Saliva guerracivilista
* Es profanen les paraules i corre la saliva guerracivilista. Al Congrés dels diputats, Pablo Casado acusa Pedro Sánchez de ser “partícipe y responsable del golpe de Estado que se está perpetrando en España”. Sánchez respon: “Retírelo o usted y yo no tenemos nada de qué hablar. No insulte, no difame, no calumnie; haga oposición”. Joan Tardà s’hi apunta i adreçant-se a Casado exclama: “Ustedes nos fusilarian; el señor Rajoy no, nos metería en la cárcel; però usted nos fusilaría“.
* Després, en els mitjans, Casado segueix parlant i tergiversa les seves pròpies paraules: parla, no de “golpe de Estado” sinó de “golpe al Estado“. No és igual: les preposicions s’han de cuidar. No vol dir el mateix un “golpe de Casado” que un “golpe a Casado“.
* Em puc equivocar, però trobo que el nou líder del PP és un fluix ( això no el fa menys perillós). Tenia raó Stendhal quan escrivia que en determinades circumstàncies és millor parlar poc. Comentant l’execució del cardenal Carafa, va dir: “La cardinal montra une grandeur d’âme supérieure à celle de son frère, d’autant qu’il dit moins de paroles. Les paroles sont toujours une force que l’on cherche”. (“El cardenal mostrà una grandesa d’ànima superior a la del seu germà, sobretot perquè digué menys paraules. Les paraules són sempre una força que busquem“).
Escissions
* A Catalunya en Comú Podem segueix el conflicte intern, opac, difícil de seguir. El dilluns destituïren Marc Grau de coordinador del grup parlamentari, per “manca de confiança”. Ahir la portaveu del grup, Elisenda Alamany, envià una carta a la direcció general de Relacions Institucionals de la Generalitat (de qui depèn el contracte de Grau), atribuint a un “malentès” el registre de l’escrit de cessament de l’assessor, “que no compta amb la deguda autorització ni la meva signatura”. Però després, sis dels vuit membres del grup enviaren una altra carta ratificant el cessament. A EUiA també van mal dades.
* L’escissionisme crònic de les esquerres, és clar, com una mena de malaltia hereditària! Interrogat sobre aquest fenomen, un vell dirigent comunista italià, Emanuelle Macaluso, ha dit coses interessants. La primera és que en la seva llarga vida política (ara te 93 anys!) no ha vist mai una escissió que tingués èxit. Per què es produeixen, aleshores? Dues respostes de Macaluso: “Hi ha divisions i escissions quan l’ambició personal, que és legítima en política, preval sobre la necessitat de col·legialitat, quan triomfa el personalisme“, i en segon lloc, “encara avui l’ADN anàrquic juga el seu paper”.
* Altres hi afegirien més raons. Amb l’ullal més retorçat que Macaluso es podria fer referència a les necessitats urgents de la vida personal o familiar; o, amb més benevolència, a la maduració efectiva de noves conviccions. Hi deu haver de tot, i potser és millor atenir-se a la força de les coses.
Germans contra germans
* Em puc imaginar els comentaris fàcils dels qui observen amb ínfules de superioritat les peripècies dels Comuns: “Són com criatures! ‘Pueri aeterni!‘; o bé: “és cosa d’aventurers i oportunistes“. No haurien de precipitar el seu judici. A Puer aeternum, un text fascinant del psicòleg junguià James Hillman, es llegeix aquesta afirmació: “No és possible captar l’ànima del temps estudiant les notícies del diari”. El greu i important no són les picabaralles d’una o altra formació política sinó la seva repetició crònica en tots els espais de la política i de la societat; és a dir: l’”ànima del temps”.
* Primer va ser la ruptura de CiU; després la d’UDC; després la mort i resurrecció de CDC i PDeCat; després la diàspora a can PSC. Podríem seguir (ara veiem les divisions entre el PDeCat i la Crida).
* Per què tanta fragmentació? Jo crec que entre diverses causes que es produeixen també en altres països, a Catalunya hi ha dues grans explicacions específiques: l’arrel etnoligüística de molts dels decantaments individuals i col·lectius que la crisi actual ha produït, i el paper de divisió que ha jugat i juga aquesta imponent màquina de poder que ha estat el què hem denominat “procés” i que a mi em sembla que no és un procés.
* Malgrat les seves grandioses manifestacions, els seus ritus, fórmules, organismes i símbols; malgrat la torrentada d’articles i la infinitat de promeses i paraules pronunciades, tal vegada el “procés” ha estat una altra cosa. Hi ha hagut, evidentment, una seqüència d’emocions col·lectives: primer una indignació, després una il·lusió (i la il·lusió crea dependència: se’n necessiten dosis majors, cada vegada més sovint); i finalment, una dolorosa topada amb la dura realitat dels fets. Però això no és un procés: no aboca a una sortida visible i viable. Això és, potser, un imponent espasme compulsiu en un cos que no es pot moure, que no pot avançar amb les receptes que se li han proposat.
Potser és per això que no sols hi ha divisions i escissions en el terreny polític, sinó també en la societat; i que qualsevol de nosaltres pot fer la llista dels amics contra els amics, dels germans contra els germans.
