Passen els mesos i segueix sense arribar cap iniciativa política, ni cap proposta de pacte, que representi aquesta suposada tercera via entre l’independentisme rupturista i l’unionisme involucionista, que sempre sobrevola l’escena política catalana però que mai s’acaba de substanciar. Em refereixo a aquest espai central, presumptament majoritari, que reivindiquen amplis sectors polítics, empresarials, financers, acadèmics i mediàtics, que l’esgrimeixen com l’única sortida possible al bloqueig de Catalunya. El reclamen des d’Unió al PSC, passant per Iniciativa i sectors minoritaris de Convergència, però a l’hora de la veritat, ningú sembla estar entestat a convertir aquesta tercera via en un projecte estructurat i realista, capaç d’aglutinar als que encara creuen possible un pacte polític i econòmic que reconegui els drets de Catalunya sense necessitat de trencar amb Espanya.
La manca d’iniciativa és una extraordinària mostra d’irresponsabilitat – una més – del poder central i també de les velles classes dirigents de Catalunya, incapaços d’oferir als ciutadans un escenari alternatiu a la independència que ells critiquen i combaten. Més enllà de la promesa d’un federalisme que a Granada el PSOE va convertir en virtual, no s’ha produït cap moviment en defensa d’aquesta línia. La persistència en la inacció és sorprenent, perquè a l’hora de la veritat la gran decisió no serà entre unionistes i independentistes, sinó entre els partidaris de la secessió i els que encara defensen una sortida negociada. Podria donar-se la paradoxa que tot i desorganitzada aquesta Catalunya que es nega a sotmetre’s, però que també té por de les aventures, sigui la que al final sumi més indecisos i s’acabi imposant.
Les eleccions i les enquestes demostren que ara per ara l’unionisme és minoritari, mentre que els partidaris de Catalunya com a subjecte de sobirania sumen amb comoditat un 80 % de l’electorat. El suport popular se’l disputaran, doncs , dues opcions de sortides d’aquest 80%: els independentistes i els que encara defensen un pacte que inclogui el reconeixement de la sobirania, el pacte fiscal, un acord en defensa de la llengua i la cultura, el traspàs de les infraestructures i el blindatge de les competències. Agradi o no agradi, aquesta tercera via existirà i serà una de les dues úniques opcions que es disputaran amb possibilitats d’èxit el vot dels catalans.
Sovint s’han criticat les especulacions dels independentistes i se’ls ha exigit que concretessin un projecte en tots els àmbits de la societat. Últimament estan en això, intentant respondre als interrogants, els ciutadans diran si els aclariments han estat suficients, però l’esforç és innegable. Ara ha arribat l’hora d’exigir aquesta mateixa concreció i aquest mateix realisme als partidaris de la tercera via: hi ha realment alguna oferta de pacte? ¿N’hi haurà? En cas contrari, hi ha força suficient per exigir-lo?
Veus pròximes al Govern adverteixen que Rajoy ha desenganyat als intermediaris de la burgesia catalana que li demanen gestos cap a Catalunya. Sembla que el president espanyol es mostra convençut que aquesta és una peça que es cobrarà gratis, aprofitant les baralles internes del catalanisme i el cansament per un procés ple d’alts i baixos. De moment, doncs, no hi haurà gestos a favor del reconeixement nacional de Catalunya, ni reparació dels greuges dels últims anys.
De manera que des de fora no es poden esperar senyals de pacte i des de Catalunya només arriben moviments tàctics amb poca manxa. Ni Unió, ni el PSC ni les velles classes dirigents han aportat una sola dada que avali la possibilitat del pacte. En les últimes setmanes els socialistes i els democristians semblen insinuar com banderes de l’acord que autonomistes insatisfets, federalistes i confederals podrien defensar com a propi. No obstant això, pot donar-se realment una coincidència d’interessos entre aquests partits? I entre aquests partits i els poders fàctics de Catalunya?
Em reconec escèptic: a Madrid no hi audàcia i a la Catalunya pactista no hi ha ni responsabilitat ni lideratge. Però segueixo considerant imprescindible que els qui creuen en ella cohesionin l’oferta: els catalans tenen dret i necessiten que entre les opcions a votar hi hagi la del pacte establert des de la llibertat i en peu d’igualtat amb els altres pobles d’Espanya. Només aquesta doble alternativa a les urnes garantiria al guanyador la força necessària, sigui quin sigui el resultat.
Una victòria independentista necessitarà l’esforç dels pactistes per construir un país entre adversitats. I en cas de victòria pactista, Catalunya només podria defensar amb alguna força si comptés amb la lleialtat de l’independentisme derrotat a les urnes. També per això és necessària la tercera via. Ara bé, els qui han acusat l’independentisme de vendre fum no es poden limitar ara a prometre escenaris virtuals.
Declarar-se partidari del dret a decidir per votar a favor del pacte exigeix aclarir com i quan s’ha d’exercir aquest dret si Espanya s’hi segueix oposant. Exigeix explicar en quins terminis, com i amb qui arribarà raonablement el pacte invocat. Exigeix projecte, programa i lideratges. En cas contrari, quan la tercera via es faci més visible -que es farà – i se’ns ofereixi com l’alternativa realista, no serà més que un parany falsari, que haurem de denunciar i combatre.
Tot arribarà… De moment preval l’esperit de la ciutat dels vençuts sobre la ciutat que volia ser dels prodigis. Potser de la síntesi d’ambdues sortirà alguna cosa nova. Els qui tenim una certa edat ja hem vist els giravolts que fa la història dels catalans. Ingenu? Ha arribat el moment en què tots hem de superar la ingenuïtat, reconeixent-la, per guanyar cotes de realisme i de confiança recíproca, com senyales a l’article. Us proposo una comparació literària que és també una comparació social i política en el devenir de la nostra història recent i pretèrita:
http://www.cintoamat.blogspot.com.es/2013/09/de-la-ciutat-dels-prodigis-la-ciutat.html
precisament un parany és el que sembla des del començament la proposta sobiranista, pel que fa, sobretot, a l’insistència dels seus promotors i seguidors en què el PSC havia de fer-ne professió de fe. Ahir acabem de tenir la confirmació: la inconsistència de la via unilateral, que ha forçat a Mas a travessar Los Monegros en cotxe en ple agost, tot apunta que per rubricar un pacte secret amb Rajoy que, vistes les declaracions posteriors seves i del seu govern, no serà altra cosa que l’enterrament de la consulta. Es tractava de la crònica d’una frustració, i per salvar la cara tant CiU com ERC necessitaven que els socialistes paguessin el mateix preu, en la mateixa foto. D’aquí tanta tensió en els retrets, tants cants de sirena convidant quintacolumnistes… Ells, però també ICV-EUiA i la resta, fins i tot sindicats i entitats veïnals, d’aquí la precipitació amb què alguns com els d’Herrera estan intentant cremar etapes en tornar de vacances per guanyar distància. A Pere Navarro en canvi sembla que li surt rendible la feina feta a l’agost, una vegada més, i si a la solució federal va sumar al PSOE, ara és CiU qui fa seva la consulta pactada. S’entén que dins del lobby/corrent sobiranista del PSC es rumiïn amb prudència l’inconvenient d’anar a la cadena, no seguir en l’erosió de la pròpia imatge. Suposo que l’autor d’aquest article és conscient de què ni la primera ni la segona vies (sobiranisme i recentralització) aporten iniciativa política: sostingudes per partits de govern tant a Catalunya com a España (CiU, ERC i PP), sumades porten a un carreró sense sortida. Crida l’atenció que la solució es demani a un partit d’oposició i que alguns voldrien difunt; convida certament a l’optimisme -només s’exigeix detalls a un relat quan s’intueix que guanya adeptes i pot acabar per ser decisiu-, i pel que fa a “vendre fum”, a part de què no es pot negar que ha avançat més Pere Navarro en aquests dos anys, mantenint-se ferm en les seves propostes, que Mas i els seus rodant el món per tornar al Born, el socialisme té, entre d’altres, una credencial recent i difícil de rebatre, encara que deliberadament amagada: l’acord de finançament entre el PSOE i el PSC va donar superàvit en el seu primer any, el 2009, això certificat per organismes de control de la Generalitat. Després ve la crisi, i la nefasta gestió d’aquesta per part de CiU i PP… La iniciativa, doncs, existeix, i la gent ha de saber qui li convé que governi per què sigui efectiva.