Odón Elorza: Les dues ànimes del PSC

Em fa mal la divisió entre les dues ànimes del PSC i no sembla tasca fàcil que puguin seguir convivint com va passar durant anys. Tant de bo estigués equivocat però els tres parlamentaris socialistes indisciplinats són només la punta de l’iceberg i no seria just que el partit que més va lluitar per afavorir la cohesió de la ciutadania catalana i per articular el seu encaix a Espanya acabés trencat. Amb una conseqüència afegida, si els socialistes no som capaços de canalitzar la nostra diversitat i arreglar les nostres diferències familiars, difícilment podrem ser creïbles quan proposem solucions complexes per a Espanya i Catalunya.

Vivim la polarització creixent de la societat catalana i la seva divisió en dos blocs enfrontats. Una derrota de la política que es produeix en un període en què el govern nacionalista del PP liquida els drets socials, provoca l’exclusió de milions de famílies, imposa una involució autoritària davant la necessitat de la regeneració de la democràcia, ataca el sistema de llibertats i rebutja la reforma constitucional. Per això sento la necessitat d’escriure, com un alleujament, i, de passada, per mullar-me aportant algunes reflexions.

D’entrada vull expressar, sense complexos ni pors, una vella convicció: Espanya és un Estat plurinacional i pluricultural. Només a partir d’aquesta consideració fonamental, que significa que és una nació de nacions i que això suposa una gran riquesa per a tots, resultaria possible avançar en la solució d’una nova relació amb Catalunya.

He llegit dues vegades, amb calma i bona voluntat, el Manifest subscrit pels socialistes del PSC favorables al dret a decidir i a així com diversos articles dels seus portaveus. I observo que no inclouen referències a quina és la seva proposta sobre la relació que volen entre Espanya i Catalunya. No s’aprecia una posició més enllà de l’aposta legítima però no legal del referèndum. Em preocupa no veure cap menció a la cultura federal ni cap identificació amb la solució federal que exigeix ​​una reforma de calat de la Constitució.

Fa la impressió que portats per la marea dominant i per una lectura pròpia del programa que va presentar el PSC a les passades eleccions autonòmiques en què defensava que “la ciutadania de Catalunya pugui exercir el seu dret a decidir, amb una pregunta clara, sobre qualsevol proposta de canvi substancial en la relació entre Catalunya i Espanya, acordada entre ambdues institucions ia través d’un referèndum o consulta acordats en el marc de la legalitat”, el centre de la seva preocupació i del seu discurs polític resideix en la celebració del referèndum. Està o no incomplint el PSC el seu programa electoral?

Deixar per a un moment posterior l’especificació i defensa d’un projecte propi per al futur de Catalunya em sembla un error polític o un pecat d’ingenuïtat. Perquè les forces sobiranistes sí que tenen clar que la seva proposta i objectiu és la independència i que la consulta és només un mitjà. Per això és un error sacralitzar com a causa nacional al Manifest un dret a decidir que, a més, ja comptaria amb dues preguntes a respondre, la qual cosa portaria a una complicada interpretació dels resultats.

D’altra banda, els que dins del PSC i del PSOE defensen la fe federal han de ser conscients que el seu discurs ha de venir acompanyat d’una denúncia radical cap a les greus responsabilitats contretes pel Govern de Rajoy i el PP. Ells són els principals causants, per les seves campanyes anticatalanes durant anys, de la situació de greuge, confrontació política i bloqueig que viu Catalunya. Si no ho fem així, es debilitarà el perfil de la posició del PSC i del PSOE i quedarem diluïts i confosos amb els raonaments i estratègies del nacionalisme espanyol.

Mentre el PSC es dessagna, continua la confrontació entre dos nacionalismes que es retroalimenten i que persegueixen el poder, cadascun a la seva manera, tot a costa de trencar la convivència. Tots dos han pretès sempre aniquilar el PSC, la clau decisiva per arribar a un govern socialista a Espanya i l’adversari directe de la dreta catalana.Entre el “Espanya ens roba” del President Mas, bolcat en una estratègia victimista per reduir distàncies electorals respecte a ERC i en vendre faules secessionistes, i el missatge de “Espanya es trenca” d’un PP aferrat a una concepció immobilista de la Constitució de 1978, hi ha un espai polític molt ample que hem de treballar amb el relat dels valors de la cultura federal i de les identitats compartides a Europa.

Reconec que són temps difícils per aconseguir que la proposta federal, la que va voler despertar Pasqual Maragall de la mà d’ICV i ERC i no vam saber sembrar, reculli suports i provoqui il·lusió. En tot cas, l’opció d’aprofundir en la via d’un sistema federal asimètric de la mà d’una reforma de la Constitució, plantejada per Rubalcaba com a solució de conjunt per redefinir l’autogovern de Catalunya en un nou vincle amb Espanya, exigirà també reescriure els articles tabús de la Transició amb el reconeixement formal de la realitat nacional de Catalunya.

Una consideració final pensant en les dues ànimes del PSC i en el que avui ens divideix. Em sembla imprescindible un referèndum consultiu democràtic i legal perquè el Poble de Catalunya (art. 92 de la CE), en cas d’assolir-un pacte de reforma de la Constitució, pogués expressar la seva lliure voluntat sobre el projecte d’un nou vincle entre Espanya i Catalunya. I això amb independència del preceptiu referèndum a celebrar a tot Espanya que exigiria aquesta reforma. Ja sé que plantejo una mica complex però convé donar-li una volta, a més de reforçar les vies de diàleg cap a dins i cap a fora. Poques coses es poden imposar per la força contra la voluntat democràtica de la ciutadania.

infoLibre