EspanyaPortada

Oriol Bartomeus: Pengeu els discjòqueis!

Les eleccions del passat dimarts a Madrid han tornat a posar de manifest quelcom que sovint oblidem: cada cop més l’elector exigeix als partits que li donin raons per a votar-los. El vot automàtic, el d’aquells que opten per una formació perquè “ho fan sempre” o perquè la consideren “el seu partit”, és cada cop menor. Per contra, creix el vot d’aquells que només acudeixen al col·legi electoral si se senten cridats, si se’ls interpel·la des de les diferents candidatures. És com si l’elector li exigís al partit que respongui a una simple pregunta: per què t’he de votar?

Les dades de les enquestes són contundents. El vot automàtic, el que opta per un partit concret passi el que passi i presenti qui presenti, està en procés de desaparició. Cada cop són menys els que tenen el vot decidit des d’abans que es convoquin les eleccions, i més els que esperen a ser convençuts pels missatges que llencen els partits i vehiculen els mitjans. Cada cop són menys els electors que voten “els seus” i més els que es miren l’oferta i pregunten: i tu, què m’ofereixes a canvi del meu vot?

A Madrid aquesta necessitat de raons per dur l’elector davant l’urna s’ha fet patent, i explica bona part dels resultats de les diferents forces. D’una banda, l’elector de la dreta duia el sac ben ple de raons per participar. El seu vot servia per enviar un missatge a l’odiat govern central i concretament a Pedro Sánchez, la seva bèstia negra. Lligat a això, votar al PP li servia per defensar el “fet diferencial” madrileny front els qui el volen llimar, ja sigui amb el toc de queda o amb l’amenaça d’harmonització fiscal (“socialisme o llibertat”).

A l’altra banda, al votant de l’esquerra madrilenya se li demanava que anés a votar perquè sí, perquè tocava, i se li exigia que votés “els seus”. Les explicacions de Juan Carlos Monedero al Matí amb Josep Cuní de dimecres eren una prova escruixidora de la manera com alguna esquerra entén que han d’aconseguir el vot: o me’l dones a mi o és que ets gilipolles. Tal qual.

La diferència entre uns i altres en aquesta elecció ha estat abismal (com a mínim fins l’última setmana de campanya). A l’elector de la dreta se l’ha anat nodrint de raons des de fa tres anys, exactament des que el malèvol Sánchez va fer fora Rajoy de la Moncloa i hi va instaurar un govern “il·legítim”, gràcies al suport dels quatre genets de l’apocalipsi (radicals, terroristes, independentistes i chavistes). Des de l’estiu de 2018 l’elector de dreta de tota Espanya, però especialment el de Madrid, ha estat instruït de forma constant, coherent i coordinada, tant pel PP com pels mitjans afins, utilitzant qualsevol notícia (la pandèmia, el govern de coalició, la llei Celáa) per percudir sobre els mateixos punts. Amb l’esclat de la pandèmia el PP de Madrid va trobar l’argument definitiu: vota per la llibertat. Imbatible.

En canvi, durant aquest temps a l’elector madrileny d’esquerra se l’ha convençut que Ayuso és poc més que un accident, una pallassa estràbica que només diu tonteries i s’equivoca cada cop que té un micròfon davant, que munta hospitals sense llits, es deixa fotografiar com a “mater dolorosa” a la primera plana d’un diari (El Mundo) i dóna suport a les teories de la conspiració més inversemblants (com quan va dir que la D de Covid volia dir “desembre”). Un personatge amb l’únic mèrit d’haver gestionar el compte de twitter de Pecas, el gos d’Esperanza Aguirre.

Un cop convocades les eleccions es van veure els efectes de tot plegat. El votant de dreta va sortir en massa, amb una ràbia i una convicció només comparables amb el vot independentista a Catalunya del 2015 i 2017. Les enquestes preelectorals assenyalaven que gairebé el 90% estava segur d’anar a votar, el 86% dels votants del PP declaraven que tornarien a votar-lo i Ayuso aconseguia mitjanes de 8 i 9 en valoració entre els que se situaven del centre a la dreta.

Els de l’esquerra mostraven molt menys convenciment i menys mobilització, menys suport als seus candidats i taxes de fidelitat inferiors al 60%. L’escenari recordava terriblement el de les presidencials americanes de 2016: un candidat menyspreat i ridiculitzat pels rivals que, amb tot, galvanitza el seu electorat amb un discurs radical i contundent, mentre els demòcrates queden presoners d’una estratègia nefasta.

L’última setmana de campanya, arran de les amenaces contra Iglesias, Marlaska i la directora general de la Guàrdia Civil, va semblar que l’esquerra es treia la son de les orelles, intentant donar al seu votant alguna raó per acudir davant l’urna, encara que fos poc sofisticada (“democràcia o feixisme”) i seguís fil per randa el marc polaritzador proposat pel PP (incomprensiblement ningú no va fer esment a la corrupció, malgrat que en aquell moment s’estigués celebrant el judici de la caixa b del PP a l’Audiència Nacional).

A la vista dels resultats finals sembla evident que el canvi va arribar tard per incentivar la participació del votant d’esquerres. Però no només. L’error fonamental de l’esquerra fou no haver entès no només que és imprescindible donar motius als electors per a fer que et donin el seu vot, sinó que aquests motius han d’apel·lar als interessos d’aquests electors, els han de parlar de la seva vida, de les seves necessitats i expectatives. Ayuso ho va entendre perfectament, per això parlava de bars, és a dir de feina i també de les ganes boges que mostrava part de la població de recuperar la vida pre-pandèmica.

Mentre ella li parlava a l’elector de la seva vida, l’esquerra el convocava a una pugna conceptual amb reminiscències de fa noranta anys, sense ser capaç d’”aterrar” el seu discurs al dia a dia de l’elector madrileny de 2021. Mentre Ayuso proposava baixar els impostos, l’esquerra demanava el vot per aturar el feixisme, però sense ser capaç d’explicar què suposava per a l’elector concret que guanyessin els “feixistes”.

El cas madrileny deixa una lliçó a aprendre: és imprescindible donar raons a l’elector si es vol que aquest s’aixequi del sofà. No cal que siguin raons molt elevades ni molt complexes. De fet acostumen a ser més efectives les raons més aviat elementals i simples, així com les reactives (voto aquest perquè no vull que guanyi l’altre). És el que ha fet Ayuso i li ha funcionat, i és el que no ha sabut fer l’esquerra, presonera d’un miratge en el que prems una tecla i el poble de l’esquerra es posa en marxa com un sol home.

Madrid ens mostra que s’ha acabat el temps del toc de corneta (o del més prosaic toc de pito). L’elector vol ser convençut (seduït, com diria Gutiérrez Rubí), vol entendre que és ell qui tria, qui escull, que porta la iniciativa i que no respon com un xai o com el gos de Pavlov. S’ha acabat el vot perquè sí, a Madrid i arreu. Els partits que no ho entenguin estan condemnats al fracàs o a l’extinció, com els dinosaures.

Fa trenta-cinc anys The Smiths, a la cançó “Panic”, convidaven la seva audiència a cremar les discoteques i penjar els discjòqueis, precisament perquè “la música que constantment punxen no em diu res sobre la meva vida”. Doncs això: hang the DJ!

La ciutat llunyana, 6 de maig de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button