La decisió del Govern grec de seguir endavant amb la tramitació parlamentària d’una llei per suavitzar les conseqüències socials de l’austeritat suïcida està sent considerada per la Unió Europea com una mena de declaració de guerra. Però, com se li ocorre al primer ministre, Alexis Tsipras, atorgar de forma unilateral -unilateral diuen a Brussel·les i Frankfurt- xecs d’aliments a 300.000 famílies ?! Bons alimentaris, sí, per tots aquests grecs als quals no els arriba els diners ni per menjar, i ajudes perquè puguin pagar el lloguer i el subministrament elèctric.
Però, com s’atreveix a fer-ho sense el permís dels creditors ?! Aquests despietats prestadors que -ja s’ha dit en aquest espai en altres ocasions- pensen que el més important és cobrar, sense importar la sort dels ciutadans als quals l’arruïnat Estat grec no pot atendre en les seves necessitats més bàsiques. Així que la Comissió Europea s’ha dirigit a Alexis Tsipras per avisar-lo que si segueix endavant amb aquest objectiu, i sense el seu consentiment, perilla la pròrroga del rescat. I aquí hi ha els mateixos actors de sempre. El ministre de Finances alemany, Wolfgang Schäuble, advertint que “el temps s’està acabant per a Grècia”, i el sentit president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, dolent del delicat camí pel qual transcorren les relacions entre Grècia i la UE. Hi ha més figurants en l’obra, però avorreix citar segons qui.
No fa tant de temps, encara que ara sembli oblidat, la pertinença a la UE es percebia entre els ciutadans del sud d’Europa com la garantia de les llibertats civils i del benestar social. Però la crisi econòmica i les polítiques que s’han imposat des de la troica -que ha canviat el seu nom per “les institucions” per simular que fan alguna concessió als grecs- han portat a milions de ciutadans a una situació de precarietat humana que ja no pensar tornar a viure. Aquestes persones -i els seus familiars i els seus amics i els seus veïns- no només se senten ara allunyades de les institucions europees, se senten castigades per elles, expiant directament les conseqüències d’una catàstrofe econòmica de la qual no són responsables.
Costa de creure que a polítics que fa uns pocs anys defensaven l’extensió ecumènica de l’Estat de benestar no els importi ara que per assegurar-li als seus compatriotes es condemni a la misèria als ciutadans dels països deutors. Pertanyents tots al mateix club europeu, per cert. Però és que una de les conseqüències més greus de la renacionalització que s’està produint a Europa és la distància abismal que s’està obrint entre els ciutadans d’uns i altres països. Entre els del nord i els del sud. Perquè si els alemanys, per posar un exemple, creuen que els grecs -i els espanyols, els italians i els portuguesos- són uns ganduls als que els paguen les canyes amb els seus impostos i els préstecs, el que els del sud pensen d’aquesta actitud altiva dels habitants del nord tampoc és molt alliçonador. Comença a ser una Unió molt desunida, la veritat.
Així que no estaria de més que aquests governants tan plens de supèrbia es relaxessin una mica i meditessin sobre el que estan fent. Potser això els ajudaria a baixar el to ja seure a negociar amb un tarannà de major respecte als ciutadans que pateixen les seves decisions. Siguin alemanys o grecs.
