Les relacions entre Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i Unió Democràtica de Catalunya (UDC) mai han estat pacífiques, però fins ara els seus líders han preferit mantenir una coalició de conveniència sota el paraigua de l’ambigüitat ideològica abans que aventurar-se a conèixer les conseqüències d’una separació. No obstant això, els temps han canviat i l’actual dinàmica política els ha obligat a ser ideològicament més precisos, el que ha distanciat les dues formacions en un aspecte suposadament essencial del seu ideari polític: el model d’Estat.
En el 16è congrés de CDC, el passat mes de març, es va aprovar per pràctica unanimitat l’objectiu de construir un Estat propi per a Catalunya, mentre que en el 25 º congrés d’UDC, celebrat dos mesos més tard, es va apostar per un còctel de conceptes (Estat confederal, Estat federal i Estat asimètric) contrari a les tesis del sector independentista liderat per Vila d’Abadal.
Durant el congrés d’Unió, Duran Lleida no només va defensar enèrgicament un model d’Estat contrari al de CDC, sinó que a més va repudiar el que va denominar “ficció” independentista de Convergència, ridiculitzar el “debat simplificador” dels convergents, va afirmar que la independència “divideix” i va advertir que concórrer en unes eleccions amb una proposta sobiranista comportaria un fracàs electoral.
La massiva manifestació del passat 11 de setembre no només va catapultar l’eix ideològic nacional en el primer pla de l’agenda política catalana (just quan les polítiques del Govern de Mas haurien de generar l’explosió de l’eix esquerra-dreta), sinó que també va situar l’independentisme i el model d’Estat com el principal referent de l’eix identitari (substituint el sentiment de pertinença comunitari). Prèviament, Artur Mas es va comprometre a fer seves les consignes dels manifestants i va animar a participar a la manifestació. Duran, en canvi, es va desmarcar i va retreure el sentiment independentista en declarar que no estava disposat a assistir a una manifestació independentista que va titllar d’”errònia” i d’”estratègicament antagònica” a la defensa del pacte fiscal, encara que pocs dies més tard va anunciar amb entusiasme la seva presència en considerar que la mobilització no era independentista i ni tan sols catalanista.
Les declaracions posteriors a la manifestació també van generar greus contradiccions entre els partits membres de la federació. A través d’una carta als militants, el líder d’Unió va respondre a les proclames sobiranistes del president Mas (en idiomes i escenaris diversos) advertint que el límit a la sobirania catalana és la cohesió social, i en el seu bloc personal va afirmar que els sentiments expressats pels ciutadans en la manifestació haurien de ser racionalitzats per la política i que en democràcia el que preval són les eleccions i no les manifestacions. Doncs des de dimarts passat ja tenim unes eleccions a la vista que Convergència planteja en clau plebiscitària.
Què farà Unió després de la tan recent diatriba antiindependentista? Doncs el més probable és que canviï de discurs, que s’apunti amb fervor a les tesis sobiranistes, que enterri el model que va defensar en seu congressual fa només quatre mesos i que no reconegui els seus errors. Cal no oblidar que Unió sempre ha tingut vocació de partit satèl·lit, té una base ideològica molt feble i ha aconseguit moltes prebendes polítiques en els últims 34 anys com a partit teloner de Convergència.
En canvi, la visió dels convergents, en un moment en què la direcció de CDC està més lluny que mai del líder democristià, pot ser una altra i pot aprofitar les incongruències de Duran per treure’s de sobre a Unió. Si bé el setembre de 1978, quan es va formalitzar la coalició CiU, CDC va tractar de sumar el suport d’un centre ideològic atomitzat i llavors en auge, actualment la marca Unió no sembla ser molt rendible. Són molts els militants de Convergència que pensen que Unió “fa més nosa que servei” i que ha passat de ser un partit satèl·lit innocu a una mena de partit paràsit, que no només viu a costa de CDC, sinó que obstaculitza, en el pitjor moment, la connexió amb un ampli sector independentista.
