Raimon Obiols: L’apunt del dia/139 (El federalisme dels fets, 2)

El federalisme dels fets, 2

6 de juny de 2023

Fa tres setmanes, Jean-Philippe Tanguy, un diputat del Rassemblement National (el partit d’extrema dreta de Marine Le Pen) va exclamar, a L’Assemblea Nacional francesa: 

«Vosaltres, els federalistes, avanceu sempre emmascarats, sempre!, i no deixeu res a l’atzar, mai! El vostre objectiu no és complementar la bandera francesa; és substituir-la pura i simplement (…) No adoptarem mai la bandera blava i us diré per quina raó ens hi oposarem sempre, amb tota la força del nostre patriotisme: la bandera tricolor ha fet la volta al món, amb la República, amb el nostre nom, amb la nostra glòria, amb la nostra llibertat; la vostra bandera blava només ha fet la volta a  Brussel·les, arrossegada pel menyspreu del poble!».

Deixant de banda els elements de pura flamarada retòrica patriotarde, aquestes abrandades expansions del diputat, motivades per un antifederalisme exasperat, no estaven del tot mancades de fonament.

La Unió Europea és un cas especialment il·lustratiu d’un federalisme dels fets, pragmàtic i operatiu. Malgrat que la paraula «federació» no apareix en els Tractats,  sí que hi figura  l’objectiu explícit d’«una unió cada cop més estreta entre els pobles d’Europa». Els successius tractats han permès avançar en la federalització de les polítiques europees, que s’ha anat reforçant malgrat les crisis, o  a causa d’elles: «Europa es farà en les crisis i serà la suma de les solucions aportades a aquestes crisis», deia Jean Monnet. Les respostes a les darreres crisis (la pandèmia, la guerra d’Ucraïna) en son els  exemples més recents. 

En la visió de Monnet o Schuman, l’objectiu federalista no s’expressava. Era implícit: es tractava d’aconseguir-lo en els fets, a través d’una integració progressiva, pas a pas, sense grans proclames. Spinelli i el moviment federalista en general (que considera el Manifest de Ventotenne, de 1941, com a fonament), haurien volgut veure una Europa explícitament federal, i el més aviat possible.

De fet, les dues vies eren federalistes, però no s’han fet la guitza mútuament, amb enfrontaments estèrils (com,entre semblants, succeeix sovint en política). Han discutit amb passió quan ha calgut, però s’han mostrat complementàries. Jacques Delors ho ha posat de relleu en moltes ocasions, convençut tant de la necessitat de definir i executar polítiques transnacionals en un marc federal europeu, com del caràcter permanent de les nacions, i dels sentiments que hi associem. Es tracta, diu Delors, de desenvolupar un «federalisme com a mètode», de «conciliar l’ideal i la necessitat».

Resulta irònic que fos justament el vot negatiu de l’Assemblea Nacional francesa que liquidà, l’agost de 1954, el  projecte de Comunitat Europea de Defensa, el fet determinant  que  va reforçar  la visió funcionalista d’un Monnet o d’un Schumman (que proposaven fer  lleva en el terreny dels fets econòmics), i la va imposar enfront de la visió d’un Altiero Spinelli i del moviment federalista (que proposaven crear primer les institucions d’una explícita federació europea).

El funcionalisme europeu ha estat, en la pràctica, un federalisme «emmascarat». La «indignació» del diputat lepenista és, doncs, explicable; per bé que profundament equivocat. Pels nacionalistes, compartir sobiranies resulta insuportable. No comprenen que només compartint-les  podrà Europa mantenir una sobirania real i un futur millor, en el món d’avui.  

Sobre la dialèctica entre enfocaments «radicals» i «pragmàtics», que poden complementar-se, però també fer-se la llesca destructivament, Manuel Castells explica, en el seu llibre de memòries (Testimonio. Viviendo historia) que, en el tram final del Maig del 68:

«(Alain) Touraine ens va demanar que fóssim raonables, que calien canvis, però democràtics i no revolucionaris. Cohn-Bendit li va contestar amb una frase que em va quedar gravada i va inspirar tota la meva vida: “Amic Touraine, perquè els reformistes com vostè tinguin èxit, els revolucionaris com nosaltres hem d’intentar revolucions fallides”».

A vegades és així, en efecte; però no sempre (ni molt menys), i sempre amb  una condició: que els enfrontaments i divisions no provoquin la fallida dels uns i dels altres. És millor viatjar junts, amb projectes comuns, encara que no es coincideixi en altres coses. No és una garantia suficient de victòria, però si una condició necessària.  

.