Molts cops el millor per valorar un fet o una decisió presa és imaginar què hagués passat si s’hagués pres la decisió contraria.
L’abstenció del PSC per facilitar la investidura d’Artur Mas ha estat una decisió important pels socialistes. El primer acte sense hipoteques després de 7 anys de coalició amb els socis de govern, amb lògics desencontres, però sense oblidar que aquests socis varen fer possible l’alternança a la Presidència de la Generalitat i governs d’esquerra durant dues legislatures.
Són tan grans les ganes de fer política d’oposició que hi ha al nostre país, és tant poderosa la compulsió de respondre a l’immediat sense buscar la perspectiva ni aixecar el nivell de la reflexió, que la decisió de facilitar la investidura de Mas amb l’abstenció i emmarcar-ho en un acord institucional d’estabilitat i governabilitat en els temes cabdals pel país, ha estat qualificat per alguns com l’inici de la “sociovergència”.
Es tracta d’un pacte institucional de benefici mutu però sobretot en benefici de Catalunya. CIU guanya centralitat al allunyar-se d’un PP dinamitador de les aspiracions nacionals al presentar recurs contra l’Estatut de Catalunya davant el Tribunal Constitucional i agità el foc del ressentiment quan no l’odi contra la població catalana.
Els socialistes reprenen el seu genuí ADN de partit responsable i de centreesquerra allunyant-se de l’etiqueta de rauxa mediàtica. Què es diria ara dels socialistes si haguessin votat en contra de la investidura a la segona votació? Paraules com irresponsables, mals perdedors, ressentits, etc, son els adjectius tous que em venen al cap.
Però el més important no és el que diuen uns, o el que haguessin pogut dir altres, el realment central és la signatura d’un acord que vacuna contra l’estripament i la possible entrada en tromba dins de la administració catalana desfent la feina feta que fins i tot els que ara entren a governar han reconegut encertada.
La base de consens sobre l’entesa en els grans temes del país s’ha dibuixat en llapis gruixut i això és el millor que li pot passar a Catalunya. El PSC s’ha convertit en indispensable per abordar i trobar solucions als grans temes del país: creació de llocs de treball, rellançament de la indústria catalana, refinançament del deute, ajust pressupostari, interpretació de sentències vàries (entre elles, l’última del Tribunal Suprem sobre l’ús del castellà en el sistema educatiu, la gestió dels mitjans de comunicació públics de la CCMA, privatització dels aeroports, reestructuració seriosa de las caixes d’estalvi, accés al crèdit i no menys important, aplacar l’anècdota mediàtica sobredimensionada per damunt de la feina de fons i basada en la crítica d’encenall per part de contertulians espanyols de cafè, copa, puro i difamació.
Dic bé, crítica i difamació d’encenalls. L’Espanya real, la que compta, ha mirat cap a Catalunya i cap als catalans per buscar aliances i solucions als problemes seriosos. Cap a on va mirar Miguel Angel Fernandez Ordóñez, governador del Banc d España en veure el caos de les caixes d’estalvis, moltes d’elles al servei del clientelisme regional, municipal o autonòmic, o pitjor encara gestionades de forma irresponsable en alguns casos, creient en el miracle de Sant Farriol i la bota de vi que sempre rajava sense que ningú en posés? La resposta és coneguda: Isidre Fainé fent-se càrrec de la CECA.
Cap a on ha mirat la patronal espanyola per sortir del caos, la perplexitat el desprestigi i la responsabilitat laboral, fiscal i ves a saber què més, d’un maldestre anomenat Gerardo Diaz Ferran? Doncs ha mirat cap a Catalunya i cap a Joan Rossell que ha guanyat la cadira de la COE amb un recolzament espectacular.
Qui ha estat elegit per pilotar el Grup d Empreses Familiar, sinó un català de voluntat com Isaak Andic que ha construït un imperi mundial i que pot explicar mes enllà de la teoria què es exportar?
On va el Rei de Espanya quan s’ha de fer una revisió o una operació? I Alicia Koplovitx? I els àrabs rics dels món? I els últims milionaris russos? I gent més modesta? que gràcies a la Guttman i Can Ruti aconsegueixen que a dos infants tetraplègics els hi col·loquin uns marcapassos diafragmàtics per tal que puguin respirar. Què no és de Cardona el famós doctor Fuster de l’Hospital Mont Sinaí de Nova York? No visita a la Ronda de Dalt el millor oftalmòleg europeu, el doctor Corcostegui? Clínic, Sant Pau, Hospital de Mar… Tota aquesta Catalunya mereix un canvi de paradigma. Que governi Mas perquè ha guanyat. Que els socialistes puguem fer visible la nostra autentica targeta de visita de partit compromès i responsable, i que exercim de “guaita vigilant” ajudant a marcar el camí, sense renúncies, sense dreceres, sense desigualtats insofribles. Sense que aquesta crisi tan terrible causada per l’avarícia, la frivolitat, l’especulació desbocada, la irresponsabilitat, les falses grandeses i la supèrbia i que hem de pagar entre tots no escombri fora del sistema a un 15% de la població. També per això som necessaris els socialistes. Per responsabilitat i no per “sociovergència”. Que no ho deu ser pas de “sociovergència” la incorporació de Ferran Mascarell a Cultura com independent deixant el carnet socialista.
Un comentari