Una vegada més ha quedat acreditat a Tunísia, a Egipte, et alii que les coses només canvien quan la gent es mobilitza. Uns cops a través de les urnes, altres al carrer i quan s’ha exercit sobre ella violència sense sortida, amb les armes. Així ha succeït al llarg de la història des de les revolucions americana i francesa. En general, els que manen i els seus socis es porten una sorpresa majúscula, expressió del seu allunyament abismal del que passa a la base de la societat, és a dir, del que va sentint la gent. Sentiment que no és altre que una acumulació de cansament que un bon dia rebenta pels quatre costats, provocat per un fet concret que fa de deflagrar: la pujada d’un impost excessiu, la carestia del pa, un aliment podrit o un jove que es crema a l’estil bonze, desesperat davant de tanta estúpida injustícia.
En els països concernits i en altres que vindran després, la gent té motius sobrats per estar-ne farta: del malviure, de la corrupció, de la manca de llibertat, de la manca de perspectives. Països amb una abundantíssima joventut sense futur que es comunica a través d’Internet mentre observa com famílies de cleptòmans s’enriqueixen i pretenen perpetuar-se en el poder, passant aquest de pares a fills, germans, cunyats o una altra parentela.
Davant d’aquest importantíssim moviment que s’estén des de Tunísia a Egipte i al Iemen, i que potser acabi afectant al Marroc, Algèria o Líbia, la reacció d’Occident i, en particular, europea ha estat lamentable. Durant dècades, les corruptes semidictadures de torn han estat els nostres més fidels aliats, als que els governs democràtics han mimat i recolzat fins al punt de fer-los, de vegades, socis preferents, en nom d’un pragmatisme o “realisme polític” mal entès, que pot acabar tenint conseqüències indesitjades. Convé que alguns comprenguin que l’excés de pragmatisme s’acaba convertint en el seu contrari, és a dir, en el pitjor dels idealismes, aliè a la realitat en el seu moviment.
En aquest cas, les democràcies han pecat d’aquest excés de realpolitik sota la premissa que aquests règims del Magrib i l’Orient Pròxim, si bé no són democràcies i la corrupció campa pels seus respectes, combaten el terrorisme i s’oposen a l’avanç de l’islamisme radical, en una paraula, són necessaris per mantenir l’estabilitat. És semblant a l’error que es va cometre, en aquest cas per les administracions americanes, de donar suport a règims dictatorials -els casos de les dictadures espanyola i llatinoamericanes són paradigmàtics- per tal que fossin radicalment anticomunistes. Convindria no cometre el mateix error, doncs en aquest cas les conseqüències no serien les mateixes. En el cas del Magrib, la majoria dels moviments d’alliberament anticolonial produïren règims laics i de tendència progressista. Errors propis i aliens han afavorit l’avanç de l’islamisme radical. Del que fem dependrà, també, que aquest prosperi o retrocedeixi. De moment, els que surten al carrer no criden ¡Alà és gran!
No hi ha dubte que l’estabilitat del Magrib ha de ser un objectiu central de la política de la UE i, especialment, de països com Espanya o França. És la nostra frontera, són els nostres veïns, tan propers i tan llunyans alhora. Des de qualsevol punt de vista, econòmic, migratori, cultural i de la seguretat, tenen una importància cabdal. Però és lícit preguntar en què consisteix, quines són les premisses de l’estabilitat del Magrib? ¿Règims polítics autoritaris, repressors, corruptes, amb unes multituds de joves sense perspectiva? Al meu entendre, aquesta és una estabilitat falsa i efímera en una perspectiva històrica. La veritable i desitjada estabilitat la garanteix la democràcia, el progrés econòmic i la cohesió social. La violació de drets humans, la censura, la repressió, la pobresa, l’enriquiment il•lícit només condueixen a l’acumulació del cansament i a alimentar les tendències i ideologies que es pretén combatre.
El cas de Tunísia és exemplar. El dictador caigut va intentar vendre la idea que el radicalisme islàmic estava darrere de la revolta. Res més fals. La gent vol llibertat i democràcia de veritat. I es continua mobilitzant perquè a Ben Ali (Franco) no li passi Arias Navarro (els ministres de Ben Ali). És una revolució democràtica i laica que cal donar-hi suport perquè segueixi sent laica i democràtica.
La UE, per iniciativa de França i Espanya, hauria de variar la seva política cap al Magrib. Es tracta, per descomptat, de tenir relacions normals amb aquests països en diferents direccions: econòmiques, comercials, culturals, de seguretat. Però la UE no pot aparèixer com el gran aliat i valedor de règims odiats per les seves poblacions, que no reuneixen nivells mínims de respecte als drets humans, de llibertat i decència en l’administració de la cosa pública. La doctrina Estrada cal respectar-la, però una cosa és tenir relacions amb els règims existents i una altra ser soci prioritari de dictadures corruptes. Pensant en el futur, la UE defensaria millor els seus interessos recolzant aquests moviments democràtics i no apareixent com a còmplices d’un passat nefast. Una bona ocasió per fer-ho és el proper Consell Europeu. ¿O és que anem a declinar de les nostres responsabilitats en nom d’un rom pragmatisme? Seria trist i prova de incomprensible ceguesa.
