Francesc Esteva: Responent a Borja de Riquer i el paper de l’esquerra avui a Catalunya

El 27 d’agost d’enguany a les pàgines de La Vanguardia el Sr. Borja de Riquer va publicar un article sobre el paper de les esquerres a Catalunya avui. Vagi per endavant el meu respecte al Sr. Borja de Riquer pel que ha fet com historiador. També voldria dir que vaig ser protagonista de la reunió que esmenta en que el PSC va decidir no entrar en el govern Pujol despres de les primeres eleccions autonòmiques. Recordo bé la reunió del Consell Nacional del PSC del que formava part. Només en Francesc Ramos, el meu admirat Paco Ramos, va defensar obertament entrar en el govern. Només l’enyorat Ernest Lluch i jo mateix vàrem que no veiem clar prendre un acord immediatament, massa ràpid. No recordo amb precissió els arguments d’en Lluch però si els meus. Jo vaig dir que ens hi jugàvem molt, que s’havia de construir l’administraciò catalana de vell nou i que a cop calent (feia pocs dies que s’havien cel.lebrat unes eleccions que el PSC pensava que guanyaria i no havia estat així) no es podia prendre una decissió tan important i que teniem temps i vaig demanar d’esperar. No vaig (vàrem) saber convencre als demés i es va prendre en calent una decissió que com ve diu el Sr. Riquer, ha estat decisiva en el devenir de Catalunya.

Feta aquesta introducció diré que estic en desacord amb el resta de l’argumentació de l’article en questió basat en una analogia que no veig per enlloc. L’autor ens diu que les esquerres haurien d’entrar en bloc en l’independentisme per no quedar fora com varen quedar en el cas esmentat. Crec que l’analogia no s’agunanta per enlloc. Per començar donaré algunes dades:

1.- La decisiò a prendre després de les eleccions catalanes era la de fer un govern a Catalunya basat en les lleis existents acordades durant la transició política. Ara es tracta de donar una carta en blanc a uns polítics que diuen ens conduiran cap a la independència sense especificar com ho feran i sense cap base legal o políticament acordada.

2.- L’única dada real sobre els independistes a Catalunya és la del 9N en que varen decidir contar-se. El resultat es conegut: sabent que es va deixar votar als majors de 16 anys els vots a favor no varen arribar ni de lluny al 50%. I no comento el fet de que hi va haber qui va anar a votar per despit davant la negativa del govern espanyol a obrir la porta a un referendum. I, potser per això, ara ens diuen que el procés només necessita la majoria de diputats no la de vots (ho creuen de veritat? Es pot proposar un procés cap a la independència sense una majoria de la població a favor?)

3.- Despés de les eleccions ningú sap què passarà. Si tenen majoria perquè no ho expliquen sols ens diuen que tiraran endavant un procés confús que ens portarà a la indepndència (com ho feran?….) i si són minoria ni s’ho plantejen ni tenen cap plan al menys que coneixem. Ademés el poc que diuen, depenent de qui parla, és totalment contradictori.

4.- Amb l’excusa de que ara toca votar independència ens presentan una llista en que el President actual i candidat a President va de 4rt (una cosa que crec no s’havia vist mai en unes elccions a cap pais europeu) i el primer de la llista diu que no està d’acord amb el que ha fet el govern de Catalunya durant el perìode anterior. I podriem continuar amb altres peculiaritats també ben originals…

4.-  En cas d’una declaració unilateral com proposen alguns intergrants de la llista Junts pel si i la CUP, qui ens reconeixeria?. Perquè les indepemdències tenen sentit si són reconegudes i qualsevol reconeixement per part dels europeus passa perquè això ho reconegui Espanya.

5.- Ens diuen que estan tips dels espanyols, que les institucions espanyoles ens tracten malament. Jo els hi pregunto, creuen que els francesos serien més receptius a la independència de Catalunya? Han sigut més respectuosos amb el català? Quina llei tenen els catalans del que s’anomena la Catlalunya nord que els permeti exercir com a catalans més enllà del nom a l’àrea de servei de l’autopiste (nom que, per cert, està escrit en francés)?

Enfront d’això hi ha dues propostes:

1.- La de la dreta de sempre, del PP, que nega la major, va ser responsable de la sentència del constitucional contra l’estatut i que es retroalimenta amb els independentistes. Com deia en Junqueres cada cop que un del PP obre la boca tenim més independentistes i cada cop que diuen tonteries els independentistes com la del Sr. Gordò a la Univesitat de Prades sobre els paisos catalans, la dreta espanyola es frega les mans de contenta perquè creu que els afavoreix electoralment. Curiosament les dos concepcions són de poca volada, a curt termini i sempre en negatiu.

2.- La de l’esquerra espanyola i catalana majoritariament favorable a una entesa i que també majoritariament defensa caminar cap una Espanya federal. Jo m’apunto a aquesta idea i passo a donar les raons que em fan defensar aquesta opció.

Començaré dient que els contraris ens diuen que si haguessin volgut fer un reforma federal ja ho podrien haver fet. Només una pregunta, alguna vegada els que sempre han considerat Catalunya com a seva, els Pujol, Mas o els d’ERC, han proposat avançar en aquest camí? La proposta federal no ha estat sobre la taula de negociació de Catalunya amb Espanya fins ara. Hi ha un partit que sempre ha dit que era federal i res més. I dit això passo a parlar de les coses que considero estan a favor del federalisme.

1.- El 40 % de la població mundial viuen sota regims federals. Basicament la que viu en pau, la que ha estat capaç de resoldre els seus problemes de convivència precisament amb el federalisme. Quebec, Escòcia o Bèlgica (els casos dels que els independentistes parlen més) despres dels processos corresponents han optat per aquesta fòrmula.

2.- L’esquerra espanyola veu amb bons ulls aquesta fòrmula de convivència. Tenim un ventall important de partits espanyols que, d’entrada, han mostrat la seva predisposició a negociar aquesta fòrmula de relació (tota l’esquerra i sembla que inclús ciutadans).

3.- Molts paisos europeus veurien amb bons ulls aquesta formula. La majoria de l’esquerra europea és partidària del federalisme com a fórmula final per l’Europa política.

I no és un tema que defensi ara perquè toca. Des de la transició que defenso que sols en una Europa federal, Catalunya tindrà l’encaix que busca i que hauriem de lluitar per això. Cada cop Brussel.les tindrà més competències i els que estiguin federats amb prous competències tindran possibilitats de realitzar-se adequadament. O no creuen que els lands alemans, Escòcia o les federacions valona i flamenca no tindran un paper important en la futura UE si es converteix en una federació?. Per això crec que avui lluitar per fer una Espanya federal és lluitar per fer avançar el federalisme a Europa i això va en la bona direcció.

I parlant de Catalunya voldria dir alguna cosa dels paisos catalans que segons la wikipedia coincideix, equival, a paisos de parla catalana. Jo que defenso el català des de sempre constato que quan ha governat l’esquerra en aquestes comunitats (València, les Illes i Aragò) s’ha establert una relació basada en uns principis que comparteixo: unitat lingüística i col.laboració institucional. Lluny de les polítiques de la dreta a les illes, de la defensa del valencià com una llengua diferent o de l’aberració del LAPAO que ha defensat el PP. I aquesta em sembla la bona línea de trevall. El tractament del català és l’exemple paradigmàtic de que moltes de les coses que discutim passen más per dretes i esquerres que no per espanyols i catalans.

Per tot això i perquè l’analogia que presenta en el seu article crec que no existeix, discrepo de la seva opinió. Penso que l’esquerra hauria d’optar massivament per la sol.lució federal amb una perspectiva a llarg termini i hauria d’avocar tot el seu esforç en fer-la viable i satisfactòria.

I per acabar diré que tot aquest embolic ens porta a deixar de banda un aspecte molt important de la política que és la vida de la gent Ara i aquí hi ha molta gent que ho passa malament, els serveis bàsics han sigut retallats sense escrúpuls i la desigualtat ha augmentat fins a límits que són èticament reprobables. Perquè si ens haviem d’estrenyer el cinturon per compensar els temps de vaques grasses que haviem viscut i que varen provocar la crisis, al menys ho podiem haver fet solidàriament, no calia que les diferències entre rics i pobres haguessin d’augmentar fins a situar-les en la part alta de les desigualtats en els paisos europeus. I, això, és responsabilitat del govern espanyol i català, aquest que ara s’amaga amb l’independentisme per no donar comptes de la política feta pel govern català del Sr. Mas apoiat per ERC.