadura, a un espai socialista a Catalunya.
En general es pensava que una de les conseqüències de l’assassinat de Francesc Layret (el 1920) i de Salvador Seguí (el 1923), havia estat avortar el projecte de decantar el moviment obrer, aleshores majoritàriament anarquista, cap a un projecte polític d’orientació socialista. Posteriorment, la Unió Socialista de Catalunya no havia acabat d’arrencar el vol, i s’havia situat a redòs d’ERC.
Es creia, per entendre’ns de pressa, que als socialistes se’ls hi havia passat l’arròs. Els fets han mostrat el contrari: una raó de més per a no fer pronòstics.
Als qui aspiren a fer nous partits, jo els avisaria: no us escindiu mai. En 65 anys no he aconseguit veure mai una escissió que tingués èxit. Unir és millor que separar.
P. S.- Emmanuele Macaluso, un històric dirigent del PCI italià va fer la mateixa constatació, als 96 anys, en una de les seves darreres entrevistes. «Per què es produeixen les escissions, aleshores?», li preguntaren. Macaluso va contestar: “Hi ha divisions i escissions quan l’ambició personal, que és legítima en política, preval sobre la necessitat de col·legialitat, quan triomfa el personalisme“.
