Montserrat Tura: “De l’actuació de Mas com a cap de l’oposició hi ha moltíssimes coses que no hauríem d’oblidar”

Montserrat Tura (Mollet del Vallès, 1954) no ho sap, però com a consellera va ser una de les meves debilitats. Primer a Interior (2003-2006) i després a Justícia (2006-2010) perquè sempre va estar a l’alçada de les circumstàncies. Després de perdre successives batalles amb l’aparell del PSC ha acabat escrivint un llibre, “Estirant el fil. Quan el PSC va abandonar el catalanisme” (Pòrtic) en el qual explica què va fallar.

– Se sent desaprofitada? Crec encara podria aportar molt a la política catalana.

Podia seguir en la vida institucional i vaig considerar que havia de tornar a l’exercici de la meva professió. Va ser una decisió meditada i volguda, no puc considerar-me desaprofitada.

– S’aprèn molt fent política local? Per ser un bon governant cal haver estat abans alcalde?

A mi em sembla molt important però la meva opinió no és objectiva. Jo vaig aprendre molt i no hauria exercit les responsabilitats en el govern de la Generalitat de la manera que ho vaig fer sense l’experiència municipal prèvia, però no considero que sigui un requisit imprescindible si es té la capacitat i la sensibilitat d’adonar-se que les grans decisions condicionen per bé i per mal les coses menudes i és per les coses menudes que cal intervenir en les grans decisions.

– Zapatero no ho va ser, potser això explica moltes coses.

Ni Pujol, ni González, ni Mas, ni Rajoy….A França no és possible entendre una gran responsabilitat pública sense estar arrelat a l’acció municipal però en el nostre entorn no és així i sovint fins i tot s’ha desconsiderat.

– Ara, si em permet, hauria d’escriure les memòries de joventut. El títol podria ser: “Els anys del sostre d’uralita”.

Sempre escric. A vegades ho publico i altres vegades no. Tots estem condicionats per la nostra biografia i jo estic agraïda per la defensa de determinats valors i principis que la meva família ha mantingut en temps fàcils i en temps terribles.

– Vostè critica Felipe González i Jordi Pujol, però reconeix que tenien “capacitats d’estrateg per governar”. Mas té estratègia o és un tàctic?

Es un tàctic que busca referències històriques per aconseguir moments vistosos. La llista dels presidents té un antecedent el 1901 i els alcaldes amb les vares a la plaça Sant Jaume el té el 1918.

– A Pujol li va sobrar l’última legislatura? Bé, vostè és socialista, potser creu que li van sobrar més d’una.

Evidentment. A mi m’hauria agradat que Joan Raventós fos president l’any 1980 i successius.

– Què ha fallat en el PSC?

He escrit tot un llibre per intentar explicar-ho. No puc resumir-ho en tres ratlles, però si he de triar, trio que gestionar la pluralitat, el desacord, el debat de la dissidència que enriqueix intel·lectualment i et prepara per establir ponts entre posicionaments diversos.

– El respecte institucional al president Montilla li va perdre fins i tot Ernest Maragall. Recordo alguna piulada quan encara era diputat que déu n’hi do per algú que havia estat conseller.

Jo no li he perdut mai i rellegeixo sovint el que va dir a l’entorn de la sentència de l’Estatut, quan reclamava una acció legislativa al Congrés dels Diputats que no va arribar mai….

– El traspàs de poders amb Núria de Gispert va ser impecable?. Ho dic en tot irònic.

No va existir. Com que eren temes sensibles relacionats amb la seguretat, no transferir informació és una irresponsabilitat.

– Per què ha tingut sempre tants problemes amb l’aparell del PSC? O al revés: per què l’aparell del PSC ha tingut tants problemes amb vostè. Recordo que al congrés de Sitges va sonar fins i tot de primera secretària.

M’agrada pensar, expressar els resultats de les meves reflexions i a vegades no en sortíem ben parats, ni jo ni el meu partit. Però em segueix agradant.

– Si vostè, com a consellera d’Interior, va defensar “el final de la impunitat” què hauria de fer l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, amb els ‘top manta’?

No quedar-se amb el que es veu. Tenir consciència de que la seguretat està plena d’icebergs.

– Quina olor fan les presons?

Una que no s’oblida mai, que impregna, que interroga…..

– L’auditoria que van fer només arribar al Govern no va servir de res. Van exonerar la gestió de Jordi Pujol

No és veritat que no servis per res, els primers anys dels governs de progrés vàrem corregir moltes males praxis administratives. Varen començar moltes investigacions en aquella època FGC, Adigsa, el Palau,…..el que ha acabat sortint supera totes les previsions, però no es va exonerar ningú.

– Què va fallar en el tripartit?

Cohesió.

– Vostè era la preferida de Maragall?

Ens tractàvem molt. Em tractava molt bé.

– De fet, això no surt al llibre, però el president Maragall va intentar forçar unes primàries amb Quim Nadal, Antoni Castells o vostè de candidats

….però simultàniament precipitava un calendari que les dificultava.

– Maragall volia un nou Estatut o volia ser president de la Generalitat i per això calida desplaçar CiU de l’eix catalanista? Oi que m’entén?

Volia un nou Estatut que fos una declaració de principis, no un text legislatiu complex que s’aturés a desenvolupar competències, per això ja hi ha lleis sectorials.

– Calia tenir les competències penitenciàries o hagués estat millor tenir el concert econòmic. Els bascos no tenen les primeres, però sí el concert.

En el període immediatament anterior a la constitució els bascos van posar tot l’èmfasi en quelcom que tenien des del segle XIX i els catalans en la recuperació plena de la seva tradició jurídica (constitucions i altres drets…). Era raonable i cal ser-ne conseqüents
Les competències penitenciàries no van formar part d’aquesta discussió sinó de la valoració de les transferències l’any 1984.

– La ponència conjunta de l’Estatut amb setze membres va ser un error?. Allò no era una ponència, era un galliner.

Ningú va estar a l’alçada del moment, però el PP va endinsar-se en el pou de la ignomínia i les institucions espanyoles enlloc de posar-hi visió d’estat van comportar-se puerilment.

– Vostè diu que Mas i Duran “van pactar a la Moncloa”. Però tinc la sensació que, amb l’Estatut, va pactar-hi més Mas

De l’actuació de Mas com a cap de l’oposició hi ha moltíssimes coses que no hauríem d’oblidar. Els grans polítics ho han de ser al govern i a l’oposició.

– Curiosament el primer que va parlar d’Ítaca va ser Maragall.

15 de desembre de 2003, un discurs d’investidura que cal publicar en lletres grosses.

– Dedica quatre planes a la manifestació contra la sentència de l’Estatut aquell 10 de juliol del 2010, però curiosament no recorda que el president Montilla va haver de marxar cames ajudeu-me

Menciono que va ser una gran equivocació que la capçalera institucional marxés a la Gran via. Jo em vaig quedar.

– Vostè critica l’acte aquell del “Punt i a part” al Liceu en el que va quedar clar que Montilla no volia repetir amb Esquerra un tercer tripartit, però és que ERC li havia donat molts disgustos.

N’hi van donar més a Maragall.

– Per cert, el català Pere Navarro, exdirector general de Trànsit, no va voler el CAT a les matrícules.

Es va deixar condicionar pel lobby de venedors de cotxes de segona mà i els ministres no li van donar la instrucció política que hauria estat un gest vers la diversitat. Ara ja és tard per a aquests gestos tan petits.

– La seva etapa final al PSC no va ser una mica suïcida? Montilla la va posar de dos, però després va de derrota en derrota: les primàries a Barcelona havent estat alcaldessa de Mollet i la votació al consell nacional contra Pere Navarro.

Les derrotes ensenyen tant o mes que les victòries. Saber perdre i fer campanya amb qui a guanyat es tota una lliçó d’humilitat i respecte a la pluralitat.

– Al discurs que va fer aquell dia davant el consell nacional va dir que CiU volia destruir el PSC “com a projecte polític”. Potser ho ha aconseguit.

Potser….. Potser també s’ha autolesionat.

– L’aparell del PSC, a les primàries per Barcelona, li van posar moltes traves. Quan li van donar el cens de militants estava per ordre alfabètic … del segon cognom. No hi havia adreces i els telèfons eren antics. D’això se’n diu fair play?

D’això se’n diu manca de democràcia. La democràcia  té com a primer principi l’acceptació de que hi ha idees diverses encarnades per persones diverses però totes amb les mateixes oportunitats.   M’agradaria poder pensar que hi ha molts dels protagonistes d’aquells fets que ara no ho farien.

– La reforma de la Constitució arreglaria alguna cosa?

Si planteges el principi d’unió amb llibertat, si. Si planteja canvis en el poder judicial o en el senat ja no n’hi ha prou. Potser ho hauria estat fa cinc anys. El temps en política és un valor mes estratègic que en altres àmbits.

– Vostè diu que les eleccions del 2012 eren “innecessàries”, que Mas va fer una “lectura equivocada” d’aquella Diada

Mas governava amb el PP i defensava com ningú les polítiques d’austeritat. Criticava els govern de progrés mentre inaugurava les infraestructures que qualificava d’estratègiques i que s’havien iniciat amb presidents d’esquerres.. Va fer un moviment tàctic i tots van oblidar el seu pacte amb el PP post sentencia del TC

– ERC la va sondejar per anar de candidata a través de l’exconseller Joan Manuel Tresserras. Va dir que no.

No vaig allunyar-me del PSC per tenir cap càrrec. He renunciat a moltes coses per mantenir la meva coherència ideològica.

– Ens caldria un Trudeau per governar Espanya o un Churchill per redreçar Catalunya?

Ens caldria el seu coratge i la seva intel·ligència.

– Per acabar, i gràcies per la paciència, no sé si li puc demanar el seu parer sobre els següents personatges. Encara que sigui amb una paraula

Preferiria no fer-ho… que diria Bartleby

– L’última pregunta té mala llet: ja em perdonarà no vaig sentir ni a vostè ni a Antoni Castells ni a Quim Nadal cap paraula a favor del dret a decidir quan eren consellers.

Que vol dir unió i llibertat; unió amb llibertat. Unió i llibertat és el que el president Maragall demanava i alguns dels seus consellers vàrem intentar que ho entenguessin a les institucions polítiques espanyoles. El dret que empara la lliure unió dels pobles és el mateix que empara la lliure secessió si es compleixen determinats requisits. No ho hauríem de tractar com un eslògan sinó com un dret del constitucionalisme modern.

Una entrevista de Xavier Rius per a e-Notícies